Misc 28/08/2016

Dadà: cent anys de la revolució de l'absurd

Zuric celebra la inauguració del Cabaret Voltaire, sorgit enmig de la I Guerra Mundial com a “ofensa revolucionària” i que el 2004 van recuperar un grup d’artistes amb esperit iconoclasta i suport municipal

Pere Antoni Pons
7 min
Dadà: cent anys de la revolució de l'absurd

El 5 de febrer del 1916, amb Europa ja immersa en el bany de sang multitudinari de la Gran Guerra, es va inaugurar un cabaret a Zuric. Encara que sembli un contrasentit, el nou local, batejat amb el nom de Cabaret Voltaire, era una conseqüència del conflicte bèl·lic. Els seus promotors, l’escriptor Hugo Ball i la ballarina i poeta Emmy Hennings (que eren marit i muller), formaven part del nombrós grup d’expatriats que s’havien establert a la neutral Suïssa per escapar-se de ser mobilitzats als seus països.

Muntar un cabaret mentre tot al teu voltant s’està ensorrant i omplint de cadàvers podria haver resultat una frivolitat ofensiva. Ball i Hennings, als quals se’ls van afegir de seguida el poeta Tristan Tzara i els artistes Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Jean Arp i Sophie Taeuber-Arp, van decidir que el seu cabaret seria alguna cosa més singular i radical: seria una ofensa revolucionària. El seu objectiu era fer saltar pels aires, amb les armes de l’escàndol intel·lectual, de la provocació artística i de l’assumpció descarnada i humorística de l’absurd existencial, els falsos ídols de les societats burgeses europees, que havien abocat el món a la carnisseria més bestial mai vista fins aleshores en la història de la humanitat.

Així és com amb el Cabaret Voltaire -el nom, mescla de baixa i alta cultura, ja era un indici dels seus propòsits desenfadats i inclassificables- també va néixer dadà, un moviment intel·lectual i artístic (o antiintel·lectual i antiartístic, tant se val) que aviat va convertir-se en la punta de llança de les avantguardes que, en aquells anys, estaven transformant per sempre l’art, la cultura i la nostra manera de percebre i de relacionar-nos amb la realitat.

Una de les imatges més emblemàtiques del Cabaret Voltaire és aquesta fotografia d'Hugo Ball disfressat

Una efemèride centenària

Enguany fa un segle de la inauguració del Cabaret Voltaire. També de la lectura pública del primer manifest dadà, que va fer Hugo Ball el 14 de juliol al restaurant Zunfthaus zur Waag, avui famós per les seves especialitats de cuina local. Com que la destructora creativitat i l’esperit indefinible del dadaisme han marcat profundament l’art i la cultura dels últims cent anys, Zuric està celebrant l’efemèride amb tots els honors.

El programa d’actes commemoratius inclou des d’una ruta oficial pels indrets de la ciutat relacionats amb el moviment fins a diverses exposicions, la més important de les quals és la de Francis Picabia a la Kunsthaus. També es dóna més protagonisme a les activitats del Cabaret Voltaire, recuperat per a l’art el 2002 gràcies a una colla d’artistes que el van ocupar per mirar d’impedir que la companyia d’assegurances Swiss Life, que n’és la propietària, reformés l’edifici per fer-hi apartaments de luxe.

Adrian Notz, actual director del Cabaret Voltaire, explica que “a la fi no es va poder evitar que els pisos superiors fossin convertits en apartaments, però almenys sí que es van preservar les dues primeres plantes”. És on hi ha, actualment, una botiga, un cafè i un espai expositiu on es fan performances. “Des del 2004, quan vam reobrir el Cabaret, hem fet que la ciutadania de Zuric prengués consciència del patrimoni cultural que tenim”, diu Notz, per a qui l’objectiu de l’actual Cabaret Voltaire és “ser un monument a dadà que resisteixi davant la mentalitat de Zuric, una mentalitat marcada per la racionalitat protestant i pel paper de la ciutat com a refugi segur per a la banca privada”.

El Cabaret a la seva seu actual

L’herència de dadà, avui

Una mostra de la naturalesa radicalment elusiva i inclassificable de dadà és que cent anys després del seu naixement encara es desconeix l’origen del nom. La paraula tant pot voler dir sí sí enromanès, cavallet de joguina en francès, adéu en alemany... O potser està copiat de la marca d’un sabó de l’època. També podria ser una paraula sense sentit i per això els dadaistes van escollir-la: una paraula que no vol dir res pot voler dir-ho tot.

La incertesa nominal es contraposa a la claredat dels objectius dadaistes, marcats per la traumàtica calamitat de la guerra. Si l’ordre sociopolític, moral, econòmic i estètic de les societats burgeses havia provocat uns horrors d’una magnitud mai vista, doncs calia atacar l’ordre imperant, subvertir-lo i fins i tot destruir-lo. Això implicava, per als dadaistes, que calia atacar-ho tot: el passat històric, la tradició artística i cultural, el sentit comú, el llenguatge -podrit per la retòrica política i periodística-, el concepte de civilització, el patriotisme...

