Publicitat
Publicitat

“La gent no és conscient de les desigualtats i les seves conseqüències”

KATE PICKETT

KATE PICKETT (York, 1965) és una epidemiòloga britànica coautora del llibre The spirit level, que es considera una de les millors obres de la dècada. S’ha traduït a 23 idiomes i se n’han venut 150.000 exemplars només en anglès. El llibre posa en evidència els efectes perniciosos que la desigualtat té a les societats: erosiona la confiança, augmenta l’ansietat i fomenta el consum excessiu. I demostra que els països rics però amb més desigualtat entre classes socials tenen índexs més alts de drogoaddicció, malalties mentals, violència i obesitat, i un rendiment escolar més baix. O sigui, Pickett trenca esquemes perquè posa sobre la taula que la prioritat dels governs no hauria de ser fomentar el creixement econòmic -com asseguren la majoria de polítics-, sinó fomentar la igualtat. The spirit level s’ha publicat en castellà amb el títol Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva (Turner Publicaciones). Pickett va parlar a Barcelona en un acte organitzat per la Fundació Catalunya Europa, en col·laboració amb el Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa. Val la pena escoltar-la.

Quan el president espanyol, Mariano Rajoy, assegura que l’economia espanyola és una de les que més creixen a Europa, no n’hauríem d’estar satisfets segons vostè.

La crisi financera global va afectar Espanya d’una manera greu, per tant, cal una certa recuperació i en podem estar satisfets. Però el creixement econòmic té unes conseqüències de les quals la gent no és conscient. No fa necessàriament que l’economia de tothom millori i, en un món on haurem de lluitar per força contra el canvi climàtic, no podem continuar creixent, creixent i creixent. Hem de pensar en un creixement distribuït adequadament, de manera que es tracti d’un creixement inclusiu i no ens oblidem de ningú. És a dir, cal plantejar un creixement moderat i perseguir polítiques que millorin el benestar de tothom.

És a dir, el problema és el canvi climàtic? ¿Per això no podem créixer?

Una de les mesures fonamentals que haurem de prendre per sobreviure al canvi climàtic és consumir menys i gastar menys energia. En una economia que creix ràpidament, molta gent té diners per gastar i, per tant, el consum puja. L’alternativa és incentivar un creixement econòmic diferent. O sigui, tenir un rendiment econòmic fort, però també fomentar un país més igualitari. Aquesta opció dona com a resultat una societat més saludable, cohesiva i millor.

Molta gent deu pensar que està defensant un model de societat comunista.

No em definiria com a comunista, i no hi ha hagut cap societat on un sistema comunista hagi funcionat realment. Però sí que soc progressista i una persona que vol viure en una societat on tothom tingui oportunitats.

Això no és una utopia?

Sé que és possible viure en una societat, per exemple, més igualitària que la catalana o la britànica. Quan comparem països rics i desenvolupats i analitzem indicadors sobre salut (com ara l’obesitat, l’esperança de vida i la mortalitat infantil), els nivells de confiança o el rendiment escolar dels nens, comprovem que els països més igualitaris tenen millors resultats. Els estudis que vam publicar el 2009 posaven en evidència que els països més igualitaris eren els escandinaus [Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Noruega] i el Japó, i curiosament tots registraven millors indicadors en tots aquests paràmetres.

Però aquests problemes només afecten les classes més baixes. Per a les classes mitjana i alta, és indiferent viure o no en una societat igualitària.

Està equivocada. Les dades ens demostren que una societat més igualitària beneficia tothom, i també que una societat més desigual perjudica tothom. Potser els pobres són els que més ho noten, però afecta a tots els estrats socials.

Posi-me’n un exemple.

Si comparem el sistema educatiu de Suècia i el dels Estats Units, veiem que a Suècia els estudiants que pertanyen a una classe social alta obtenen molt bons resultats, però també els pobres aconsegueixen millors resultats que la majoria dels nord-americans. Als Estats Units el rendiment escolar de les classes desfavorides és pitjor que el de les classes baixes sueques, i els resultats dels rics nord-americans són pitjors que els dels rics a Suècia. I això també passa amb la resta d’indicadors de salut, benestar dels infants o mobilitat social. Si comparem el Canadà i els Estats Units passa el mateix: el Canadà és un país més igualitari i té millors indicadors que els Estats Units. O Espanya i Portugal: Espanya és una societat més igualitària i també tots els seus paràmetres socials són millors.

Per què creu que la desigualtat influeix tant?

Creiem que és degut a l’ansietat que l’estatus social genera, i l’estrès crònic. Si pertanys a la classe mitjana o alta d’una societat, et pot semblar que la desigualtat social no t’afecta, però no és cert. Hi ha un estudi força recent sobre el grau d’ansietat als països europeus. Els pobres tenen un nivell més alt d’ansietat que els rics, però en països amb més desigualtat tothom té més ansietat, fins i tot els rics.

Al seu llibre assegura que una quarta part de la població nord-americana pateix malalties mentals.

En concret un 26% de la població dels Estats Units en pateix. En canvi, només un 12% de la població nord-americana és pobra. Això demostra que les malalties mentals no només afecten les classes baixes.

Quina és la causa d’aquestes malalties?

