L'aspiradora de Glenn Gould

De vegades, el bombardeig de notícies és de tanta magnitud que, aclaparats, podem sentir vertigen. I, fins i tot, pot passar que les informacions que ens arriben del món, de Síria o de Turquia, de l’infame comportament de certs responsables polítics o de la desídia d’un Estat insensible a les injustícies i les desigualtats, arribin a paralitzar-nos a l’hora de donar resposta a la que, segons Kant, és la pregunta fonamental de la vida humana: què cal fer? És a dir, com podem orientar la nostra vida de manera que respongui a la inexcusable exigència de la responsabilitat per contribuir a una vida justa, per a nosaltres i per als altres.

És cert que algunes notícies ens poden revoltar i indignar. I és cert que d’altres poden moure’ns a una reacció immediata per contribuir a esmenar allò que ens sembla intolerable. Però, i aquest és el problema!, altres cops, quan la magnitud i la multiplicació dels fronts en què hauríem d’actuar és tan gran i diversificada, podem tenir la sensació de no saber què fer, o de no saber per on començar, o de com establir prioritats entre el que és més important i el que és més urgent. És un problema pràctic, evidentment, que afecta la nostra acció individual, indestriable de la dimensió col·lectiva que sempre tenen les coses que fem.

En aquests casos, sempre penso en les paraules que el genial pianista Glenn Gould va adreçar, el 1974, als graduats del Conservatori de Toronto, quan els va explicar una cosa que li va passar quan tenia 13 anys i que mai va poder oblidar. Estava assajant la fuga K. 394 de Mozart i, de sobte, es va posar a funcionar una aspiradora just al costat del piano. L’efecte, com és fàcil d’imaginar, va ser un cataclisme. En els passatges forts, la música quedava transformada per un enorme vibrato, semblant, explica Gould, a la sensació que podem tenir si cantem a la banyera, amb les orelles plenes d’aigua, i sacsegem amb força el cap. I, en els passatges suaus, no podia escoltar absolutament res del que tocava. “Podia sentir, sí -escriu-, podia notar la relació tàctil amb el teclat, farcida de tota mena d’associacions acústiques, i podia imaginar el que estava fent, però de fet no podia escoltar-ho”.

Tanmateix, el més rellevant de l’anècdota és que, en contra del que podria semblar, “tot va sonar de sobte millor del que hauria sonat sense l’aspiradora i, en realitat, les parts que no podia escoltar eren les que millor sonaven”. Gould va explicar als graduats que, des d’aleshores, i durant molts anys, buscava repetir aquell efecte, paradoxalment revelador, de l’aspiradora provocant sorolls de tota mena, i si podia ser molt forts, a prop de l’instrument. “El que vaig poder aprendre d’aquesta unió accidental entre Mozart i l’aspiradora -va confessar el pianista- va ser que l’oïda interna de la imaginació és un estimulant molt més poderós que qualsevol mena d’observació externa”.

Paolo Virno, emparant-se en Aristòtil, Karl Marx i Hannah Arendt, ja va establir una connexió entre la figura del virtuós, prenent justament el cas de Glenn Gould com a model, i l’activisme polític. Un dia en parlarem. Però avui m’interessa destacar que el soroll extern, de vegades, pot no ser un obstacle per a la concentració, sinó, precisament, el detonant per exercitar aquella “oïda interna” que és l’única que ens pot portar al lloc on es determina, si volem, allò en què ha de consistir la nostra acció pràctica i quina és la nostra responsabilitat davant del món. Aquest lloc, com sabeu, on estem sols, amb nosaltres mateixos, i on res ni ningú pot excusar-nos de decidir què és el que ens cal fer.