Viatge al lloc més calent del planeta

La idea de visitar el lloc més calent del planeta va sorgir quan les temperatures superaven a la capital els 38 graus. Amb aquestes màximes a Teheran, resultava difícil d’assimilar la calor que s’estava registrant al sud del país, en concret, a Kerman, la província on s’ubica el desert de Lut, territori declarat el 17 de juliol Patrimoni Mundial per la Unesco. És allà, al cor d’un altiplà àrid i polsegós, amb una vegetació i fauna extremes, on hi ha Gandom Berian, el punt de la Terra amb la temperatura en superfície més elevada registrada científicament. Va ser el 2005 quan un satèl·lit de la NASA va detectar en aquest punt del desert 70,7 graus. Mai abans, ni després, s’havia detectat en cap altre punt del planeta una temperatura superior en superfície. Per poder visitar el lloc més calent de la Terra amb la intenció d’escriure un reportatge vaig tenir feina. A les autoritats de l’Iran que s’encarreguen de concedir els permisos els costava entendre quina podia ser la motivació d’anar a un infern com el desert de Lut en ple mes de juliol.

Quasi mil quilòmetres separen Teheran de Kerman. Després d’estar una hora i mitja refrigerats, l’impacte a l’organisme del canvi de temperatura en sortir de l’avió va ser el primer avís del que ens esperava. L’Amir em va venir a buscar a l’aeroport, i durant els vint primers vint minuts de trajecte camí cap al desert a la 1 de la matinada, sense aire condicionat i amb les finestres abaixades per adaptar el nostre cos a la temperatura exterior, em va advertir de la imprudència que suposava anar a Gandom Berian a l’estiu. “Un cop allà, només podem estar fora del cotxe quinze minuts. Després haurem de tornar a dintre per refrescar-nos. No he portat mai ningú al desert al mes de juliol”, repetia.

Després d’estar quatre hores conduint, vam deixar la carretera asfaltada per endinsar-nos, finalment, al desert de Lut. Tot i que ni tan sols havia sortit el sol, la xafogor ens enganxava la roba al cos. “És un bon exercici periodístic, però també és una bogeria”, no parava de dir l’Amir, que abans d’arribar al nostre destí ens va proposar fer una parada en una zona fascinant del desert de Lut coneguda com a Kaloots. “Es tracta d’una àrea amb unes formacions rocoses còncaves de més de 200 metres de llarg, resultat de l’erosió causada per la pluja i el vent. Des de lluny semblen ruïnes d’una ciutat, però són només roques. En diuen la Ciutat Morta”, relata el nostre guia.

Continuem el camí, desert endins, amb els primers rajos de sol i uns quants graus més a l’exterior. Ara sí, l’Amir posa l’aire. Encara necessitem tres hores més per fer el cim i arribar, amb una temperatura exterior de 48 graus, a Gandom Berian. El nom prové d’un relat oral persa que rememora el viatge d’uns comerciants que segles enrere van haver d’abandonar en aquest punt del desert el blat que carregaven. Al cap de dos dies, uns altres mercaders van passar pel mateix punt i el blat estava totalment torrat. S’havia calcinat per l’elevada temperatura de la terra. Gandom Berian significa en persa blat cremat. Hi arribem a les 8 del matí. Encara no es registren els 70 graus que va detectar la NASA fa 11 anys. Seria impossible resistir-ho. Però sí que notem els més de 50 graus que hi ha a l’ambient.

La sensació és sufocant i, més que suar, sentim que ens desfem. Tornem a pujar al cotxe al cap de vint minuts. M’embolico el cap amb un mocador xop i tornem a sortir per explorar la zona abans de fer mitja volta. El clima és tan extrem que només s’hi ha detectat una reduïda vida animal: un tipus de llagosta, una aranya del sol, una sargantana i una classe d’abella molt resistent. Nosaltres només veiem sorra i roques escarpades bullint. Són aquestes pedres negres volcàniques les que fan escalfar la terra fins a assolir el rècord mundial. Quan Gandom Berian enregistra els 70 graus, nosaltres ja fa estona que hem marxat a Xahdad, el poble més pròxim al desert de Lut, on la temperatura igualment ardent dissipa qualsevol senyal de vida humana en les hores centrals del dia. Allà ens refugiem fins aproximadament les 7 de la tarda, quan la ciutat recupera a poc a poc l’alè.