Zàping mental i generositat d’esperit

Fa uns dies, Bernard Pivot es queixava durant una entrevista a Catalunya Ràdio de com la fragmentació de la realitat, la realitat servida a petits trossets, sense connexió entre ells, està alimentant, engreixant, un món cada vegada més intolerant.

Pivot es va convertir en una estrella de la televisió francesa gràcies a un programa de llibres i debat cultural i polític, Apostrophes, que va seduir l’audiència i es va mantenir en antena durant setze anys seguits. Una mica com va passar aquí durant la Transició amb el programa La clave -salvant les distàncies-, Apostrophes era una tertúlia d’un gran nivell, on els convidats tenien alguna cosa a dir i se’ls deixava esplaiar a gust, argumentar, discrepar, fins i tot lluir-se, respectant el fet que una idea, per simple que sigui, necessita ser argumentada. I que qualsevol debat demana atenció i moments de silenci.

No sé què passaria avui a la televisió francesa si es volgués reeditar un programa com aquell, però és evident que aquí La clave resultaria avui un fracàs d’audiència estrepitós: parlar, escoltar, argumentar, informar, avorreix profundament. I l’amabilitat és un valor que no casa amb la hiperactivitat del pensament compulsiu.

Per això deia Pivot que des que es van multiplicar les cadenes de televisió -l’oferta, en diuen- hem passat d’un primer estadi del zàping en l’ús del comandament a distància -canvio de programa- a l’estadi actual del zàping mental, la impaciència desfermada, en què és el propi cervell el que va fent zàping una vegada i una altra incapaç de retenir una sola idea o informació, perquè quan l’has atrapada -si és que això s’arriba a produir en algun moment- aviat queda tapada per una nova idea que durarà els pocs segons que trigui a ser substituïda per la idea següent. Tot plegat sense aturador. Sempre endavant -més i més-, fins a la derrota final de qualsevol idea reposada, argumentada, possible.

La intolerància que produeix aquest zàping mental és la conseqüència, deia més o menys Pivot, del fet que no es vulgui acceptar res que no t’agradi; de manera que l’exercici d’escoltar i de pensar es converteix en un exercici d’esborrar. Allò que no t’agrada sentir, ho redueixes ràpidament al silenci. Aquesta intolerància potencia, lògicament, pertinences totalitàries quan el propi soroll del cervell s’identifica en el soroll del grup. La veritat, els fets, la informació, són aleshores secundaris. L’assumpte principal és adaptar els fets al que t’agradaria pensar, a les emocions, sabent fins i tot que una mentida o una veritat a mitges repetida una vegada i una altra s’acaben transformant en La Veritat.

Sorprès pel resultat del no al referèndum sobre els acords de pau de Colòmbia, l’escriptor Héctor Abad Faciolince es queixava amargament de la sorpresa produïda pel fet que allò que semblava que passaria, perquè, pensa ell, era raonable que passés, és exactament el que no ha passat. Potser no passa el que hauria de passar, opina l’escriptor colombià, perquè “l’esperit de la història” ha estat substituït pel trending topic, l’activitat volcànica de les xarxes socials. Vés a saber.

El que sí que crida l’atenció -i fa molta por- és que cada vegada més hi hagi una distància més gran entre el que hauria de passar o semblaria raonable que passés, i el que realment passa. Entre els discursos oficials, els experts i els savis de torn, i els sentiments i els maldecaps de la societat, que finalment s’expressen als països democràtics amb el vot.

Les Primaveres Àrabs van ser una revolució popular que, en el moment de votar, va donar la victòria al vot religiós. El Brexit, els nous feixismes europeus, potser Trump -quin espectacle denigrant, els dos candidats!-, la indiferència davant la corrupció a Espanya a l’hora de votar -és increïble llegir el llibre d’Andreu Missé sobre l’estafa de les preferents i veure com a Galícia, un dels llocs més afectats, la gent gran segueix votant els qui els van robar-... Tot plegat indica que alguna cosa no funciona a l’espai públic de la democràcia, on l’espectacle i la mentida arraconen els debats seriosos, la informació veraç i la mínima amabilitat que mereix la disposició a escoltar, a compartir els problemes col·lectius i trobar-hi solucions. Posa la pell de gallina veure com, en comptes de corregir i recuperar el debat, la pluralitat, la informació, alguns mitjans que es diuen progressistes cauen precisament en el dirigisme, l’engany, l’opinió, l’insult i l’espectacle cridaner... com si es pogués convèncer de la magnitud de la tragèdia apuntant-se al galliner.

Tornant a Bernard Pivot, John le Carré explica en el seu últim llibre de memòries l’entrevista que li va fer Pivot a Apotrophes. Diu que veient-lo actuar davant d’una audiència captivada -també ell va sortir encantat del programa- descobreixes que no es tracta només del carisma, l’energia, l’habilitat i l’erudició de Pivot. És, sobretot, la seva natural generositat d’esperit, allò que se’n diu tenir cor.