Molts espectadors que anaven al Cabaret Voltaire encarnaven aquestes idees i valors. Disposats a veure un espectacle d’entreteniment, eren assaltats amb muntatges i actes anàrquics, absurds, d’una comicitat estrident, que pouaven en l’inconscient i en la bogeria i que incloïen des de lectures de poesia fonètica fins a danses primitives, passant per cançons volgudament ridícules, jocs de disfresses i invectives iconoclastes. La poca rendibilitat econòmica i la tempesta d’escàndols en què contínuament estava immers van fer que el Cabaret Voltaire fos clausurat al cap de sis mesos de la seva inauguració.

La voluntat d’escandalitzar i d’incomodar són intrínsecs a dadà. Per això alguns actes celebrats al Cabaret Voltaire durant els últims anys també s’han vist envoltats en la polèmica. Notz ho resumeix amb contundència: “Normalment hi ha polèmiques quan xoques amb persones estúpides i ignorants, que se senten molestades en la seva zona de confort. Com que Zuric és una enorme zona de confort, és fàcil crear escàndols locals, que delaten el provincianisme dels nostres polítics”. Una polèmica va ser causada per la venda de samarretes amb l’efígie de Brigitte Mohnhaupt, integrant de la RAF - Facció de l’Exèrcit Roig, i una altra per un taller en què es feia un càsting sexual d’homes.

Cal dir que aquesta naturalesa iconoclasta i subversiva de dadà conviu amb el fet que l’edifici del Cabaret Voltaire continua sent propietat de Swiss Life i que és l’Ajuntament de Zuric el que en paga el lloguer. És una més de les múltiples paradoxes que han envoltat l’esperit dadaista des de sempre. La més significativa d’aquestes paradoxes és que, tot i haver nascut amb la intenció de demolir les regles de l’art i les raons de la cultura, el dadaisme ha estat d’una fecunditat artística i cultural extraordinària.

Fotografia del quadre desaparegut de Marcel Janco

Picabia, imprescindible

La fecunditat de dadà és perceptible en els corrents artístics i culturals que d’una manera o una altra li van seguir l’estela -des del surrealisme i el situacionisme fins al pop art i el punk-, en les ciutats on va deixar una empremta -París, Nova York, Berlín, Barcelona...- i en la rica constel·lació de creadors que van estar vinculats al moviment. Sense dadà no s’entendrien molts noms imprescindibles de l’art del segle XX: Max Ernst, Marcel Duchamp, Man Ray, George Grosz, André Breton... I, per descomptat, Francis Picabia. La retrospectiva de Picabia (París, 1879-1953) que es pot visitar a la Kunsthaus de Zuric fins al 25 de setembre -a partir del novembre es traslladarà al MoMA de Nova York- és l’esdeveniment estel·lar de la commemoració del centenari dadaista.

Tot i que no va formar part del nucli fundador, Picabia va acabar sent una de les figures més rellevants i sòlides del moviment dadà. Fidel a la seva màxima que diu que “els nostres caps són rodons, per tant, els nostres pensaments poden canviar de direcció”, va crear una obra heterogènia i molt personal. La seva trajectòria va arrencar lenta i convencional -el 1905 encara era un realista de manual amb incursions impressionistes i puntillistes-, però amb l’eclosió de les avantguardes va guanyar en audàcia i es va accelerar.

A partir de la segona dècada del segle XX Picabia va abraçar l’abstracció i es va endinsar en la humanitat mecanitzada del vertigen futurista. Després de passar un temps a Nova York i Barcelona -on va publicar la seva revista 391 i va ser soci de l’Ateneu-, va arribar a Zuric, on va conèixer Tzara, Arp i companyia. Nòmada geogràfic i creatiu com tots els dadaistes, el 1922 Picabia va fer una exposició a les Galeries Dalmau de Barcelona que la Kunsthaus presenta com el primer acte postdadà.

A partir de l’any 1923 Picabia va retornar a una concepció més tradicional -en el sentit de tenir en compte la tradició- de l’art. Va tornar a pintar damunt de llenç i es va reintroduir en el circuit comercial de les galeries i els museus. No va oblidar ni rebutjar, però, les lliçons de l’avantguarda. Un dels aspectes més interessants de l’exposició és que il·lustra la relació alhora erudita, burleta i imaginativa que l’artista va mantenir amb la història de l’art. És una relació que va donar obres cursis -la sèrie Transparències - però també obres brillants i originals, com L’ombra i Les tres gràcies, uns híbrids entre surrealistes i expressionistes. L’exposició es completa amb obres sobre paper -collages, dibuixos...-, amb les pintures d’aires prepop fetes quan vivia a la Costa Blava i amb les polèmiques obres dels anys 40, quan el seu art es va empeltar d’un realisme a vegades kitsch i a vegades tremendista i ell va ser acusat de connivència amb l’ocupació nazi. Un últim retorn a l’abstracció va insuflar nova vida a la creativitat de Picabia.

Si la Primera Guerra Mundial havia amarat Europa de tragèdia absurda, la Segona Guerra Mundial va fer el mateix, però amb el món sencer i a l’engròs. És per l’atmosfera de la postguerra que s’explica, en part, la recuperació i la reivindicació de l’esperit de dadà que va haver-hi entre finals dels anys 40 i principis dels 50. És per aquesta raó que quan el geni polimòrfic de Picabia es va apagar, el 1953, sobretot se’l va acomiadar com una de les figures crucials del dadaisme.

stats