04/12/2016

El traïdor del segle XXI

4 min
L’exprofessor de José Manuel Durão Barroso a Ginebra ha escrit una carta molt dura contra l’escandalós pas del polític a la banca privada.

Era el seu alumne predilecte, el seu preferit. I les paraules que li ha adreçat en públic després d’haver-ho fet mitjançant una carta privada no podien ser ni més clares ni més amargues. “El que ha fet és una taca per a Europa i per a la seva família”, “No puc entendre com ha pogut destruir d’aquesta manera la seva reputació”, “He trencat tots els ponts que fins avui ens unien”, ha dit el professor al diari suís Le Temps.

El professor es diu Dusan Sidjanski. L’alumne, José Manuel Durão Barroso. Els fets que han indignat el professor són el contracte milionari que vincula el seu alumne, l’antic president de la Comissió Europea, amb el banc d’inversions nord-americà Goldman Sachs. “Ha utilitzat les institucions europees per tirar-se als braços d’un dels pitjors bancs del món”, ha afegit Sidjanski.

Sidjanski, de 90 anys, és el fundador del departament de ciències polítiques de la Universitat de Ginebra. Serbi nascut a la ciutat de Dubrovnik, Sidjanski va refugiar-se a Suïssa fugint de l’ocupació de la ciutat iugoslava durant la Segona Guerra Mundial, primer pels exèrcits feixistes italians i després pels alemanys. Europeista convençut, amic i seguidor del suís Denis de Rougemont -un dels pioners del federalisme europeu-, Sidjanski va conèixer Barroso l’any 1980, quan aquest darrer va arribar a Suïssa per estudiar a la Universitat de Ginebra.

Barroso, que havia sigut maoista a Portugal i havia participat en els moviments polítics en contra de la dictadura, arribava a Ginebra amb la seva dona, Margarida Sousa, coneguda entre els cercles estudiantils de la revolució com la Caputxeta Vermella.

Sidjanski els va acollir i entre professor i alumne aviat es va teixir una forta amistat i complicitat intel·lectual que s’allargarien en el temps i faria de Sidjanski un dels principals consellers de Barroso durant la seva dilatada carrera política, primer com a primer ministre de Portugal (2002-2004) i més endavant com a president de la Comissió Europea.

Barroso també era professor convidat de la Universitat de Ginebra, on havia sigut alumne de Sidjanski, i ha sigut precisament en el moment de renovar-li el contracte quan s’ha desencadenat una allau de crítiques contra el “traïdor”, fins ara venerat i reconegut, avui acusat de renegar de les idees que havia professat i de passar-se al bàndol de l’enemic per oferir-li els seus coneixements, en contra, precisament, d’aquelles idees que el van catapultar a la més gran responsabilitat de la política europea.

Si John Le Carré es va inspirar en un militar suís per escriure el seu llibre El traïdor del segle, avui la ciutat de Ginebra, la ciutat de Calví, ha descobert en Barroso el traïdor del segle XXI. Una nova forma de traïdoria adaptada a la post Guerra Freda, en què les finances i la banca governen sobre la ideologia única del benefici, completament indiferent a la moralitat, sense aquells ponts dels espies que Le Carré escriu desfigurats per la broma, ni les notes enganxades al respatller dels bancs del parc, ni tampoc aquells desertors amb sentiment de culpa que omplen el plat del menjar del gos abans de tancar la porta de casa per no tornar-hi mai més.

La premsa suïssa i els companys de Barroso a la universitat destaquen precisament que Goldman Sachs és un dels bancs responsables de la crisi de l’any 2008 -quan Barroso presidia la Comissió Europea-, el banc que més va ajudar els rics de Grècia a salvar i traficar amb els seus comptes abans que el país s’enfonsés, i el que va assessorar el govern conservador grec sobre la manera de maquillar la comptabilitat nacional, de manera que poguessin adherir-se a l’euro. Segons ara s’ha pogut saber, Barroso ja tenia contactes secrets amb Goldman Sachs quan presidia la Comissió Europea.

Evidentment, com també va passar amb el tema de les multinacionals que no tributaven a Luxemburg, quan Juncker va dir que era “legal encara que no fos ètic”, la traïció de Barroso és perfectament legal. Tan legal com pot ser-ho la decisió de Donald Trump de fitxar Steven Mnuchin com a secretari del Tresor de la nova administració nord-americana. Mnuchin, de 53 anys, amb una fortuna de 46 milions de dòlars, era fins ara banquer a Goldman Sachs. Aquest tema de les portes giratòries -prou conegudes al nostre país- també és a Brussel·les un dels pitjors escàndols dels últims anys. Segons l’ONG Corporate Europe Observatory, fins a vuit comissaris europeus que treballen al sector privat com a alts càrrecs abans s’ocupaven dels assumptes públics que ara els enriqueixen com a particulars. El cas més recent ha sigut el de l’antiga comissària Neelie Kroes, que després d’haver-se significat en contra de l’expansió monopolista de l’empresa Uber va ser contractada per l’empresa Uber! En comptes de penalitzar, la traïció s’ha convertit avui en un dels valors més preuats del mercat de treball. Els traïdors -i el mercat- s’enfoten dels judicis morals. Però la bufetada d’un mestre sí que deu fer mal: m’ha encantat la que li ha donat Sidjanski al seu alumne predilecte. Per burro.

stats