AVANÇAMENT EDITORIAL
Misc 25/06/2017

El cul i el poder

Oferim un avançament editorial d’un dels articles que obren el tercer número d’‘El Món d’Ahir’, una revista creativa que combina la història, el periodisme i la literatura. Tampoc hi falta l’humor, com es veu en aquest article de l’escriptor Albert Sánchez Piñol, que s’endinsa en la cort de Lluís XIV. L’autor de ‘Victus’ se centra aquí en la construcció de Versalles i en una anècdota important en la vida del Rei Sol: la fístula anal que el feia caminar com un ànec i que va marcar un abans i un després en el seu regnat

Albert Sánchez Pinyol 'el Món D'ahir'
10 min
Il·lustració

Lluís nen havia nascut amb dues dents, signe que els seus pares van creure de bon averany. Però, fos per menyspreu pedagògic, condescendència o descuit, el fet és que no li van procurar una bona educació. Tal com va escriure un contemporani, “el rei havia nascut amb una intel·ligència inferior a la mitjana, i li van ensenyar ben just a llegir i escriure; va romandre tan ignorant de les coses més conegudes de la Història, i de qualsevol matèria, que mai no en va saber ni un borrall”. En qualsevol cas, la infància de Lluís es va veure marcada per la Segona Fronda, un complot orquestrat pels nobles en què la dinastia borbònica va estar a punt de perdre el poder. Lluís no oblidaria mai que, en els moments més crítics, la seva mare es va haver de vendre les joies per poder alimentar la família. La Fronda deixarà en el futur rei una fòbia permanent contra l’aristocràcia. Haurà après la lliçó: els únics enemics que la monarquia francesa podia témer eren la noblesa francesa. El 1654, quan arriba al poder, Lluís és un jove d’aspecte físic més aviat vulgar, robust però gens gràcil, d’estatura modesta i faccions poc atractives. Gran melòman i bon ballarí, tot i que les seves inquietuds artístiques s’esgoten aquí. El que realment omple i defineix el jove príncep és un tret del seu caràcter: la vanitat. Seria difícil no trobar un rei vanitós; i tanmateix, en aquest aspecte prototípic de la reialesa, Lluís arriba al cim. Potser qui millor va descriure l’atmosfera que generava el rei va ser Saint-Simon: “Les lloances o, diguem-ho millor, la llagoteria, li agradaven tant que la més grollera era ben rebuda i la més mesquina encara més ben assaborida. Els seus ministres només eren poderosos mentre tenien l’ocasió d’encensar-lo i afirmar que tot ho havien après d’ell. Les úniques maneres de complaure’l eren la baixesa, l’aire dependent, vil, i donar a entendre que no es podia fer res sense ell. Aquest verí no va parar d’estendre’s”.

És prou sabut que el poder fomenta la vanitat dels individus que l’exerceixen, i al capdavall els transforma. El cas de Lluís és exactament el contrari: serà la seva vanitat la que transformi l’exercici del poder. La inclinació fonamental del seu caràcter -l’egotisme- i el seu objectiu polític principal -consolidar la monarquia- convergeixen. El primer dia del seu regnat, quan li pregunten qui serà el seu primer ministre, contesta: “Jo”. Lluís dissenya un sistema on el rei és el centre de totes les coses, i un centre no pas entès com una vaga metàfora ideològica, sinó com una arquitectura política. Es proclama Rei Sol, seguint els corrents astronòmics segons els quals l’astre rei governa el cel i els planetes, que giren al seu voltant. Tots els tirans s’han cregut el centre del món. Lluís ho serà de l’univers. Com dèiem abans, Lluís només tem la noblesa.

A França existeix una poderosa aristocràcia regional, opulenta i ociosa. La noblesa provinciana és una xarxa sense centre, tan dispersa geogràficament que eludeix el control del rei, i al mateix temps connectada entre si per lligams matrimonials i solidaritats familiars. En qualsevol moment pot alçar-se contra el monarca. Lluís sap molt bé que el principal instigador de les revoltes senyorials no és tant l’ambició com un factor molt més perillós: l’ensopiment. Per domesticar i sotmetre aquests milers d’individus, a la monarquia li caldria que s’agrupessin per poder vigilar-los de ben a prop. I en aquest sentit Lluís idea una solució genial: Versalles.

