15/10/2017

La gran visió

2 min
Obra del 1822 d’Eugène Delacroix.

Hi ha escriptors extraordinàriament visuals. Les seves paraules són brolladors d’imatges. Shakespeare, Poe, Baudelaire, Proust… Cap, no obstant això, com Dante. Potser per això ha estat el poeta favorit dels pintors. A la Divina Comèdia un pot veure mentre llegeix. També pot passar que un vegi abans de llegir, com va ser el meu cas. A la biblioteca del meu avi hi havia una bella edició, amb tapa dura i vermella, de l’obra amb les magnífiques il·lustracions de Gustave Doré. Sense llegir-ne encara els versos jo estava fascinat per les tremendes imatges de l’infern i pels misteriosos paisatges del paradís. Quan ja vaig llegir, més tard, el text de Dante vaig començar a trobar-me escenes dantesques en molts museus, una mostra de la persistent predilecció dels artistes per l’aventura visionària del poeta toscà.

Tot és visió en la poesia de la Divina Comèdia, com si el seu autor volgués confirmar que, en efecte, va ser una visió el que el va conduir al seu fabulós viatge, guiat primer per Virgili i després per Beatriu. L’explicació donada ens acosta al llenguatge dels somnis. Un somni que, en despertar-nos, considerem llarg pot transcórrer obsessivament en una habitació minúscula, mentre que un altre somni que pensem que ha estat curt ens pot fer recórrer distàncies enormes. En aquest sentit, el mecanisme que suposadament sustenta l’obra és extrem. En escàs temps recorre tot l’espai del món.

Esclar que l’univers medieval encara es podia recórrer perquè, al contrari del nostre, els seus límits estaven perfectament definits. Dante, protagonista de la seva obra, viatja a l’última frontera de l’infern i al més elevat cim del paradís. Ho abasta, doncs, tot. Però, segons la seva confessió, el viatge dura únicament tres dies, de divendres a diumenge -com la mort i resurrecció de Crist- després de la fulgurant visió que s’apodera d’ell durant el Divendres Sant del 1300. Un temps vertiginós. No obstant això, després, durant l’escriptura del llibre, quan el poeta tradueix el visionari, el temps es fa extremadament lent: sorgeixen els treballadíssims versos carregats de meditades imatges. Literatura i somni, paraula i imatge intercanvien contínuament les seves funcions fins que els contorns es dissolen. I Dante és el gran mestre d’aquesta dissolució.

stats