Publicitat
Publicitat

KNOCKOUT

Els avis del carrer

Emociona veure’ls. Sortir a la terrassa i observar-los com prenen el sol o pensen o semblen tristos, esperant ves a saber què, uns la família, d’altres la mort

Una dona molt gran, recolzada sobre un bastó, busca alguna cosa a terra, al forat on hi ha plantat un arbre del carrer. Li demano si ha perdut res i em diu que sí. Obre la mà i m’ensenya un audiòfon mig desmuntat. “M’ha caigut però em sembla que me’n falta un tros. Un plàstic que és com una mongeta de color marró”. M’assec a la vorera i intento trobar la peça. Al cap d’uns minuts, me’n surto: “És això?” Em diu que sí. Em dona les gràcies quatre vegades i xino-xano s’encamina cap a la residència d’avis que hi ha a prop. Des que van obrir-la, ha canviat el paisatge del barri i les anècdotes. És un lloc millor. És un carrer tranquil sense sortida, de voreres amples i una petita zona per a vianants. Els caps de setmana algunes famílies venen de visita i treuen els avis amb cadira de rodes a prendre el sol. Veus filles que s’asseuen en un banc i conversen amb la mare o el pare. Li expliquen coses tot i que a vegades veus que amb prou feines reaccionen. Però tant li fa: els parlen de les flors del jardí que hi ha al davant, del que fan els nets o de si juga el Barça.

A la residència, hi ha un avi que surt sovint a fer una volta amb la dona, que està molt delicada. Ella va en una cadira de rodes elèctrica i ell la condueix des del darrere, amb cara de velocitat i enfilat en una mena de plataforma amb rodetes. I tot i que de vegades s’embalen una mica, llisquen carrer avall i tornen al cap d’una estona. Un altre senyor visita gairebé cada dia la seva dona, que està malalta. Ell viu a prop i hi va caminant. Alguna vegada el tros de camí per tornar se li fa llarg. Aleshores espera que algun veí surti amb el cotxe del garatge i demana si el pot acostar al carrer de casa seva perquè no té clar si les cames el portaran. És impossible dir-li que no.

Aquest estiu una àvia a qui encara faltaven uns cinc-cents metres per arribar a la residència estava aturada a la vorera, recolzant l’esquena a la paret. “Que li passa res? Que es troba bé?” “És que he sortit a passejar però fa massa calor. Ara no sé si anar endavant a buscar algun lloc més fresc o tornar enrere”. “A aquesta hora al carrer no en trobarà cap, de lloc fresc, potser més val que torni...” La dona em diu que no sap si s’hi veu amb cor amb tanta xafogor. “Vol que l’acompanyi?” I amb un “Potser sí” s’agafa del bracet.

Aquest juliol, bombers i mossos es van passar més de trenta hores aparcats al costat de casa. Llums blaves donant voltes i homes equipats amunt i avall. Un avi s’havia perdut i el buscaven. Quan veies que recollien per marxar, no et podies estar de preguntar per ell. “Sí, senyora. L’hem trobat i està bé”. I te n’alegres i entres a casa donant la notícia encara que no el coneguis: “L’han trobat!”

Fa mesos, un dissabte a les dotze de la nit, va sonar el timbre de casa. Un ensurt. Era un avi dels que viuen en uns apartaments independents i fan la seva: “És que avui se m’ha fet tard, no porto el mòbil i no puc entrar”. L’avi, tot pinxo, aquell dia s’havia mudat. I au, amb el senyor cap a la residència a veure si l’obrien. Se sentia malament. “M’he distret. Soc un desastre”. I hi treus importància, li dius “Això és que s’ho ha passat bé” i el veus anar cap a dins després que el de seguretat li hagi obert la tanca del jardí.

Emociona veure’ls. Sortir a la terrassa i observar-los com prenen el sol o pensen o semblen tristos, esperant ves a saber què, uns la família, d’altres la mort. Al capdavall, quan els veus, no són altra cosa que el recordatori del teu futur. I, tot i que esperes arribar a la seva edat, t’espanta una mica.

Etiquetes