Escriure, dia rere dia

Són fascinants els dietaris, aquests fragments d’escriptura, no necessàriament sistemàtica ni continuada, a través dels quals algú, que no pot resistir-se a fixar en paraules els seus pensaments, deixa constància d’alguna consideració sorgida en la vivència d’un dia abans que el temps se l’emporti o la memòria l’oblidi. Hi ha, en tot dietari, una pulsió de registre de la vida i de documentació del batec del pensament. No estranya que els dietaris, a través de les variacions més diverses, hagin estat una forma, potser la més assagística i temptativa, de registrar els moviments del pensament de bon nombre de filòsofs.

En els dietaris no s’expressa la voluntat de sistema, ni l’ambició de totalitat; tampoc s’hi manifesta la necessitat de desplegar totes les fases d’una argumentació. Més aviat, els dietaris remeten al que per força és incomplert i només esbossat: la voluntat de convertir el pas del temps en paraules. Per això, són diferents de les memòries o les autobiografies, que aspiren a assolir un retrat definit i complet. I tanmateix, en els dietaris, alena sempre un impuls proper al que María Zambrano considerava com a característic de la confessió: “Vindria a ser un gènere de crisi, que no és necessari quan la vida i la veritat estan d’acord. Però, quan hi apareix la distància, la més mínima divergència, la confessió esdevé necessària”. Com si fos l’escriptura la que pot ajudar a retrobar, en les paraules, la veritat que no s’acaba de trobar en la vida.

Tot dietari, en cert sentit, sorgeix d’aquesta necessitat de veritat. I és que, com també va escriure Zambrano, “no s’escriu, certament, per necessitats literàries, sinó per necessitat que la vida té d’expressar-se”. Una necessitat que no porta a dir, només, el que la vida viu (o el que a la vida li passa), sinó que busca descobrir, en l’escriptura, aquella veritat de la vida que tan sovint ens passa per alt. Per això, tot dietari està trasbalsat per una tremolor: “L’esperança que una cosa que encara no es té, aparegui”.

De dietaris n’hi ha de moltes menes: des dels que registren, dia rere dia, l’escriptura dels esdeveniments i els pensaments que provoquen, fins als que, menystenint la certificació o atribució a un dia concret, van deixant la traça del moviment dels pensaments de manera intermitent. N’hi ha que parlen només de qui escriu i les seves coses i altres que s’aboquen, del tot, a les coses que passen. Poden ser informatius o expressius; soliloquis o diàlegs, sovint amb un mateix, desdoblat; i poden ser acurats i precisos o informals i fins i tot desmanegats. N’hi ha que, començant com a dietaris, acaben en tractat, com les Meditacions metafísiques de Descartes, i que, fossilitzada en l’anotació, contenen la llavor d’assaigs mai no escrits: per exemple, Roland Barthes usava contínuament aquells paperets que tenia sempre a mà després de retallar curosament un foli normal en quatre parts i en els quals prenia notes, consignava idees o s’escrivia a si mateix. En va deixar prop de tretze mil. I alguns, com els tres-cents trenta que va escriure entre el 26 d’octubre del 1977 i el 15 de setembre del 1979, es van publicar 30 anys després de morir com a Journal de deuil [Diari de dol], ja que estan marcats per la mort de la seva mare.

Al paperet de l’1 d’agost del 78 hi va escriure: “La literatura és això: que jo no pugui llegir sense dolor, ni sufocar-me de veritat, el que Proust escriu a les seves cartes sobre la malaltia, el valor, la mort de la seva mare, la seva aflicció, etc.” Una nota, tot un tractat. No hi ha dietari que no sigui una capsa de sorpreses.