Fugint del 'muermo'

BarcelonaTemps era temps, a finals dels anys setanta, el bar London del carrer Nou de la Rambla s’havia transformat en un local hippy, on corria la veu que s’hi fumava marihuana. A la barra s’hi deixaven veure uns quants poetes, tots nascuts deu anys abans que jo, que sempre semblaven estar conspirant. Gent com Àngel Carmona, Joan Vinuesa, Genís Cano, Enric Cassasses o Xavier Sabater, noms al peu d’un poema en alguna publicació tronada que només podies trobar en determinats locals i a determinades hores, autoedicions que avui són joies de bibliòfil.

Llavors, els adolescents que somiàvem ser poetes teníem l’argentí Eduardo Mazo, un senyor que es va passar molts anys a la Rambla, provant de vendre els seus quaderns de versos i organitzant recitals de debutants al mig del passeig. Pot semblar impossible, però actuar al carrer era tota una declaració de principis contra els poetes ben pentinats que guanyaven premis i feien carrera. Aquells grenyuts del London també recitaven a la via pública: penso que va ser a la plaça Reial on un home esquifit, i aparentment emprenyat, declamava estrofes meitat grinyol meitat gemec. Es deia Jordi Barba, encara que a mi me’l van presentar temps després com a Jordi Pope. Durant molts anys vam compartir escenari, fins que una malaltia degenerativa el va trinxar.

El Cafè de l’Òpera era el més proper que teníem a un cafè literari. Allà també hi anava la contracultura local, com al Marsella, al Glaciar o a l’antic Zurich. En un d’aquells llocs em van presentar l’Alfredo Coduras, amb qui més tard vaig organitzar recitals a l’Amagatotis. Ell va presentar-me en Xavier Sabater, havien estat fundadors del LIAD (Laboratori Informal d’Activitats Diverses) i publicaven el fanzín Exóticas Nuevas. En Sabater havia editat poemes a Roberto Bolaño i a Genís Cano, i havia compartit publicacions amb Jaume Cuadreny, amb Pere Marcilla o amb Albert Subirats, que a vegades anaven a casa seva a fer una cervesa. Vam ser socis en el duet Poliphonetica Dinàmica, i després vam passar més de vint anys sense parlar-nos.

A finals dels vuitanta tothom estava marxant del centre, hi havien massa hòsties. Aquells mateixos hippies que havia conegut al London coquetejaven amb el punk, i amb un bar explosiu que es deia Fúria, al barri de Gràcia. Allà vaig conèixer Sebastià Roure, a qui vaig seguir tractant a l’Heliogàbal de Ramón y Cajal, on era l’ombra d’en Paolo, el propietari de l’establiment (si no l’han tret, a la paret hi havia un gran retrat d’en Roure). Recitals a l’Helio, amb el timbre a la porta, a un pam del nas del públic.

D’aquell esclat de creativitat i ràbia n’ha quedat ben poca cosa, s’han perdut les peculiars veus dels poetes, i els poemes que van ser himnes generacionals han deixat de ser invocats. El llibre Poesia Contracultura Barcelona recupera aquella etapa de la ciutat mitjançant les obres de divuit dels seus protagonistes, tots ells morts. Aquell underground barceloní, delmat prematurament, és el que han reflectit els seus autors, David Castillo i Marc Valls, que fa uns dies van presentar el volum a la Sala Ciutat. Castillo va recordar que tot i que no hi havia una relació de grup entre ells, compartien el pensament llibertari, la relació amb la pintura o la música, i amb les drogues. Davant d’una sala plena de gent, amb molts familiars i amics dels homenatjats, es van recitar peces dels divuit poetes, i es va acabar amb el famós Mamá, no dejes que me coma el muermo d’en Pope. Un acte emocionant per a un treball necessari, que recorda aquella ciutat on els poetes recitaven a qualsevol lloc (com l’enyorat Jesús Lizano, a bord de les golondrines). Vaig sortir d’allà amb ganes de beure alguna cosa, però el bar London era tancat. Segueix de dol per l’Eli Bertran, la propietària, que va morir fa poc. Passada una edat, tothom és supervivent d’alguna cosa.