05/02/2017

Mirar els ulls

2 min
Mirar els ulls

Un dels camins més segurs per explorar la història de la pintura és fixar-se en els ulls de les figures representades. Com en la pròpia vida, en la vida de les pintures els ulls són el centre de gravetat al voltant del qual giren els sentits. A la pintura egípcia, per exemple, expressen un anhel d’eternitat; als frescos pompeians dibuixen una melancolia que anticipa el tràgic destí d’una ciutat; alspantocràtorsde l’Edat Mitjana els ulls pronuncien el poder absolut de Déu; els del Renaixement, en canvi, recullen un ric ventall de matisos. Després, en els segles moderns, els ulls segueixen constituint el centre de la representació.

Es podria pensar que amb la inclinació cap a l’abstraccionisme disminueix la dictadura sensorial dels ulls, però no és així. Pensem en els ulls delirants de Munch, en l’apocalipsi dels ulls expressionistes, en la desmesura dels ulls cubistes de Picasso i Braque. En aquest context és remarcable el poder secret dels ulls a Kandinski, fins i tot en l’època de la seva abstracció més avançada. Recordo, d’una manera particular, els ulls d’un còmplice de Kandinski, el compositor musical Arnold Schönberg. Schönberg, també pintor, i molt notable, va considerar que li interessaven més els ulls que els rostres, ja que ell, quan mirava els homes, els mirava els ulls.

Els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial Schönberg va iniciar dues sèries de pintures intitulades Visions i Mirades. D’aquesta última en destaca un oli realitzat el 1910, La mirada roja. Com a la seva música, a la seva pintura Schönberg volia captar l’essencialitat mitjançant formes senzilles. D’acord amb el seu compatriota Adolf Loos, considerava que l’ornamentalisme era un delicte. A La mirada roja la simplicitat és extraordinària: un remolí ocre encercla un crani triangular. Dominant-t’ho tot, uns ulls emmascarats ens observen. I nosaltres hi veiem, més allà de la màscara vermella, la mirada inquietant del futur més incert.

stats