El més ingenu que pot afirmar-se del palau i els jardins de Versalles és que són un palau amb uns jardins. No. Des del primer moment, Versalles és concebut com una immensa plataforma de poder, propaganda i control social. Els arquitectes de Lluís transformaran uns pantans insalubres en 15.000 hectàrees de jardins i parterres. La construcció en ella mateixa és un acte de crueltat despòtica. Fins a 30.000 soldats integraran la mà d’obra en condicions pròpies d’esclaus. Un general s’astora: els accidents i les malalties causaran més morts entre la tropa que totes les campanyes militars del rei juntes. Vauban, el gran enginyer militar, també s’indigna amb l’escala faraònica de les obres: el rei li ordena construir una cisterna d’aigua potable colossal, i per omplir-la ha d’edificar aqüeductes de cent quilòmetres. Mentrestant, als pobles dels voltants la gent consumeix aigua de rierols insans, emmalalteix de malària i mor. Al rei no li importa: “Les meves flors han de beure!”, s’exclama.

El resultat satisfà tots els desitjos del rei; Versalles esdevé un centre de poder únic en la història humana. Passejos de fins a 2.400 fonts, on l’aigua brolla al compàs de la música de Jean-Baptiste Lully. A Lluís li agrada aparèixer entre les fonts, i que els sortidors es coordinin amb les seves passes. Seran milers de parterres, plantes, arbres i arbustos, formats en rengleres perfectament geomètriques. Com si el rei proclamés que fins i tot la naturalesa l’obeeix, que ni un bri d’herba fuig del seu control. Tot Versalles és un monument al luxe, als excessos infinits, al dispendi. Però, per sobre de tot, és una coreografia en què el rei és el protagonista absolut i els nobles fan de simples figurants.

Amb Lluís, la institució monàrquica consuma un procés evolutiu que la duu de la isocràcia primigènia al poder unipersonal més asfixiant. Les monarquies europees provenien del sistema germànic: l’assemblea de guerrers lliures, on el rei només era un simple primus inter pares. Amb el pas dels segles, els reis han esdevingut una figura més i més preeminent. Lluís porta la submissió de l’aristocràcia fins a límits inversemblants. Aquells que ahir eren gairebé iguals al rei en la jerarquia, Versalles els converteix en pingüins ensinistrats. Versalles és, en ell mateix, un procés de degradació d’una classe social sencera. El fenomen històric que realment mereix ser auscultat és aquest: el mecanisme pel qual milers de persones que ostenten un notable poder polític, econòmic i simbòlic esdevenen, en un breu lapse de temps, individus aclaparadorament sotmesos a un sol home, ridiculitzats i obligats a fer el ridícul a totes hores, i disposats a morir per poder continuar fent el ridícul.

A Versalles tot depèn de la proximitat física al rei. El dia comença i acaba amb dos actes reglats: les cérémonies du Grand Lever et du Grand Coucher. Els cortesans que poden assistir al despertar i l’allitament del rei són l’enveja de la cort. El rei es vesteix. O més ben dit, és vestit. Té més de 1.000 perruques. Mentrestant, defeca i atén els invitats, tot alhora. De fet, es considera un gran honor poder parlar amb Lluís mentre buida el ventre a la cadira orinal. El protocol marca que, per anunciar-se a l’habitació del rei, no es piqui a la porta amb el puny, sinó només “fregant la fusta amb el dit petit”, per no molestar la sensible oïda del monarca. Això duu a l’aberració estètica: els beneficiaris de tal honor, perquè tothom sàpiga que l’ostenten, es deixen créixer l’ungla del dit petit fins a vint centímetres. Fins que un dia -¿per què deu ser?- la moda de l’ungla llarga s’estén per tota la cort. Els nobles honorats amenacen els impostors amb batre’s en duel. Però ¿qui pot combatre una moda?

La competència entre els nobles versallescos és ferotge. A la nova cort arriben a habitar-hi unes 20.000 ànimes, si sumem els aristòcrates de diferents rangs i els seus criats. I tots practiquen l’aforisme de Villeroy: “Mentre algú sigui ministre, aguanta-li l’orinal; quan trontolli, buida-l’hi al cap”. El rei es diverteix fomentant la rivalitat entre ells i ofenent-los com a grup. Es tracta d’una humiliació estructural, refinada, sistèmica. Per exemple: a Versalles pràcticament no hi ha latrines. Durant les llargues cerimònies, pròstates i esfínters pateixen turments insofribles. El més comú és que homes i dones s’alleugin rere les portes o directament als jardins. El turista modern ignora que a l’era de Lluís XIV aquells fastuosos parterres, aquelles belles extensions de flors acolorides, eren plens de nobilíssimes tifes i tifarades.

¿I quina recompensa obté la noblesa per aquella obediència total i submissió infamant? La ruïna. Versalles és com un casino, dissenyat perquè només hi guanyi la casa. Literalment: el palau és ple de timbes, on els ociosos aristòcrates perden fortuna rere fortuna. Mazzarino ja havia advertit al jove Lluís: “Serviu-vos dels homes si no voleu que els homes se serveixin de vós”. Amb els nobles de castes inferiors n’hi ha prou ofegant-los amb l’etiqueta. A Versalles la moda no és una opció, és una llei: els nobles estan obligats a seguir-la costi el que costi. I vestir és car, molt car. En una època bruta, certament infecta -el mateix Lluís només es va banyar dues vegades en 77 anys de vida-, els homes es canvien la camisa quatre cops al dia per amagar la suor i la pestilència. Però el preu de les camises de seda és el menys important. Cada casaca, cada perruca, costa el sou de sis mesos d’un artesà qualificat. I els vestuaris s’han de renovar a un ritme vertiginós. Lluís serà el primer rei que adopta els talons alts, per dissimular la seva modesta estatura. Talons gruixuts i vermells, ningú no sap ben bé el perquè d’aquest color. Al principi prohibeix, sota pena de mort, que ningú més en dugui. Però la moda s’emancipa fins i tot d’ell: tothom l’imita, encara que l’imitador s’hi jugui el coll; aviat Versalles s’omple de talons vermells, i ni tan sols el Rei Sol pot matar una moda. Algú batejarà la dinàmica versallesca com “ le sens du rien ”, és a dir, l’art d’atribuir sentit al no-res.

Il·lustració / MARI FOUZ

Després hi ha les corrupteles: per ocupar una posició cerimonial a tercera o quarta fila rere del rei, un petit noble està disposat a pagar una petita fortuna. I tot perquè Lluís pugui veure’l, encara que sigui un instant, si es gira. Si s’hi fixa, el seu destí pot canviar. Però normalment això no s’esdevé: quan la dona de Colbert està a punt de parir, Lluís li pregunta quin ofici voldria que tingués el seu nou fill: “Metge, majestat -contesta el ministre-, perquè a la vostra cort els únics que fan fortuna són els metges”.

Colbert té raó: com que els metges són tan a prop del rei, acostumen a beneficiar-se de la seva generositat. La salut del monarca és una qüestió d’estat. Abans d’aquell fatídic febrer, Lluís ja s’havia queixat d’un “dolor al perineu, causat per un tumor bastant profund a l’interior de l’anus i sensible al tacte”. Poc després, el dolor es torna insofrible. Lluís és el nucli del sistema; si ell emmalalteix, tot trontolla. I així, hi ha certa justícia poètica en el fet que Lluís esdevingui víctima de la seva arrogància, de la seva pròpia creació: totes les mirades de Versalles es focalitzen en ell. Per molt que el rei sempre s’hagi esforçat a amagar qualsevol feblesa, és obvi que pateix algun mal terrible. Aviat ha de prescindir de l’equitació, a causa del dolor. Aviat ni tan sols pot moure’s sol: el duen en una cadira de mans. ¿Què li passa al rei?

Els metges se senten impotents: li recepten dietes, xarops i lavatives. El resultat és nul. Quan li suggereixen que visiti uns banys termals amb fama de miraculosos, Lluís esclata: en el seu estat, ¿com volen que suporti un viatge fins als Pirineus? Finalment, a contracor, els metges conclouen que només hi ha una solució, extrema: per arriscat que sigui, l’abscés s’haurà d’extirpar.

El perillosíssim honor d’obrir el cul reial recau en un tal Charles-François Félix, barber. A l’època, la cirurgia era tan primitiva que barber i cirurgià eren sinònims: com els barbers, els cirurgians també usen instruments de tall i laceració. Hem de suposar que Félix no devia sentir-se gens feliç: el fracàs no li comportaria cap benefici, per dir-ho suaument. I no existien precedents per saber com s’extirpava una fístula anal. El malaurat barber, doncs, opta per fer pràctiques: rastreja els hospicis de París tot buscant miserables amb el mateix mal. Opera fins a setanta-cinc desgraciats. Alguns -les cròniques no especifiquen exactament quants- moren. Són enterrats de matinada, perquè no se n’assabenti ningú. Gràcies a aquelles pràctiques, Félix dissenya un horripilant instrument en forma de falç en miniatura, de plata i esmoladíssima. El 18 de novembre del 1686 tot està llest per operar el rei.

La idea és inserir la petita falç pel recte borbònic, a fi de desprendre i evacuar el bony carnós. Tota l’anestèsia de l’època consisteix en unes breus inhalacions opiàcies. Lluís es reclina sobre un divan especial, les reials natges nues i amunt. I Félix procedeix. El dolor devia ser indescriptiblement espantós. Segons els testimonis, Lluís va suportar-lo amb estoïcisme cristià, mussitant un parenostre i sense queixes. Dubtem-ho: el més probable és que el relat fos propaganda monàrquica. La qüestió és que, contra tot pronòstic, la medicina en surt airosa. Les insercions s’hauran de repetir el 6, 8 i 9 de desembre, però en definitiva Lluís es cura. El metge ha patit tant com el malalt: segons la llegenda, després de l’operació a Félix se li manifesten uns espasmes a la mà que sostenia la falç, tremolor que l’acompanyarà de per vida.

Il·lustració

La historiografia acostuma a dividir el regnat de Lluís XIV en dos períodes: abans i després de la fístula. Tot i la curació, l’any 1686 marca el declivi físic del rei. Ja no tornarà a ser el mateix. La pèrdua d’energia farà que delegui i s’absenti més i més. Però el cas de la fístula té un epíleg palatí, en aparença insignificant, al qual no s’ha atribuït prou importància i que, tanmateix, al nostre entendre, representa la gran al·legoria, escenificació i apoteosi del poder polític, tot alhora. Vet-ho aquí.

Per increïble que sembli, l’endemà de la curació els jardins i passadissos de Versalles van omplir-se d’aristòcrates que caminaven amb el pas bambolejant de les oques, les faccions contretes pel dolor. Imaginem-ho: dotzenes de petits nobles gemegosos, movent-se com zombis de sèrie B però vestits amb perruca i sabates de gruixuts talons vermells. ¿I doncs? Ho han endevinat: al·legaven que patien el mateix mal que el rei. ¿Imitaven? ¿Representaven? ¿Simbiosi imaginària amb la inabastable figura reial? ¿Emmalaltien de debò? La resposta és irrellevant.

Lluís XIV va ser una de les grans monstruositats polítiques creades pel gènere humà. Però, gràcies a ell, l’eterna gran pregunta -¿què és el poder?- va obtenir una resposta definitiva. L’any de la fístula ens ho va fer saber: el Poder és una malaltia. D’origen anal, per cert.

Aquest article és un avançament editorial del tercer número d’ El Món d’Ahir.

stats