Moltes tenen a veure amb l’ansietat per l’estatus social. La gent respon a aquesta ansietat de maneres diferents. Alguns es retiren d’aquesta competició social, es deprimeixen i tenen ansietat. Altres responen fent el que els psicòlegs anomenen l’ automillorament : s’elogien a ells mateixos, diuen “Estic bé, no em passa res”, són vanitosos, narcisistes. Alguns acaben pensant que si l’entorn social és massa difícil, no hi podran fer front i es limiten a beure o menjar més del compte, drogar-se, jugar... Crec que cada vegada és més clara la relació de com la desigualtat arriba a molestar-nos, com ens obsessiona i com ens fa sentir.

També augmenta l’índex de suïcidis?

No, això és tot el contrari. De fet, l’índex de suïcidis és més alt en països més igualitaris que no pas als que no ho són tant.

Com diu?

Sí, és l’única cosa que és diferent de tots els altres patrons.

Per què?

No ho sabem del cert. Suposem que és perquè en aquests països s’exterioritzen menys els sentiments d’haver estat abandonat o exclòs. És mes probable que te’ls quedis dins.

Aleshores viure en societats més igualitàries tampoc és la panacea...

És important tenir en compte que les xifres de suïcidis són molt petites. I si compara aquest problema amb altres que es redueixen a les societats més igualitàries, jo continuaria apostant per societats que fomentin la igualtat. Són societats amb més cohesió social, més solidaritat, i la gent és més oberta i participa més.

En canvi, la idea que tenim aquí sobre les persones dels països escandinaus - en teoria els més igualitaris - és tota la contrària: semblen persones fredes i tancades.

Si parla amb qualsevol nord-americà, li dirà que viu a la terra de les oportunitats, malgrat que els Estats Units tenen la mobilitat social més baixa de tots els països rics. Per tant, una cosa són les idees que tenim i una altra la realitat.

Aleshores, digui’m, quina seria la solució màgica per a Catalunya?

No existeix la màgia, ni una solució única!

Però l’única cançó que ens arriba dels polítics és que hem de promoure el creixement econòmic.

S’hauria de promoure un creixement inclusiu i assegurar-nos que els beneficis són distribuïts de manera justa. I hem d’actuar a tots els nivells. Per exemple, a nivell internacional, per aturar els paradisos fiscals i aconseguir que totes les societats rebin els recursos que necessiten. A nivell nacional, per disposar de polítiques fiscals més progressives i aconseguir millores als salaris mínims. I també necessitem actuar a nivell local.

En quin sentit?

Per exemple, a la meva ciutat al Regne Unit i en moltes altres localitats, hi ha una comissió d’imparcialitat, a través de la qual l’ajuntament intenta investigar la desigualtat que existeix al municipi i analitzar què pot fer per solucionar-la. Arran d’això, l’ajuntament del meu municipi, el de York, va començar a pagar un salari mínim digne a tots els treballadors que contractava i també ho va exigir a les empreses amb les quals tenia contractes. És a dir, un salari, establert per un grup d’acadèmics, que és suficient per portar un nivell de vida digne i que és superior al salari mínim interprofessional britànic.

És una manera de donar bon exemple.

Totes les maneres d’estendre la democràcia al lloc de treball ajuden, perquè contribueixen a incorporar una igualtat més gran en el si de les institucions. També hauríem d’actuar per dalt i posar límits als salaris i a les primes desmesurades.

Què vol dir?

Per exemple, vostè treballa per a un diari. M’imagino que la directora n’és el cap. Si vostè hagués de determinar el salari de la directora del diari ARA, quantes vegades el seu propi salari creu que hauria de cobrar?

Em posa en un compromís. No sabria què contestar.

Estic segura que no diria 300 vegades el que vostè cobra, que és el que passa en algunes empreses. Sempre que s’hagués de discutir el salari d’algú, es parlaria de si aquesta persona produeix molt, si treballa prou o si té habilitats especials o molta experiència. Quan els treballadors estan representats a les juntes o als comitès que regulen els salaris, es tendeix a tenir més control sobre els sous més alts i una distribució més justa. Per això insisteixo que necessitem actuar a nivell internacional, nacional i local, i centrar-nos en els ingressos més alts a la vegada que s’incrementen els més baixos. Cal que hi hagi més debat públic, i educar la gent sobre l’impacte de la desigualtat perquè la majoria de la gent no n’és conscient.

N’està segura?

Al Regne Unit fem cada any la British Social Attitudes Survey [enquesta britànica de comportaments socials], i preguntem a la gent quant creu que guanya una determinada persona. Els enquestats sempre creuen que la diferència entre salaris és més petita de la que realment és. És a dir, pensen que la gent de baix cobra més del que realment cobra i que la gent de dalt cobra menys del que realment cobra. I si els preguntes com els agradaria que fos la diferència, et contesten que voldrien que fos més petita del que realment és.

Per què creu que existeix aquesta percepció errònia?

Crec que les persones som igualitàries per naturalesa. La majoria de la gent creu en la justícia, i la majoria de persones considera que realment no hi ha gaires diferències entre tots nosaltres. Per això existeix aquesta percepció errònia. Per tant, caldria més educació sobre les desigualtats que existeixen i les seves conseqüències. Aquesta és l’única manera d’aconseguir suport públic per a unes polítiques que permetrien arreglar aquesta situació.

Aleshores també mancaria informació?

Sí. Si la gent a Catalunya sabés el que la gent està cobrant realment, quins són els salaris de les persones que estan als llocs més alts i els salaris de les classes més baixes, potser hi hauria una reacció. Al Regne Unit va passar això en part. Es van donar a conèixer les despeses dels membres del Parlament i va ser un escàndol.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF