Les deixalles de la història
COM FER FRONT A LA COMPLEXITAT CADA COP MÉS GRAN DEL MÓN QUE ENS ENVOLTA? Com trobar, en l’allau d’informació que sempre amenaça naufragi, les claus que poden ajudar-nos a fer comprensibles els esdeveniments heterogenis i sovint contradictoris del temps que vivim? Com vincular el present, amb la novetat que sempre aporta la seva irrupció, amb el passat del qual hauríem d’extreure lliçons memorables i que, per tant, no hauríem d’oblidar? Com evitar la simplificació i preservar el matís, com protegir-se dels eslògans, de les opinions exprés ja empaquetades pels professionals de l’estereotip?
Walter Benjamin va ser el primer a endevinar que el passat s’assembla a “una catàstrofe única que amuntega incansablement ruïna sobre ruïna”, suggerint, amb aquesta imatge poderosa, que els esdeveniments del passat i del present no són una cadena ordenada i racional de dades, sinó més aviat un cúmul caòtic en espera de ser llegit. I també va ser el primer a cridar l’atenció pel que anomenava “les deixalles de la història”, els materials marginals i sovint menystinguts per la seva aparent irrellevància, que tanmateix podien contenir destil·lacions cristal·litzades d’episodis anònims i, tot i així, altament significatius de la seva època, com una fulguració. Amb això va posar les bases del que després anomenaríem microhistòria : relats que permeten “aixecar grans construccions amb els elements constructius més petits, confeccionats amb un perfil net i tallant”. Una actitud que permetria “descobrir aleshores, en l’anàlisi del petit moment singular, el cristall de l’esdevenir total”.
Des que va descobrir fascinat, al Museu de les Termes de Cluny a París, dos granets de blat minúsculs, en els quals algú havia inscrit, íntegra, la pregària Shema Israel, es va acostumar a col·leccionar aquests moments viscuts que portaven amb ells el testimoni d’una convicció o el rastre d’un terratrèmol d’època. Així, es va entretenir a buscar de quantes llambordes va ser feta una barricada estratègica de la Comuna de París, per descobrir la força de la resistència als plans policials del nou urbanisme de Haussmann que estava marcant, amb sang i pólvora, el traçat de la ciutat moderna que encara habitem. O a rastrejar en els mata-segells, quan revisava lligalls de correspondència vella, històries que aspiraven en silenci a la revenja pels llargs dies de sofriment. Així va trobar pedaços d’història carregats d’eloqüència, com aquell testimoni, de la Revolució de Juliol de 1830, que parlava de com, al capvespre del primer dia de lluita, a diversos llocs de París, de manera sorprenentment independent i simultània, els rebels van disparar contra els rellotges de les torres.
L’escriptor Ferdinando Camon, en el meravellós relat Un altar per la mare (Minúscula), va descriure, en un pagès ben just conegut pels seus veïns, un gest tan grandiós com l’actitud d’historiador que reclamava Benjamin: “Mon pare sempre ho vol saber tot. Pel carrer recull els trossos de paper que troba i se’ls endú a casa. Si estan mullats els eixuga a la llar, els planxa amb el palmell de la mà i els llegeix un rere l’altre. Tots li interessen: retalls de diari, cartes llençades, comptes de despeses. Amb dues paraules és capaç de reconstruir una notícia, a partir d’una il·lustració s’imagina la trama d’un film, un compte de despeses sap de qui pot ser”.
Així hauríem d’avançar: a les palpentes, entre fragments de ruïnes i testimonis descartats, però amb la convicció que la llum més fulgurant i aclaridora sovint pot resplendir allà on menys esperaríem trobar-la.
