La varietat d’escenes i ambients és una de les grandeses del reportatge de Berenguer sobre el Molino. La seva relació amb el coreògraf cubà Negrito Poly (aquí retratat amb gorra) li va obrir les portes de tots els racons de la sala. Es va fixar en el que passava a l’escenari, l’espai on els artistes obrien fissures en la rigidesa moral de l’època, però sobretot en la vida als passadissos i camerinos. Allà hi va captar la intimitat de personatges com el popular transformista  Gran Johnson, fotografiat a mig vestir per sortir a actuar; va mostrar la feina entre caixes dels treballadors més anònims, com les costureres, i es va fixar en detalls exemplificadors del context repressor de l’època, com el cartell sobre normes de conducta entre artistes i públic que prohibeix el contacte físic.  La majoria de les 65 fotografies que inclou el llibre A chupar del bote son inèdites. Una és aquesta de la vedet Christa Leem, que va ser musa de Joan Brossa i de la intel·lectualitat barcelonina dels setanta i que, com Berenguer, també va morir prematurament.

40 anys a la cambra fosca

Surt a la llum l’obra de Ximo Berenguer, fotògraf de la Transició oblidat durant quatre dècades. Un llibre i una exposició reivindiquen la vàlua d’un autor mort prematurament que va deixar un valuós assaig gràfic del xoc entre dictadura i democràcia

Ximo Berenguer (Picanya, País Valencià, 1946) tornava en moto del festival Canet Rock la matinada del 3 de setembre del 1978. En la que havia de ser la seva última nit, havia estat fent fotos a Pau Riba. Un accident de trànsit va fondre a negre de manera prematura la mirada d’un fotògraf compromès amb el seu entorn social i polític, contemporani de Maspons, Pomés o Miserachs. I també va iniciar una llarguíssima temporada de foscor per a la seva obra: gairebé quatre dècades.

Els 70 va fer un assaig fotogràfic entre les bambolines d'El Molino

En els últims mesos, una exposició comissariada per Mira Bernabeu, director d’Espaivisor, l’ha rescatat de l’oblit (primer en aquesta galeria valenciana i després a la Fernando Pradilla de Madrid, on acaba avui, en el marc de la programació Off de PhotoEspaña). La recuperació de l’autor inclou també la publicació d’un fotollibre, A chupar del bote, que és un recull del seu projecte més significatiu i una clara mostra de la seva personal mirada al xoc entre un franquisme moribund i una democràcia mandrosa de néixer. Publicat per l’editorial RM (amb 65 fotografies en blanc i negre, la majoria inèdites), la setmana que ve es presentarà a la barcelonina Foto Colectania.

El títol del llibre, 'A chupar del bote', és el de l'espectacle d'El Molino

“En el món en què ens movem, les descobertes d’autors són molt infreqüents”, diu el filòsof especialitzat en estètica i crític d’art Fernando Castro Flórez per il·lustrar la potència del fenomen. Si bé entre els professionals de la fotografia no és un desconegut, no se sabia res dels 15.000 negatius de la seva obra: tots aquests anys havien estat en mans de la seva germana, i la intervenció de la galeria valenciana Espaivisor i del seu director, Mira Bernabeu, han sigut fonamentals en la reivindicació del seu llegat.

Berenguer va iniciar a València la seva relació amb la fotografia. Però ben aviat va decidir traslladar-se a Barcelona per desenvolupar l’afició i convertir-la en la seva professió. Va estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics i va perseguir el mestratge d’un dels seus fotògrafs més admirats, Leopoldo Pomés, a qui va fer d’assistent durant un any. A la ciutat va documentar les manifestacions i altres protestes al carrer, el món de la contracultura, la crítica més festiva a la dictadura. I va trobar un context de llibertat més acollidor per a la seva condició sexual. La seva relació amb el Negrito Poly, cubà i coreògraf d’El Molino, li va obrir les portes del local. I durant tres anys es va dedicar a fotografiar-ne tots els racons i personatges “amb tota la naturalitat, com si fos un d’ells”.

