CAPS I PUNTES
Misc 09/07/2017

La ciutat del fang

Els llevafangs són un clàssic de la història local. Quan els carrers es van asfaltar, aquestes andròmines van quedar sense ús, i se n’han conservat poques

i
Xavier Theros
3 min
La ciutat del  fang

A través de Facebook, per on circula gran part de la informació sobre aquesta ciutat, l’amic Jaume Mas ha localitzat un dels ferros instal·lats a les façanes que servien per netejar el fang de la sola de les sabates. Els llevafangs són un clàssic de la història local. Quan els carrers es van asfaltar, aquestes andròmines van quedar sense ús, i se n’han conservat poques. L’última troballa ha estat al carrer de la França Xica, al Poble-sec, cantonada amb el carrer de la Bòbila. Però se’n poden trobar per tot arreu, els més antics a Ciutat Vella, com un que hi ha en una casa del carrer d’Escudellers Blancs. Els més coneguts, els de forja, al vestíbul de diverses finques burgeses de l’Eixample, com la Casa Pratsjusà de la rambla de Catalunya. A Nou Barris encara es feien servir fa 50 anys, i sobreviuen en algunes façanes de la Via Favència.

L’existència d’aquests senzills mecanismes procedeix d’una ciutat que es transformava en un fangar així que plovia. Al segle XIX, fora de Ciutat Vella, no hi havia gaires carrers asfaltats. Una situació que es va agreujar amb l’edificació de l’Eixample, un gran territori agrari que es va convertir en solars buits, que quan queien quatre gotes de pluja es transformaven en grans bassals de fang, com es va veure durant les obres de l’Exposició Universal del 1888. En una caricatura de Manuel Moliné, a L’Esquella de la Torratxa el 1889 i que es titulava “Un vehí del Ensanche”, s’hi veia un dandi tot mudat, i el text: “Al sortir de casa”. I el mateix personatge, tot brut, amb les sabates, l’abric i el pantaló tacats de fang, amb la inscripció: “Al tornar-hi”. Aquella revista va fer del fang tot un gènere humorístic. L’any 1896 titulava una vinyeta com “La ciutat del fang”, amb una al·legoria de Barcelona que duia agafat de la mà l’alcalde per un fangar, mentre li deia: “¿Ho veu, senyor alcalde? ¿Senyor alcalde, ho veu? ¿Veu com anar en cotxe no és el mateix que anar a peu?”

Josep Maria Cadena, en el seu estudi sobre l’origen del nom Can Fanga, va escriure: “Considero que l’expressió pren forma el mes de gener del 1903, quan a Barcelona el pluviòmetre recull 93 mm d’aigua, i L’Esquella de la Torratxa, veient els redactors i els dibuixants del setmanari els fangars en què s’han convertit alguns carrers, diu que l’urbs és «La ciutat del fang»”. En un número pràcticament dedicat en exclusiva al tema, a la portada, del dibuixant Llorenç Brunet, es veu una dona que rep dos turistes, que caminen amb xanques per damunt d’un estany ple de granotes, mentre l’amfitriona diu: “Això és Barcelona”. El desembre del mateix any, el Dr.Zillo es queixava, a La Vanguardia, dels diners gastats per l’Ajuntament en automòbils oficials, raó per la qual els polítics no trepitjaven els carrers, i per això ignoraven que Barcelona era un mar de fang: “A aquestes alçades, resulta que Barcelona no disposa, en gran part, d’empedrat. Que els carrers estan com en els temps del rei Vamba”.

L’asfaltat de l’Eixample no es va activar fins al 1906. L’Esquella de la Torratxa publicava una caricatura, titulada “Quan cauen quatre gotes”, en què es veia un carro aturat en un bassal, i un vianant que deia: “Està vist, els ajuntaments canvien, però el fang sempre és el mateix”. Finalment, amb l’Exposició Internacional del 1929, l’Eixample es va acabar de pavimentar, malgrat que altres barris estarien enfangats fins als 70.

El 1925 La Campana de Gràcia publicava un article titulat “La ciutat del fang”, en què deia: “Qui sap si aquest fang té la seva importància, i nosaltres no ho sabem veure. Qui sap si és un fang per a forasters, per a endur-se com a record de Barcelona”. I acabava demanant que la capital catalana fos declarada Ciutat del Fang.

stats