Caminar com a forma artística
Hamish Fulton és un artista estrany, pertorbador i fascinant. Des de fa anys ha basat bona part de la seva pràctica artística en una convicció: caminar és una forma d’art. Va començar a fer-ho en l’època en què alguns artistes fugien dels espais habituals de la institució Art, com museus o galeries, per anar a fer les obres directament en espais naturals i deixar-hi les seves intervencions com una mena de cal·ligrafia en el paisatge. Aquests artistes, que de seguida van conceptualitzar la seva pràctica com a land art (art del paisatge), simplement operaven un desplaçament de l’espai artístic: continuaven fent intervencions o escultures en el paisatge, en lloc de fer-ho en els llocs on els artistes havien estat fent-ho des de feia segles. Va ser un canvi molt significatiu, és cert, perquè amb això s’oposaven a la mercantilització i banalització de l’obra d’art.
Però Hamish Fulton va anar molt més lluny que tots ells, perquè no volia deixar, al darrere de la seva pràctica, cap objecte en forma de testimoni artístic en el paisatge. Simplement volia caminar, travessar el paisatge, aventurar-se per camins i boscos, muntanyes i carenes, planúries i valls. I volia fer, d’aquest caminar, una autèntica experiència que s’exhaurís en la seva pròpia pràctica. En un món en què qualsevol pràctica humana és sotmesa als imperatius de la rendibilitat, Fulton recuperava el sentit d’un gest ancestral en la seva gratuïtat: “Una caminada -va escriure- pot existir com un objecte invisible en un món complex”. I recordava, així, que caminar per un lloc natural és sempre fressar-lo, deixar petjades que, d’aquesta manera, el converteixen en transitable. Per on algú ha passat sempre resta la petjada que un altre, més endavant, podrà tornar a recórrer.
I és que l’acte de caminar, a través del qual els humans s’han desplaçat pels espais, des de temps immemorials, és el primer gest d’habitar el món, però, paradoxalment, en el moment en què s’abandona, deixant un lloc enrere i dirigint-se cap a un altre, encara per descobrir. Fulton reconeixia que “caminar no és una recreació o un estudi de la natura”, sinó que, deia: “Caminar és un intent per sentir-me físicament i mentalment superat”. Sentir-se superat, vet aquí, potser, l’essència del caminar a la qual pot confrontar-se qualsevol que en faci l’experiència. Potser l’experiència humana fonamental: el descobriment de l’exterioritat, a través d’alguna cosa que ens desborda i que, com a molt, només podem travessar. Com la vida.
Kant, ara fa més de dos segles, va tancar la seva Crítica de la raó pràctica amb dues pàgines que encara ressonen amb la força dels grans moments filosòfics de la modernitat: “Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte, sempre nous i creixents, quan amb més freqüència i aplicació se n’ocupa la reflexió: el cel estrellat a sobre meu i la llei moral dins meu”. El cel estrellat, com les muntanyes i serralades, o les grans extensions estepàries o desèrtiques, que s’obren a horitzons il·limitats, ens confronten, suposava Kant, amb una experiència de la infinitud que no fa sinó recordar-nos la nostra petitesa, la nostra fragilitat, la indefugible vulnerabilitat de la nostra experiència física.
Caminar, així, encara avui, amb aquest gest amb el qual ens inscrivim en una llarguíssima història dels artistes anònims que, sense saber que ho eren, ens han precedit, torna a recordar-nos, si ens atrevim a fer-ne l’experiència, que en el camí, com en la vida, la màxima noblesa rau en la màxima humilitat: avancem per una cosa que ens supera i de la qual, com a molt, només podem sentir-nos com a convidats.