Però el projecte sobre la sala no és un documental, sinó un assaig sobre un espai on es coïa el canvi social i polític del país. Segons interpreta Castro, el fet diferencial del seu reportatge en comparació amb altres és el punt de vista, la mirada capaç de subratllar les contradiccions i els xocs propis d’una època de canvi. D’una banda, les fotografies són un retrat directe i privilegiat de les bambolines, per on desfilen les estrelles del Paral·lel (Christa Leem, Pipper, La Maña, Johnson) en les situacions més quotidianes. De l’altra, ja en l’àmbit públic del teatre, observa la relació entre artistes i espectadors. És a dir, de quina manera una platea heterogènia de classes populars, burgesia i clergat relaxa morals i costums per obrir-se a unes llibertats que no estava disposada a concedir al carrer. “Era la mateixa gent que en el seu dia a dia cantava el Cara al sol i els diumenges es donava cops al pit a l’església”, diu Castro Flórez. D’aquesta manera, les fotografies de Berenguer denuncien la hipocresia social i les contradiccions morals de l’època. Com la de la vedet que es retoca el maquillatge al camerino mentre des del televisor engegat Franco sembla voler recordar que no li passa res per alt.

Ximo Berenguer va triar per al reportatge un títol carregat de significat: A chupar del bote. És el nom de l’espectacle que es va representar a El Molino entre el 1975 i el 1977. Denunciava una corrupció sagnant que, sobren els aclariments, sembla molt lluny d’haver-se corregit. Han passat quatre dècades, més o menys el mateix temps transcorregut des de la mort de Franco. Des dels temps en què les vedets es despullaven també com una manera de fer política. “Ara no ens traiem la roba, però ens despullem a les xarxes socials”, enllaça Castro Flórez. La vigència de Berenguer, opina l’expert, també es deu al fet que el subtext que inclou en les seves fotografies podria pertànyer al món d’avui.

L’última baula de ‘Palabra e Imagen’

Ximo Berenguer va preparar personalment l’edició gràfica del fotollibre A chupar del bote. Havia de formar part de la col·lecció Palabra e Imagen, que l’editorial Lumen va publicar entre el 1961 i el 1975 en un espai de confluència entre la literatura i l’art, un format quadrat, textos sobre fons de color cridaner i fotografies en blanc i negre. La prematura mort de l’autor va deixar aquelles maquetes inèdites. Per mediació d’Espaivisor, l’editorial RM va decidir recollir la iniciativa i publicar finalment el volum. Exactament tal com Berenguer l’havia previst. Les imatges s’acompanyen d’uns textos àcids i plens d’humor signats per Manolo de la Mancha, un pseudònim atribuït segons les fonts a Manolo Vázquez Montalbán i al col·lectiu d’autors que escrivien també per a les revistes satíriques de l’època Señor Lobo i Por Favor. La ploma afilada i mordaç, sense oblidar l’humor, és plena de dards. “ A chupar del bote / hasta que se agote, / a chupar del bote / es lo mejor ”, diu la tornada de les Coplas a la muerte del tío Paco incloses en el llibre finalment editat, epíleg pòstum de la reivindicada col·lecció de Lumen.

UN LLEGAT PER ESTUDIAR

El llegat fotogràfic de Ximo Berenguer ara recuperat està compost per prop de 15.000 negatius. Des de la mort del fotògraf, els havia conservat la seva germana, Amparo, que és monja. Estaven guardats en carmanyoles de plàstic i necessitaven una intensa feina de neteja i catalogació. Quan es va crear el Museu de la Fotografia de Navarra, la germana va voler-hi dipositar els arxius. Des de la institució es va entendre que no encaixaven en la seva col·lecció, però un dels seus responsables, Rafael Levenfeld, nascut com els Berenguer a Picanya, va contactar amb Mira Bernabeu, de la valenciana Espaivisor, per alertar-lo de la troballa. Bernabeu va quedar fascinat, i va començar a treballar en la restauració, estudi i difusió dels fons. Primer amb una exposició (a Espaivisor i a la madrilenya Fernando Pradilla, on acaba avui, dins del programa Off de PhotoEspaña). I després recomanant la publicació del fotollibre a l’editorial RM. Només és el principi. Queda molt material per estudiar i Berenguer encara pot donar més sorpreses. De moment, l’IVAM ha adquirit sis fotos de la sèrie sobre El Molino i un col·leccionista de Barcelona en va comprar quatre més durant l’última edició de la fira Arco.