Antic Egipte: d'esclau a mestre de Kheops
Avui, malgrat que la riquesa continua en mans d’un petit percentatge de la població mundial, que no sembla tenir gaire intenció de repartir-la, és més fàcil ascendir socialment que segles enrere. Passar de la misèria a un nivell de vida benestant era realment excepcional al món antic. Albert Salvadó s’ho imagina a El mestre de Kheops (Columna, 1998), una novel·la en la qual un esclau promet a la seva mare, just abans que ella mori, que esdevindrà lliure. Doncs bé, no només compleix la seva promesa, sinó que a més arriba a ser mestre de qui serà el gran faraó Kheops, que construirà una de les tres grans piràmides de Gizeh.
Salvadó va interessar-se per l’antic Egipte amb el propòsit de conèixer els principis de la filosofia hermètica. El primer fruit d’aquesta passió va ser El mestre de Kheops. “Una aventura imaginativa com poques n’he viscut, que em va proporcionar instants de plenitud que han quedat ben enganxats al meu cor -explica-. Recordo especialment com vaig arribar a trobar la manera d’assassinar Sebekhotep, un savi que ajuda el protagonista, Sedum. Després d’escriure un full sencer amb totes les maneres que se m’acudien, no trobava la bona. Llavors vaig agafar una cadira, me la vaig posar al davant i vaig asseure-hi mentalment Iri, l’assassí, i li vaig demanar com ho faria. Davant la meva sorpresa, aquell personatge imaginari em va parlar dins del meu cap i m’ho va dir. I així ho vaig escriure”.
Albert Salvadó no va viatjar a Egipte per escriure l’aventura de Sedum. “Consultant els textos històrics vaig veure que el paisatge era completament diferent en aquells temps. Si hi hagués anat, no hauria escrit la mateixa obra”, explica. Uns anys més tard sí que va viatjar-hi per escriure La gran concubina d’Egipte (2005), ambientada en una època molt més recent, l’any 1100 aC, en què governava Ramsès XI. La protagonista del títol és la dona d’Herihor, un militar que va existir realment. En aquell moment de decadència i inseguretat, Egipte es va dividir en dos i Herihor es va convertir en rei del Nord, mentre Smendes regnava al sud, tot i que tots dos respectaven el faraó. En aquest context, el paper de Nodime va ser clau. Salvadó és l’únic escriptor que ha guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica en dues ocasions. I ho ha fet amb les dues obres esmentades, totes dues sobre Egipte.
Terenci Moix introdueix la ficció als misteris de l'antic Egipte
“Per què no em dic Nil en comptes de Ramonet?”, va dir de petit, en més d’una ocasió, Ramon (Terenci) Moix al seu pare. El seu enorme interès per Egipte se li va despertar molt aviat. La pel·lícula Cèsar i Cleopatra, que va veure quan era adolescent, el va entusiasmar. I la lectura de Sinuhè, l’egipci, de Mika Waltari, va reblar el seu interès per l’Egipte dels faraons. “Va arribar un moment en què un jove, joveníssim, Terenci Moix va poder arreplegar uns quants diners i sense dir-ho a ningú va marxar, si no m’equivoco, en algun dels vaixells de cabotatge que sortien de Barcelona i anaven a parar a Egipte”, explica Josep M. Castellet al llibre Seductors, il·lustrats i visionaris. El mateix Josep M. Castellet relata que quan Moix va explicar que havia estat a Egipte ningú no se’l creia perquè tota la vida havia sigut un fantasiós. Però, esclar, l’autor de No digas que fue un sueño (premi Planeta 1986) va tornar-hi i va escriure un munt de novel·les sobre aquesta encara avui misteriosa cultura mil·lenària, en què barrejava fets històrics amb elements de ficció: El sueño de Alejandría, Terenci del Nil: viatge sentimental a Egipte, La herida de la esfinge, El amargo don de la belleza o la seva última novel·la, El arpista ciego, publicada el 2002 també a Planeta.
Terenci Moix tenia tanta passió per Egipte que va voler que les seves cendres es llancessin a la badia d’Alexandria.
