Publicitat
Publicitat

Retorn al banquet dels sentits

El jardí de les delícies (Hieronymus Bosch)

TOTA OBRA D’ART ÉS INESGOTABLE en el sentit que exigeix un continu retorn. I, de fet, després de l’impacte d’una primera visió en directe -encara que s’hagi vist, reproduïda, moltes vegades-, l’autèntic descobriment es produeix cada cop que es torna a contemplar l’obra. Parlo de descobriment en un significat estricte: descobrir és treure cobertes, arrencar vels, despullar. Nosaltres despullem la intimitat de l’obra a mesura que penetrem en els seus diversos angles, en els seus detalls. Però la gran obra és inesgotable perquè permanentment es torna a cobrir, a vestir, i cal un nou viatge d’exploració.

Hi ha obres que per les seves característiques complexes fan més evident aquest procés. Són obres colossals o de continguts multitudinaris. El Judici Final de Miquel Àngel o La crucifixió de Tintoretto; El rai de la medusa de Géricault o el Guernica de Picasso. En aquests casos la nostra mirada se sent impotent per esgotar el que se li ofereix. Es podria concebre el relat d’un home que es passa tota la vida viatjant a través d’aquestes pintures. Aquest home no necessitaria guies ni interpretacions ni anàlisis tècniques. En tindria prou amb la convivència amb l’obra.

El jardí de les delícies de Bosch és una d’aquestes obres. Potser la més idònia per a aquell relat. He llegit moltes exegesis i interpretacions sobre el més cèlebre dels tríptics, però cada cop que vaig al Museu del Prado i m’enfronto a aquest caos de la sensualitat m’oblido de les lectures. En tinc prou amb la pròpia pintura, que ens convida a deixar-nos arrossegar pel seu misteri com si participéssim en un banquet dels sentits. Un banquet que no s’acabaria encara que tinguéssim diverses vides per contemplar l’obra.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT