I a través de la interrupció hi passa la vida
Hi ha paraules que ho volen deixar tot dit. Paraules que es tanquen sobre si mateixes, sense que hi hagi possibilitat d’entrar-hi des de fora. Són paraules rotundes, prepotents, que sempre volen ser l'última paraula. Paraules que no obren el diàleg, sinó que el barren, com una tanca. Són paraules que, estranyament, no busquen un interlocutor, ni l’esperen, per parlar-hi, sinó que s’adrecen a algú com qui llança pilotes contra un mur. No busquen una altra paraula que s’hi torni, sinó que reclamen, com a molt, actitud reverencial, silenciosa, muda al capdavall. Són paraules que no busquen ni esperen resposta, tan segures com estan del que diuen. Es despleguen sempre amb una certa violència, de vegades amb formes educades i fins i tot cordials. Paraules que no volen ser interrompudes, en el seu desplegament entotsolat.
Més que paraules adreçades a un altre, que les hauria de recollir, assumir interiorment i contestar, són paraules que, en el fons, qui les diu només se les adreça a si mateix, amb menyspreu per aquell que suposadament hauria d’escoltar-les. No són paraules per ser compartides sinó paraules que volen imposar-se, amb una hostilitat no sempre manifesta ni visible.
Una equívoca concepció de la dita bona educació ens reclama no interrompre aquell qui parla. De manera especial, en qualsevol reunió familiar, amb els infants, als quals se’ls priva així de paraula perquè es dóna per descomptat que estan privats de discurs. Com que es pensa que no tenen res a dir o que el que tenen a dir no interessa als altres, han de callar i escoltar els que sí que tenen coses a dir i que, a més, pressuposen que allò que diuen no els interessa només a ells mateixos, sinó també a aquells als qui se’n priva, de paraules. També, esclar, a les aules, i és bo recordar-ho aquests dies, quan tants estudiants retornen a l’escola, a l’institut o a la universitat, i als quals, encara, massa sovint, també se’ls considera perversament com a destinataris de l’ensenyament més que com a participants en el diàleg en què hauria de basar-se qualsevol educació digna d’aquest nom.
Però per pensar, a qualsevol lloc, en un carrer o plaça, al voltant d’una taula o en una aula, no hi ha protocols d’urbanitat que puguin privar els receptors de la paraula dita de la participació en l’espai compartit del diàleg, en la democràcia de les paraules i el coneixement. No hi ha paraula justa si no és paraula compartida. No hi ha diàleg sense interrupció.
En una ocasió li van preguntar a Jacques Derrida com sabia que no estava mort. Ell va contestar: “Perquè puc ser interromput!” I és veritat: només els morts ja no poden ser interromputs. Al final de la seva vida, el filòsof va confessar que durant més de quaranta anys escrivia sempre les seves classes i seminaris: “No escric mai en silenci, m’escolto o escolto el dictat d’una altra veu, de més d’una veu”. Hélène Cixous, que l’escoltava, deia que ella no les escrivia, les seves classes, que, per preparar-les, solcava durant dies una regió formada per múltiples textos: “Necessito deixar-me freqüentar per les veus procedents d’unes parts que no són meves i que ressonen a través de mi. Vull tenir veus. Llavors, de sobte, em trobo a mercè de la seva insuflació”.
Potser les úniques paraules que val la pena escoltar són aquelles que busquen ser interrompudes, per altres veus: les veus dels qui escolten, les veus que alimenten el que es diu. Cal escoltar aquestes veus i les paraules que porten. Només així, potser, les paraules no són una cosa morta, des del principi, sinó paraules vives. Paraules capaces de trobar vida i, potser, de donar-la.
