Misc 14/05/2017

Shukri MabKout: "La Bíblia és més violenta que l'Alcorà, el problema no és l'Islam"

Entrevista a l'escriptor tunisià que ha assolit fama internacional des que el 2015 va guanyar el premi Booker

Ricard G. Samaranch
6 min
E  n  t  r  e  v  i  s  t  a

La Universitat de Manouba, situada en una barriada de Tunis, ocupa un lloc central en la vida acadèmica i cultural de Tunísia. I el seu rector, Shukri Mabkhout (Tunis, 1962), està a l’altura del prestigi de la institució. Catedràtic i escriptor des fa molts anys, acaba d’aconseguir fama internacionalment amb la seva novel·la Ettalyani [L’italià], guanyadora del premi Booker 2015, que encara no s’ha publicat ni en castellà ni en català. A la seva obra, situada a finals dels anys vuitanta, Mabkhout hi retrata una societat en ple procés de canvi, com ho és també la Tunísia d’avui dia. Per això, n’és un observador privilegiat.

Considera que ja s’ha acabat el procés de transició a Tunísia?

Només es podrà dir que s’ha acabat la transició quan es compleixin tres condicions. En primer lloc, quan s’hagin format totes les institucions recollides a la Constitució; encara ens falta, per exemple, el Tribunal Constitucional. Només amb la celebració d’eleccions no n’hi ha prou. En segon lloc, quan es puguin afrontar les ferides i els problemes del passat gràcies a una reconciliació verdadera, que passa perquè els que van cometre violacions retin comptes davant la societat. Per això, tenim la Comissió de la Veritat i la Dignitat, que no ha acabat la seva feina. I, finalment, la tercera condició és la consecució de les demandes de la revolució, una fita també incomplerta.

Per què encara no s’han assolit aquests objectius, sis anys després de la revolució?

En part, perquè els elements del règim anterior, present al partit Nidaa Tounes [Crida per Tunísia] al govern, han arribat a una entesa amb els components del nou temps polític, com els islamistes d’Ennahda [Renaixença]. Amb el pacte, han oblidat les demandes de la revolució. A més, s’ha complicat satisfer algunes demandes de la mateixa revolució, ja que han passat a un segon terme davant altres prioritats, com la lluita antiterrorista o els conflictes entre partits.

És optimista o pessimista sobre el futur del país?

Soc més aviat optimista. Ara ja no és possible tornar enrere, a un estat policial. La llibertat d’expressió i la llibertat política s’han consolidat. Hi ha garanties internes, com la fortalesa de la seva societat civil, i també externes. Entre aquestes últimes hi ha el fet que la influència d’Europa, per proximitat, és gran, i el govern ha de complir unes determinades condicions. També hi ha raons per ser pessimistes, i tenen a veure amb el context mundial. Estem en una crisi econòmica, filosòfica, cultural, ambiental... Té diverses dimensions. A Tunísia, durant la revolució la gent va demanar dignitat i, en la seva dimensió econòmica, això vol dir tenir feina. El teixit econòmic tunisià és fràgil, la seva burgesia no té un projecte propi per desenvolupar. Això ens deixa dependents d’unes inversions occidentals que no arriben, i dels dictats d’una institució imperialista com l’FMI, que mai ha salvat cap país. Dit això, Europa no deixarà que ens enfonsem del tot per interès propi.

És aquesta personalitat oberta i flexible el que explica l’èxit de la revolució a Tunísia i el fracàs de les Primaveres Àrabs en altres països?

Jo crec que, sobretot, nosaltres partíem d’una posició més bona. Aquí es tractava només de separar l’amalgama entre partit únic i país. En canvi, a Egipte s’havia de separar partit, país i exèrcit. Complicat. I a Síria, partit, país, exèrcit i confessió religiosa. Encara més difícil. A Líbia, el problema era que el ximple de Gaddafi mai va construir un estat, no hi havia institucions. Ara bé, sí que és cert que aquí a Tunísia hi ha una herència d’un esperit civil que hi ha influït i que no tenen els altres països de la regió. Per exemple, Tunísia va ser el primer país del món araboislàmic a tenir una Constitució, a abolir l’esclavitud -abans que els Estats Units-, a fer una mena de declaració dels drets ciutadans. Va ser el primer a reformar el codi de la família, amb el president Bourguiba, tot just després de la independència... També tenim uns sindicats forts des dels anys vint.

Els intel·lectuals d’esquerra volen erradicar l’islamisme polític. Hi està d’acord?

No, perquè és impossible i, per tant, no té sentit reivindicar aquest lema. Ben Ali va intentar erradicar-lo posant molta gent a la presó. Però no ho va aconseguir, i la prova és que, després de la revolució, el partit Ennahda aviat va convertir-se en el més fort i va arribar al poder guanyant les primeres eleccions. El que s’ha de fer és combatre l’islamisme políticament, culturalment i ideològicament, perquè això els farà adonar-se dels seus límits davant la personalitat de la societat tunisiana i els farà evolucionar. De fet, fins a cert punt, això ja ha passat. Ennahda ara ja no defensa els mateixos postulats de l’islamisme tradicional, que és un producte de la realitat del Pròxim Orient i no de la nostra. En aquest sentit, el pacte entre Ennahda i Nidaa Tounes pot ser beneficiós políticament, però no ideològicament, perquè l’evolució de l’islamisme vindrà del conflicte i no del pacte. I em refereixo a una lluita d’idees, no violenta.

Per què creu que el jihadisme és tan potent al món àrab?

Hi ha dues possibles respostes. Una, de tipus essencialista, assegura que l’islam, com a religió, porta la llavor de la violència, i els jihadistes es limiten a aplicar aquesta visió. Però crec que és enganyosa perquè la violència és més present a la Bíblia que a l’Alcorà. De fet, ho és en totes les religions. L’altra resposta és basa en la història i les relacions geopolítiques. La civilització musulmana és portadora d’un missatge universal, i quan l’Imperi Otomà entra en decadència i els exèrcits europeus arriben a la terra de l’islam, es produeix un gran xoc. Tot i que la civilització europea és portadora d’uns valors humanistes, la seva aplicació a través del colonialisme és sinònim de sotmetiment i violència. Jo soc capaç de diferenciar entre un angle i l’altre, però molta gent no; només es fixen en els fets. A més, tot i que vam aconseguir la independència, la dominació ha continuat per altres mitjans. Així és com molta gent interpreta la Guerra de l’Iraq, el suport i finançament d’Israel i la seva colonització del poble palestí, els dictats de l’FMI... En lloc d’adonar-se que amb Occident s’ha de competir en l’àmbit tecnològic i econòmic, una franja de la joventut porta la lluita a l’àmbit ideològic i militar.

Com veu la situació de la dona tunisiana?

Pel que fa a drets, té una posició privilegiada en comparació amb l’entorn regional. I això ha permès que ella mateixa els hagi defensat quan els ha vist amenaçats en la transició. En aquest àmbit, tampoc hi ha marxa enrere. Ara bé, no podem dir que s’hagi assolit la igualtat. A Tunísia, com a Espanya, hi ha un masclisme profund, i la dona continua patint sovint la violència física i econòmica.

Quina és la situació del món de la cultura a Tunísia actualment?

Doncs la revolució va permetre un renaixement cultural i molts debats sobre el model de societat que volem, en molts aspectes. I així és com evoluciona una societat, per molt que també hagi donat veu als islamistes i ens hagi portat a una batalla filosòfica entre un sector de la societat progressista i un altre amb una visió regressiva. El problema dels artistes és que l’estat no té un projecte cultural que estimuli la lectura, que faciliti la distribució de les novel·les i dels llibres de poesia... Ha sorgit una cultura underground potent però, per exemple, hem passat de publicar 20 novel·les a l’any a treure’n entre 40 i 50. S’ha doblat, però continuen sent poques en comparació amb els estàndards regionals i internacionals.

Perfil

SHUKRI MABKHOUT Nascut a Tunis el 1962, el rector de la Universitat de Manouba és un dels intel·lectuals més prestigiosos de Tunísia. El 2015 va guanyar l’Arab Booker, el premi literari en àrab més important, amb Ettalyani [L’italià], que concedeix la fundació Booker amb patrocini dels Emirats Àrabs. La primera novel·la del reconegut assagista i articulista, que s’ha traduït a l’anglès i altres idiomes -tot i que no al català o el castellà-, reflecteix el moment de canvi de la societat tunisiana que s’avança i explica les transformacions actuals. La seva veu és clau per entendre el procés que viuen ara mateix moltes societats àrabs.

stats