Un infern empedrat de bones intencions

Rebo una sèrie de cartes creuades sobre l’actualitat de Georges Orwell i d’Aldous Huxley. El debat, la pregunta que es planteja a les cartes, és quina de les dues novel·les visionàries, 1984 o Un món feliç, explica millor l’època que encarna i representa sense mesura Donald Trump, el Gran Germà en Cap de la col·lecció de nous dirigents polítics disposats a destruir-nos com a humanitat.

El text que provoca el debat és un escrit de Neil Postman, recuperat pel seu fill Andrew, publicat al diari anglès The Guardian.

El text pertany al llibre Divertir-se fins a morir.

Diu així: “Orwell temia els que volien prohibir els llibres. Huxley, el dia en què ja no hi hauria cap raó per prohibir-los perquè ningú tindria interès a llegir-los. Orwell temia la censura. A Huxley el que li preocupava és que l’excés d’informació ens reduís a la passivitat i a l’egoisme. Orwell temia que se’ns ocultés la veritat. Huxley, que la veritat s’ofegués en un mar d’irrellevància. Orwell temia que ens convertíssim en una cultura captiva. Huxley, que la nostra cultura es transformés en una cultura trivial”.

En una de les cartes, un amic francès resumeix en dues frases la seva opinió sobre el debat: “Orwell pensava in the box, mirant, terroritzat, les dictadures soviètiques, nazis, feixistes, franquistes. Huxley mirava més enllà i veia un infern empedrat de bones intencions”.

He anat ràpidament a comprar el llibre de Neil Postman. Està escrit l’any 1984, quan encara no hi havia internet, i el que preocupava aleshores a Postman era la televisió, la seva presència absoluta en la vida de la societat, la seva centralitat a la casa, orientant el gust de les persones, el seu vot, els seus desitjos, les seves compres.

El llibre, molt recomanable per als nostres professors, té un darrer capítol, L’advertència huxleiana, on Postman ens alerta sobre l’amenaça tecnològica. Postman diu que en l’època de la tecnologia avançada resulta més fàcil que la ruïna espiritual vingui d’un enemic amable, de cara somrient, que d’un enemic que transmet sospita i odi.

“En la profecia de Huxley -escriu Neil Postman- el Gran Germà no ens vigila per la seva pròpia voluntat; som nosaltres qui el mirem a ell per pròpia voluntat. No hi ha necessitat de carcellers, ni de portes ni de ministeris de la Veritat. Quan una població es distreu a partir de trivialitats, quan la vida cultural esdevé una permanent ronda d’entreteniments, quan la conversa pública seriosa es transforma en un parlar infantil, és a dir, quan el poble es converteix en un auditori i els seus interessos públics en un vodevil, aleshores és quan una nació entra en perill i la mort d’una cultura esdevé una possibilitat real”.

Resumint-ho: hi ha dues maneres de destruir l’esperit d’una cultura. A la manera orwelliana, la cultura va a la presó; a la manera huxleiana, la cultura es converteix en una paròdia.

Tot això, recordem-ho, ho va escriure Postman... l’any 1984! En aquells temps, la societat democràtica era sensible i semblava que estava desperta quan del que es tractava era de detectar els enemics de la llibertat encarnats pels dictadors. A Espanya, per exemple, es vivia la festa de la democràcia recentment estrenada. Als països de l’Est ja ningú s’atrevia a defensar aquells estats autoritaris que s’estripaven per totes les costures i s’anirien dissolent a una velocitat inesperada només cinc anys després. A l’antiga URSS, Sàkharov o Soljenitsin despertaven admiració. A Polònia l’electricista de les drassanes de Gdansk Lech Walesa, arrestat per les autoritats, rebia el premi Nobel de la pau (1983). A Sud-àfrica, Mandela complia 22 anys a la presó però ja s’albirava el final de l’apartheid. A l’Argentina es publicava l’informe Nunca más i retronava la democràcia.

Però, ¿estava alerta la societat democràtica, la que a Europa havia construït sobre les ruïnes de la guerra i l’odi l’estat del benestar social, la que havia recuperat els valors de la Il·lustració? ¿Estava prou alerta per detectar els perills dels nous Grans Germans -Reaganals Estats Units, Thatcher a la Gran Bretanya- que ja havien començat el desmuntatge de la política com un bé públic i repicaven els macabres tambors de la riquesa sense escrúpols, de la guerra com l’eina més eficaç per defensar els interessos particulars, de la tecnologia com l’ideal que s’imposa a l’esperit, que dona contingut a l’esperit?

“En la visió de Huxley -escrivia aleshores Postman- ja no fa falta un Gran Germà que privi la gent de la seva autonomia, de la seva maduresa i de la seva història. La gent arribarà a estimar el seu opressor i adorarà les tecnologies que anul·len la capacitat de pensar”.

Els nous Hitler, Mussolini, Stalin, Franco i Pinochet ja fa temps que han ressuscitat entre nosaltres. El seu nou comandant en cap es diu Donald Trump. Disposa d’un nou exèrcit de petits Grans Germans que s’escampen per tot el planeta amb la legitimitat del vot, amb el desig com a veritat, la velocitat del Twitter i la complaença del “que maco”.