02/09/2016

Recomençar, altre cop

3 min
REcomençar, 
 Altre cop

El temps de la naturalesa imposa els seus ritmes de manera rutinària, previsible, repetitiva. Quan arrenca setembre, l’estiu, com cada any, comença a esllanguir-se a poc a poc: s’escurça el dia, la calor esdevé més amable, les aigües del mar i els rius encara serven el record temperat de les xafogors i els fruiters comencen a oferir la seva darrera plenitud. I aviat, potser sense adonar-nos-en, cauran les primeres pluges, la nit entrarà en els dominis de la tarda i els primers freds, tímids, modificaran tots els hàbits, també els del paisatge, que començarà a plegar veles i a desfullar-se. Per això, durant segles, la cultura s’ha adaptat a aquests ritmes i la vida als pobles i les ciutats adoptava un altre pols, com si la gent s’adaptés inconscientment a aquesta continuïtat repetitiva que marca el batec de la vida humana. Una vida, d’altra banda, modesta, ja que s’inscriu en aquest ritme que no dominem sinó que ens ve donat. Al costat de la necessitat de la naturalesa i del seu temps cíclic, els esdeveniments humans són ben just una anècdota, potser imprevisible i disruptiva, però al capdavall irrellevant respecte al baix continu que regula la vida i el temps humans. En totes les primeres civilitzacions es va expressar, i cadascuna ho va fer a la seva manera, la fascinació davant d’aquesta repetició del temps, implacable. Però aquesta experiència del temps ja no és la nostra.

El messianisme de la cultura jueva va modificar aquest marc mental que permet l’experiència humana del temps, fent una aportació d’un valor cultural gegantí: el temps lineal, amb un començament ubicat en un passat remot i amb un final contínuament ajornat, en un futur que sempre, per definició, és al davant. El cristianisme va adoptar aquesta configuració del temps, modificant-la a conveniència, i la va globalitzar, gairebé universalitzant-la, amb tanta força que es manté vigent fins i tot quan el cristianisme deixa de ser el model de pensament hegemònic. Aquest model del temps lineal, que avança inexorablement sense repeticions, però encara amb continuïtat, va alimentar, ja en la modernitat, el mite del progrés: el temps, llavors, avançava cap endavant, sense tornar mai enrere, i, per tant, la història apareixia, així, com un immens relat continu a través del qual es desplegava el fil de les coses humanes i socials. Però tampoc aquest temps és ja el nostre, perquè, després de les experiències brutals i trasbalsadores del segle XX, quan s’experimenta que el progrés és una fantasia il·lusòria i fal·laç, la continuïtat del temps se’ns va escolar de les mans.

Ho va saber veure, com molts altres, Gilles Deleuze, quan va escriure que ja “no hi ha línies rectes, ni en les coses ni en el llenguatge”. I, abans que ell, Maurice Merleau-Ponty, que va assenyalar que “el món de la cultura és discontinu, com també ho és l’altre”. Per això, avui, quan experimentem, com passa al final de l’estiu, el retorn previsible d’alguna cosa que, en cert sentit, ja ha passat i que tornem a reviure, ho fem sempre de manera renovada, perquè la memòria se’ns ha tornat fràgil i la nostra experiència del temps, escapçada. I, mal que ens pesi, ens nodrim de microrelats i microexperiències, parlem de microhistòria i microeconomia, però també, ai!, de micropolítica, com si la nostra feblesa i també, val a dir, una certa inèrcia, no ens deixés forces més que per confrontar-nos amb fragments, amb seqüències de vida i realitat, amb experiències inevitablement discontínues. I ens resta, potser, la nostàlgia d’aquell temps èpic, de llarga durada, que se’ns ha escapat, potser definitivament, de les mans.

stats