Travessar el desert al llarg de 650 quilòmetre per una carretera on circulen ben pocs cotxes és una experiència úncia

Xina - Taklamakan: el desert on entraràs però no en sortiràs

A la regió autònoma de Xinjiang, entre Mongòlia i el Tibet, hi viuen els uigurs, una ètnia de religió musulmana que ha conservat la seva identitat enmig d’un paisatge de llegenda

Travessar el desert al llarg de 650 quilòmetre per una carretera on circulen ben pocs cotxes és una experiència úncia / XAVIER MORET

La regió autònoma de Xinjiang, dominada pel desert del Taklamakan, està situada al nord-oest de la Xina, entre Mongòlia i el Tibet, i fa 1.660.000 quilòmetres quadrats, una enormitat. La majoria dels seus habitants són uigurs, una ètnia de religió musulmana i llengua túrquica que té problemes per preservar la identitat en una Xina dominada per l’ètnia han. No és fàcil viatjar-hi per lliure, però fa uns mesos vaig tenir la sort d’anar-hi amb tres amics, entre ells la Gao, una xinesa espavilada que ens va ajudar a salvar tots els obstacles del viatge. Quin interès té Xinjiang per al viatger? Doncs entrar en contacte amb els uigurs, visitar la mítica Kaixgar i endinsar-se en el desert del Taklamakan, voltat per tres altes serralades (les Muntanyes Celestials, el Pamir i el Karakoram) i pel desert del Gobi. Taklamakan, per cert, vol dir “hi entraràs però no en sortiràs”, un nom que deixa ben clar que no es tracta precisament d’un lloc agradable.

1. La Ruta de la Seda

Escriure sobre Xinjiang és escriure sobre la Ruta de la Seda, que segles enrere unia la Xina amb Europa passant pel Pròxim Orient. Les caravanes carregades de mercaderies entraven a la Xina per la ciutat de Kaixgar i vorejaven el Taklamakan fins a arribar a Xian, l’antiga capital. Aquest itinerari, de més de 8.000 quilòmetres, va ser batejat com la Ruta de la Seda el 1877 pel geògraf alemany Ferdinand von Richthofen (oncle, per cert, del Baró Roig, pilot estrella de la Primera Guerra Mundial) argumentant que la seda xinesa arribava a Europa per aquesta via. El nom va fer fortuna, tot i que la seda era tan sols una de les moltes meravelles que duien les caravanes.

L'art de la Ruta de la Seda va ser secret per als occidentals fins al 1876

Els antics grecs, i els xinesos per l’altra banda, van ser els primers a aventurar-se per aquesta llarga ruta. Molta més gent ho va fer després, entre els quals Marco Polo al segle XIII. El principal objectiu era l’intercanvi comercial, però les idees i les religions, en especial el budisme, també es van estendre per aquests camins. L’art de la Ruta de la Seda, expressat en els stupes i les coves budistes, va florir sobretot entre els segles VII i X, però es va frenar amb la irrupció de l’islam. Al final, la ruta es va apagar amb la dinastia Ming (1368-1644), que va trencar tot contacte amb Occident.

L’art de Xinjiang va ser secret per als occidentals fins que el 1876 l’explorador rus Nikolai Przewalski va trobar una ciutat enterrada sota la sorra al Taklamakan. Anys després, el suec Sven Hedin, que treballava per als museus de Berlín, va travessar el Taklamakan i també hi va excavar, mentre que l’hongarès Aurel Stein es va endur a Londres molts tresors de les coves de la regió. La dimensió del saqueig va ser tan gran que el 1915 Stein va enviar al British Museum una caravana de quaranta-cinc camells carregats amb frescos, manuscrits i altres tresors, entre ells el Sutra del Diamant, del 868, considerat el llibre imprès més antic del món.

A l'hotel no existeix el pis 4 perquè és el número de la mala sort a la Xina

En aquells anys es jugava al gran tauler de l’Àsia central una apassionant pugna internacional en què es barrejaven l’exploració, l’estratègia política i el saqueig artístic. A més dels noms ja esmentats, el francès Pelliot, l’alemany Von Le Coq, el japonès Otani i el nord-americà Warner també van treure moltes joies del Turkestan xinès, tal com explica Peter Hopkirk a Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda. El 1925, per aturar el saqueig, les autoritats de la Xina van tancar la porta a l’exportació.

2. Carnet de conduir xinès

Abans de començar aquest llarg viatge, un avís: si vols anar en cotxe per la Xina no n’hi ha prou amb dur el carnet de conduir. Ni el permís internacional. El que has de fer és o bé llogar un cotxe amb xòfer o dedicar uns dies a omplir paperassa i examinar-te de conduir a la xinesa. La segona opció és lenta, enrevessada i en alguns moments kafkiana, però ens en vam sortir gràcies a la Gao, una noia amb sentit de l’humor que deixava anar frases com aquesta: “ Me han engañado como a un chino ”.

Urumqi, la capital de la província de Xinjiang, va ser on ens vam examinar de conduir. No em tranquil·litzava gaire el que havia llegit uns dies abans a Noticias de Tartaria, un llibre del 1936 de Peter Fleming: “Urumqi té un sentit de l’hospitalitat molt peculiar, i la taxa de mortalitat en els banquets és aclaparadora”. Tot això ve perquè el 1916 el governador va convidar a sopar els que sospitava que el volien matar. Quan van haver menjat, va fer entrar el botxí i els va decapitar a tots. Acabada la matança, el governador va seguir menjant com si res. El 1928 hi va haver un sopar semblant, però aquesta vegada els convidats van morir sota una pluja de bales.

Amb aquests antecedents, no es pot dir que Urumqi sigui una ciutat de bon rotllo, però nosaltres tan sols preteníem treure’ns el carnet de conduir. No va ser fàcil, ja que vam haver de fer cues en diverses dependències, presentar una traducció jurada del carnet, sotmetre’ns a revisió mèdica, fer-nos fotos oficials, omplir formularis i passar un examen en mandarí en què, per sort, vam comptar amb la traducció simultània de la Gao.

Quan la funcionària ens va anunciar que estàvem aprovats, vam saltar d’alegria, però encara va sorgir un últim obstacle: la impressora no funcionava. Hi vam tornar l’endemà, però res: l’aparell seguia entestat a no imprimir els carnets. Al final, però, el director general de Trànsit, després de tenir-nos unes hores esperant, va accedir a signar-nos un document que ens autoritzava a conduir un mes per Xinjiang.

Entre gestió i gestió vam tenir temps de visitar el Museu Regional de Xinjiang, on es pot veure el que va ser la Ruta de la Seda des de la perspectiva xinesa i admirar mòmies com la inquietant Bellesa de Loulan, de quatre mil anys d’antiguitat.

3. Les Tian Shan i les coves budistes

Les Tian Shan, o Muntanyes Celestials, que s’enlairen fins a més de 7.000 metres, són una meravella. A mesura que hi pugem, el paisatge guanya en bellesa i la vista s’eixampla fins a adquirir una dimensió còsmica. En arribar als 3.000 metres és el moment d’aturar-se per trepitjar la neu i fer-se fotos amb les àguiles ensinistrades dels nòmades kazakhs.

Passat el poble de Chorma, dinem en una iurta kazakha on una noia ens ofereix les especialitats locals: arròs amb pastanaga i broquetes de xai. L’ajuda un germà adolescent que ens pregunta d’on som. Quan li diem que de Barcelona embogeix d’alegria. “Quina sort que tinc! -s’exclama-. Sou els primers estrangers que conec i sou de Barcelona, la ciutat del meu club de futbol preferit”.

Seguim fent quilòmetres enmig d’un grandiós paisatge de muntanya. A l’hora de buscar un lloc per dormir, a la verda vall de Nalati, la Gao torna a ser imprescindible, ja que només uns pocs hotels estan autoritzats a allotjar estrangers. Ella va preguntant i al final en trobem un on, com és habitual, no existeixen ni el pis 4 ni les habitacions acabades en 4, el número de la mala sort a la Xina.

L’endemà veiem pastors que viuen en iurtes i que pasturen en moto grans ramats de xais o de iacs. La llum és màgica, i el paisatge, per emmarcar. Passats uns quants túnels, desemboquem en una última vall verda i, seguint un congost, arribem a unes muntanyes flamejants, d’un roig intens. Poc després som a Kizil.

Els hans segueixen l'hora de Pequín, però els uigurs van dues hores més tard

Les coves budistes són una de les atraccions de Xinjiang. Estan excavades en espadats que donen al riu i estan pintades amb temes budistes. Les més famoses són les de Mogao, desbordades per un excés de turistes, però n’hi ha per tot el Taklamakan.

Abans de la irrupció de l’islam, les coves eren els santuaris on s’aturaven els caravaners per demanar la protecció dels déus. Però el temps de la Ruta de la Seda queda enrere i avui, després d’haver estat molt de temps abandonades, són els turistes els que les visiten. A Kizil se’n poden veure unes quantes. És una llàstima que Stein i Le Coq les saquegessin fa un centenar d’anys, però encara s’hi poden admirar bonics sostres pintats de blau, amb estrelles daurades i nombroses imatges de Buda.

4. Kutxà i els uigurs

A la ciutat de Kutxà, a la vora del Taklamakan, de seguida veiem que la part nova no té cap interès. Prop del riu, però, trobem un mercat animat i l’agradable ciutat vella. Alguns uigurs ens saluden i un d’ells ens aclareix en un anglès precari que ells són uigurs, no pas xinesos, i que som benvinguts al seu país.

A la part vella de Kutxà passegem per carrers amb regust de poble, amb cases baixes, nens que juguen a pilota i gent que pren la fresca. Els trets facials de la gent no tenen res a veure amb els de l’ètnia han. Són els característics de l’Àsia central. Un home que només parla uigur ens convida a entrar al seu pati. Sota l’ombra d’una parra ens mostra la seva hospitalitat oferint-nos raïm i figues.

Sopem molt bé en un restaurant popular, voltats de gent que ens somriu i amb una música d’ecos turcs. Bon rotllo. De tornada a l’hotel, però, la visió d’unes tanquetes il·lustra que la tensió sempre és present a Xinjiang, una regió que no va ser incorporada a la República Popular de la Xina fins al 1949.

Els separatistes uigurs van posar bombes en diverses ciutats de Xinjiang als anys noranta, però a partir de l’atemptat contra les Torres Bessones, el setembre del 2001, el govern xinès es va sentir reforçat per emprendre una gran campanya de repressió. Els atemptats es van aturar un temps, però el 2009 els enfrontaments entre uigurs i hans van provocar uns dos-cents morts que les autoritats xineses van voler silenciar.

El govern xinès, d’altra banda, ha diluït la població uigur, com ha fet al Tibet, estimulant la migració de hans. Això fa que, segons les últimes estadístiques, els uigurs siguin ara tan sols un 42% de la població de Xinjiang.

5. El mercat de Kaixgar

La ciutat de Kaixgar, molt a prop de la frontera amb el Kirguizistan, es troba a 1.330 metres d’alçada, en un extrem del desert del Taklamakan i voltada de muntanyes. Marco Polo en va parlar com a lloc mític de la Ruta de la Seda on es barregen ètnies i cultures.

A Kaixgar, com acostuma a passar a tot Xinjiang, hi ha una part nova, amb grans avingudes i blocs d’apartament model capses de mistos apilades, tots iguals, on viuen els hans. La part vella, en canvi, és uigur. Està presidida per la mesquita d’Id Kha, la més gran de la Xina, i és plena de cases baixes i de carrerons amb botigues i cafès tradicionals que sobreviuen a la progressiva destrucció del centre.

No sembla que estiguem a la Xina. Però qui sap si per compensar l’ambient uigur, a la part nova hi ha una gran estàtua de Mao. També crida l’atenció que els hans segueixin l’hora de Pequín (l’hora oficial) i els uigurs van dues hores més tard, ja que argumenten que això és el que toca en un territori situat a 5.000 quilòmetres a l’oest de la capital xinesa.

Ens allotgem a l’Hotel Seman, en els terrenys de l’antic consolat rus. Un gran mural d’una caravana de la Ruta de la Seda ens hi dona la benvinguda, però es veu deixat. Queda, de tota manera, la pàtina dels temps llunyans en què el cònsol Nikolai Petrovski rebia els exploradors russos. Molt a prop del Seman hi ha l’antic consolat britànic, on entre el 1890 i el 1918 va regnar el cònsol George Macartney, íntim enemic de Petrovski. Darrere d’un gran hotel construït fa poc encara es conserva la casa del cònsol. Al davant, una placa recorda que l’explorador Aurel Stein hi va dormir. Llàstima que els xinesos li hagin canviat el nom pel d’Aurelia.

Emociona pensar que Sven Hedin, Paul Pelliot, Ella Maillart, Peter Fleming i William Dalrymple també van passar per aquí, però a l’antic consolat hi ha ara un restaurant xinès. El temps passa i els xinesos no són gens partidaris d’evocar els temps en què a Kaixgar, a finals del XIX, les grans potències jugaven la gran partida per veure qui dominava l’Àsia central. William Dalrymple explica a Tras los pasos de Marco Polo que, quan hi va anar el 1988, la gran atracció de l’antic consolat era una tassa de vàter Victoria on devien seure els culs il·lustres d’Aurel Stein i Peter Fleming. Llàstima que ja no en queda res.

Per enllaçar amb l’esperit de la Ruta de la Seda, el millor que es pot fer a Kaixgar és visitar el mercat de bestiar del diumenge. Allà tot és caòtic, amb xais, cabres, camells, vaques, cavalls, rucs... i gent que discuteix amb un feix de bitllets a la mà. Passejar pel mercat de Kaixgar és com viatjar en el temps, ja que el mercat segueix sent un lloc de trobada per a uigurs, kazakhs i kirguisos baixats de les muntanyes. De hans, no se n’hi veuen. És evident que aquest no és el seu món.

En un racó del mercat hi ha barbers i restaurants improvisats. En un d’ells, un noi fa fideus fent giravoltar la pasta a l’aire; un altre fa panades de carn de xai, i un tercer fa sorbets picant un bloc de gel amb un punxó i afegint-hi mel i iogurt. Tot plegat té l’aspecte d’un gran mercat medieval on Marco Polo no desentonaria.

6. El Taklamakan

De l’oasi de Hotan, a uns cinc-cents quilòmetres de Kaixgar, en surt una carretera que travessa el desert del Taklamakan de sud a nord, fins a la ciutat de Kutxà. Prop de Hotan els controls de la policia són més freqüents i exhaustius. No deixen passar ni ganivets, ja que alguns atemptats s’han produït a ganivetades.

Travessar el desert al llarg de sis-cents cinquanta kilòmetres per una carretera on circulen ben pocs cotxes és una experiència única, tot i que els xinesos han plantat moltes arrels al costat de la carretera, per fixar les dunes, que treuen encant al desert. De tota manera, n’hi ha prou caminant una mica desert endins per trobar-te voltat pel mar de dunes que Sven Hedin considerava “el desert més perillós del món”. Per sort, quan hi passem no hi bufa el Karaburan, la tempesta negra que tant temien les caravanes. Albert von Le Coq la va descriure així: “De sobte, el cel s’enfosqueix. Un moment després la tempesta esclata sobre la caravana amb una violència espantosa. Grans masses de sorra i pedres s’enlairen amb força, formant remolins, i es precipiten sobre els homes i els animals. És com un infern”.

Tampoc no trobem al desert els dimonis que, segons els uigurs, atrauen els homes fins a fer-los morir de set. El viatger xinès Xuanzang, del segle VII, va escriure: “A vegades se senten veus tristes i planyívoles i crits de queixa, de manera que les visions i els sons del desert confonen els homes, els desorienten. Per això n’hi ha tants que moren durant el viatge, per culpa dels dimonis i dels esperits malignes”.

S’entén que les caravanes de la Ruta de la Seda tinguessin por de travessar aquest gran desert de 300.000 quilòmetres quadrats. Avui, si vas per la carretera, ja no hi ha perill, però això no impedeix que segueixi havent-hi controls de policia. Ni el desert s’escapa a les inspeccions de Pequín.

El que tenen de bo les dunes del Taklamakan és que de tant en tant t’hi trobes un tresor, com ara el temple budista de Rewak, desenterrat per Aurel Stein el 1905. Al centre s’hi conserva un stupa, mig menjat pel temps, el vent i la sorra, que és la pura imatge de la soledat, però també de la pervivència d’un art que, malgrat tot, ha sabut resistir el pas del temps a la llunyana regió de Xinjiang.