13/03/2016

Dinko, un superheroi europeu

4 min
Dinko,  Un superheroi europeu

La història del superheroi Dinko il·lustra una història europea que posa els pèls de punta. Dinko, ciutadà de Bulgària, és un cretí integral que llegeix l’ambient que l’envolta, l’ambient que es respira a Europa, com un repte personal. Una prova que li envia el destí -i també la santa mare Església- perquè faci un servei a la comunitat. Es converteixi en un destacat defensor de la pàtria. Un ciutadà d’honor disposat a arriscar la vida per frenar l’amenaça migratòria -incloent-hi l’amenaça terrorista-. És l’amenaça que els discursos oficials europeus dominants -des de la seu de la UE a Brussel·les fins a Varsòvia, passant pels Balcans i la majoria dels països de l’est d’Europa- construeixen com el pitjor mal dels nostres temps.

“Avui parlarem de Dinko, un veritable superheroi”, anunciava el conductor de la bTV -la cadena de televisió búlgara de més audiència- Anton Hekimian durant els informatius del matí.

“Què fa que Dinko sigui una persona tan especial?”, preguntava el periodista -un altre cretí integral- abans de contestar-se ell mateix: “Dinko combina la conducció extrema de quads amb la cacera de refugiats”. I afegia: “En només uns mesos ja n’ha capturat almenys una vintena. Ho ha fet amb les pròpies mans!”

A continuació, un “reporter” del programa -potser una bona persona que fa el que li diuen que faci perquè no li queda més remei- es traslladava fins al poblet de Dolno Yabalkovo, al costat de la frontera entre Turquia i Bulgària, i allà, “el nostre heroi”, després de fer una petita demostració de les seves capacitats com a conductor de quads, explicava l’última batuda d’emigrants: resulta que s’estava amb un amic caminant pel camp, quan van veure un home que sortia d’entre els matolls. Portava una motxilla a l’esquena, sabates desgastades. Era un refugiat sirià. Després de clavar-li “dues o tres bufetades”, explica Dinko, el va immobilitzar de bocaterrosa.

La història de Dinko ha fet la volta als Balcans i s’ha fet famosa a la premsa -jo la llegeixo al Osservatorio Balcani - i a les xarxes socials. I heus aquí el seu moment de glòria, narrat també a la televisió citada: un dia Dinko es va trobar amb un grup d’onze refugiats, entre els quals hi havia tres dones i un nen. Els va aturar a tots. “Quan van veure que en tirava a terra dos o tres, quan van adonar-se que sagnaven, la resta es van entregar”, explica satisfet el caçador de refugiats -que també és karateka- abans de preguntar al conductor del programa si “sabent que està a punt de morir” no s’hauria tirat també ell a terra. Per si hi havia dubtes, Dinko oferia les imatges que ell mateix va filmar amb el telèfon mòbil, ja que el nostre heroi és, a més a més, un home dels nostres temps. “Un home que domina la imatge i que parla anglès!”, explica el presentador, admirat per l’excel·lència sense límits de l’educació europea.

L’èxit de la presentació de Dinko va fer que el debat sobre les seves proeses tingués continuïtat en emissions posteriors -sempre “al servei de l’interès de l’audiència”-, cosa que va permetre ampliar el camp del pensament cretí dels nous soldats de la defensa de la pàtria. Aquells que, com que són incapaços de reformar la pròpia societat i la pròpia vida -que els té collats-, es llancen com bèsties en contra dels més fràgils, els més desprotegits. Dinko va defensar, doncs, en les següents emissions, que s’haurien de crear grups de vigilància de la frontera i que “la cacera de l’emigrant” s’hauria d’encoratjar des de les autoritats “pagant uns 25 euros per emigrant capturat”. Per fi, aquí, en parlar de calés, es va despertar l’esperit crític del periodista amb una pregunta punyent sobre les intencions monetàries que poden devaluar la consciència patriòtica. Però també davant d’aquesta pregunta certament maliciosa Dinko, el nostre heroi europeu, no va decebre: “Els diners els donaria a l’Església sense dubtar-ho ni un un segon”. “O a un orfenat”, va afegir.

Fa uns dies es va fer públic l’últim Eurobaròmetre segons el qual es constata que la xenofòbia està creixent d’una manera alarmant a tota la Unió Europea. Ja hi ha sis països de la Unió on la majoria és contrària a ajudar els refugiats, com passa a Hongria (67%) i Bulgària (61%), el país del nostre heroi Dinko. Evidentment, la política de contenció als països tercers perquè els refugiats no arribin als països més rics i la subcontractació als països dels Balcans que encara no formen part de la Unió -subcontractació que ara vol posar tot el pes a Turquia-és no només un atemptat a les convencions internacionals dels drets humans, sinó també un suïcidi europeu. Deixar els més necessitats entre els més necessitats només pot sembrar la llavor dels criminals beneits, obedients i aplicats com els Dinko. Les noves directives sobre refugiats acordades aquesta setmana “parlen de persones -denunciava a la cadena SER, Elena Valenciano, presidenta de la comissió dels Drets Humans al Parlament Europeu- com si estiguéssim parlant de mercaderies. Hi ha 10.000 nens perduts a les fronteres europees. ¿Imaginen què passaria si es tractés, per exemple, de 10.000 camions de whisky?”

stats