Miquel Blay, d’Olot al prado
AQUESTA SETMANA EL MUSEU DEL PRADO HA INAUGURAT una petita exposició dedicada a l’artista català Miquel Blay. El motiu? Que aquest any se celebra el 150è aniversari del naixement del que el museu madrileny defineix com “un dels escultors més destacats del panorama artístic espanyol de finals del segle XIX i principis del segle XX”. Aquesta va ser una època de grans transformacions, que històricament ha premiat els artistes trencadors i avantguardistes, cosa que, deixant la seva fascinació per Rodin de banda, no va ser el fort d’aquest escultor, per a qui “només quan la solidesa i la bellesa es troben extremadament unides és quan s’aconsegueix el resultat que es busca: crear una veritable obra d’art reposada i estable”. L’exposició del Prado, dues sales dintre de l’itinerari d’art modern que reuneix algunes obres del fons del museu, es titula precisament així: Solidez y belleza.
OLOT, PARÍS, ROMA, MADRID
Tot i que a Miquel Blay se l’emmarca dins de l’escultura modernista, el cert és que no tota la seva obra s’hi pot encabir i que tampoc no va assolir mai a Catalunya l’anomenada de Josep Llimona, encara que per a alguns experts Blay era més interessant. Una raó, potser, és que mai va viure a Barcelona. Havia nascut a Olot el 1866 en una família humil que el va animar a desenvolupar els seus dots artístics. En plena eclosió de l’Escola d’Olot, el seu aprenentatge hi està molt lligat i, de fet, fins als 21 anys va treballar al taller El Arte Cristiano, fundat pels germans Vayreda, que fabricava a escala comercial imatges religioses. Era inquiet, però, i bo. Així, va aconseguir una beca de la Diputació de Girona per anar a París a formar-se -les dues mil pessetes per curs se les repartia amb la família-, i s’hi va estar dos anys. El tercer de beca el va passar a Roma per tornar després a París, on es va casar i va aconseguir una remarcable fama després de guanyar diversos premis en exposicions i concursos. El 1906 es va instal·lar a Madrid, on va ser professor i acadèmic i on va tenir nombrosos encàrrecs de monuments -que va fer en un estil menys avançat que les seves primeres obres- en plena febre de les ciutats per “embellir” els seus carrers i places. Allà va morir, el gener del 1936, quan la seva obra ja començava a ser oblidada, tot i que encara tenia encàrrecs.
Encara que no hi va viure mai, a Barcelona hi ha bastantes obres de Blay. El conjunt La cançó popular, a la façana del Palau de la Música, o les tres alegories de rius de la font de la plaça Espanya que va dissenyar Jujol són les més emblemàtiques. I al MNAC hi ha una de les escultures que li van donar més reconeixement, Els primers freds, iniciada a Roma durant la seva etapa de formació i que aniria reprenent en anys posteriors. No hi haurà una gran exposició de Blay al MNAC -com tampoc n’hi ha hagut de Ramon Casas, amic de l’escultor i que tenia la mateixa edat-, però sí que està prevista una petita mostra dels seus fons a la tardor. També es preparen dues exposicions importants al Museu de la Garrotxa d’Olot, amb les obres de formació, i al Museu d’Art de Girona, centrada en l’etapa parisenca. Les dues exposicions, una al setembre i l’altra al novembre, tenen com a comissària Mercè Doñate, ara ja jubilada com a conservadora d’art modern del MNAC, cosa que n’assegura el rigor i l’interès.
