17/07/2016

L’escèptic davant el mirall

1 min
L’escèptic davant el mirall

No trobaríem una manera més bona de veure com l’art veu l’artista que la història de l’autoretrat. No deixa de ser una història que avança en progressió geomètrica: apareix lentament al Quattrocento i després es manifesta amb força al Barroc; finalment, la modernitat gira sovint entorn de la introspecció de l’artista, que es capbussa obsessivament en el seu món. De l’automagnificència de Dürer fins a l’autosacrifici de Miquel Àngel i Caravaggio, totes les manifestacions de la condició humana tenen cabuda en la representació que l’artista fa de la seva funció.

El gruix de la representació és una mascarada. L’artista tendeix a posar-se màscares diverses per manifestar la tensió existent entre l’art i la realitat o, també, entre l’art i la moral social de cada època. Als dos últims segles s’accentua aquesta tendència a la pròpia mascarada. Si recordem Gauguin o Courbet, o el mateix Picasso, veiem els trets principals d’aquesta mascarada: del boig al pallasso; del botxí a la víctima.

Potser, però, la màscara preferida de l’artista modern és la de l’escèptic. Baudelaire o Oscar Wilde ja la van reivindicar amb la figura del dandi. Després, expressionistes i surrealistes fan gala repetidament d’escepticisme respecte a la societat o, fins i tot, respecte al mateix art. Max Beckmann, quan ja vivia a Nova York, va autoretratar-se de manera paradigmàtica gairebé com un escèptic de pel·lícula: refinat, llunyà, malenconiós però no desesperat. Un home que, malgrat tots els relativismes de l’època, pensa continuar el seu camí.

stats