KNOCKOUT

Digueu-me que no soc l’única

Tant de bo es pogués comptabilitzar, en els últims mesos, quants diners de més hem pagat molts ciutadans despistats per un espai que no hem ocupat

Il·lustració: Mari Fouz

Aquest mes farà vuitanta-dos anys que es va instal·lar el primer parquímetre al planeta Terra. Va ser als Estats Units, a Oklahoma City, a la cantonada sud del que aleshores era First Street amb Robinson Avenue. L’advocat i editor Carl C. Magee va encarregar la proposta a dos professors d’enginyeria de la Universitat d’Oklahoma, i el 1933 hi van començar a treballar. Un parell d’anys més tard s’ubicava el prototip a la via pública i, per primera vegada, es cobrava per aparcar el cotxe al carrer. Magee veia que el centre d’Oklahoma es col·lapsava amb els cotxes dels oficinistes, que no es movien de lloc en tot el dia, i això perjudicava l’activitat comercial. La instal·lació d’aquest sistema va provocar debats encesos als mitjans locals. Es considerava, fins i tot, que haver de pagar per aparcar era antiamericà.

La mesura era tan impopular que en algunes ciutats, començant per Nova York, van instaurar la figura de les meter maids, que s’encarregaven de vigilar que es complís la normativa i d’explicar com funcionaven. El més curiós és que del 1960 al 1967, per a aquesta feina només es contractaven dones. Van passar set anys perquè es fitxés el primer meter maid mascle de la city. A Austràlia, les meter maids les van convertir en exuberants noies en bikini daurat per millorar la imatge de les zones d’aparcament regulat al costat de les platges.

Avui en dia, el que és insòlit és aconseguir aparcar el cotxe sense haver de pagar res. Els parquímetres han evolucionat i algunes ciutats han incorporat la possibilitat de pagar des d’una aplicació del mòbil. A Barcelona, per exemple, l’ApparkB t’estalvia divagar pel carrer buscant el tòtem entre cotxes i arbres per introduir les monedes o barallar-te perquè la màquina accepti la targeta de crèdit. I no has de posar cap tiquet. Actives l’aplicació, et localitza en el mapa i poses en marxa el comptador. Teòricament, la gràcia d’aquest sistema és que et permet pagar en funció del temps exacte que estàs ubicat al lloc i no has de pagar per avançat l’estona que intueixes que hi estaràs aparcat. Quan tornes a buscar el cotxe, atures el comptador des del mòbil i se’t carrega l’import exacte a la targeta de crèdit.

Els tòtems del carrer, lents, sovint espatllats, enrevessats, amagats i víctimes del vandalisme, han fet que molts usuaris es passin a l’opció del mòbil. Ara bé, aquestes aplicacions són un drama per als despistats. Amb l’antiga rutina de marxar de la zona de pagament sense pensar en res més, arrenquem el cotxe i no desactivem el comptador. Potser has aparcat només quinze minuts. I al cap de gairebé dues hores, quan ets a casa, reps un missatge al mòbil que et diu: “D’aquí 15 minuts s’esgotarà el temps d’estacionament”. I maleeixes l’inventor del parquímetre i la teva mala memòria. Actives l’aplicació amb rapidesa i atures el comptador, i descobreixes que has pagat set vegades més del que necessitaves. Tant de bo es pogués comptabilitzar, en els últims mesos, quants diners de més hem pagat molts ciutadans despistats per un espai que no hem ocupat. Mereixeríem, com a mínim, un petit homenatge pel nostre acte de mecenatge. Perquè, sisplau, digueu-me que no soc l’única a qui li passa.