Compromisos públics, compromisos privats
La Fundación Amancio Ortega donarà aquest any a la sanitat pública espanyola 320 milions d’euros per tal que diversos hospitals puguin comprar i millorar els equips de tractament i diagnòstic del càncer. La notícia ha sigut molt ben rebuda i ha ocupat un espai privilegiat als informatius dels mitjans audiovisuals i a les portades dels diaris.
Aquells que l’han tractat personalment diuen que Amancio Ortega és un home afable, proper, que sap escoltar, que s’interessa pel món d’avui i té una curiositat intuïtiva, incisiva, gens superficial.
Sense entrar en quina proporció del seu patrimoni representen les seves donacions -que és inapreciable, tractant-se d’un dels cinc homes més rics del planeta, amb una fortuna estimada de més de 66.000 milions d’euros-, s’ha d’assenyalar que aquestes donacions van dirigides a projectes socials ben definits que s’allunyen de l’estereotip de la beneficència; aquella insofrible caritat paternalista i tova que tan bé encarna en el nostre imaginari col·lectiu el Día de la Banderita del Cáncer, quan les senyores riques sortien empolainades una vegada l’any a notar el pols del carrer i, cofoies i excitades, s’asseien amb les amigues darrere d’una taula engalanada amb banderes dels colors de la pàtria.
Les donacions de la Fundación Amancio Ortega solen recaure en organitzacions, programes i necessitats concretes, amb una decidida intenció que l’ajuda arribi ràpidament al beneficiari. En els últims anys, per exemple, veiem com s’han fet donacions a Càritas, al Banc dels Aliments, al Projecte Home, a col·lectius laborals que treballen amb persones vulnerables, a crisis mediambientals o humanes com la del Prestige o la del terratrèmol d’Haití, així com a diverses ONG, entre les quals hi ha Metges Sense Fronteres.
El mateix dia que la Fundación Amancio Ortega publicitava el seu donatiu a la sanitat pública, Oxfam Intermón presentava a Madrid un document sobre l’ajuda al desenvolupament i l’acció humanitària del govern espanyol que posa els pèls de punta, ja que els diners destinats a l’ajuda al desenvolupament tenen una retallada acumulada (des de l’any 2009) del 73%, i els destinats a l’acció humanitària baixen un 85,4%.
“La cooperació espanyola -explicava José María Vera, que és director general de l’ONG- està en caiguda lliure. Està tocada i gairebé enfonsada. Després de dos anys de creixement econòmic ja no es creïble dir que el motiu [de la retallada] és econòmic. La manca de voluntat i de lideratge polític l’arrosseguen cap a un camí sense retorn”.
Pel que fa a l’acció humanitària, “la retallada -diu Vera- deixa aquesta partida en una quantitat irrisòria. I ho fa en un context molt greu, amb la declaració de fam feta per l’ONU a Sudan del Sud, i l’amenaça també de fam al Iemen, a Somàlia i a Nigèria, amb més de 20 milions de persones en risc, i més de 65 milions de desplaçats que fugen de la pobresa i de les guerres”.
Aquesta retallada, traduïda en xifres, implica que l’any passat Espanya només va dedicar 45,6 milions a l’acció humanitària: és a dir, una sisena part del que dedica una fundació privada espanyola a reforçar la sanitat pública per al tractament del càncer. Però vol dir, sobretot, que els diners públics -que són uns diners polítics perquè el seu ús es decideix, es controla i s’aprova al Parlament, i que són, de fet, els diners que demostren els compromisos socials de la ciutadania- s’inhibeixen, es desentenen de les grans crisis humanitàries, de la pobresa i de les guerres del món d’avui.
La doctora Anna Cavalli, que ha treballat durant molts anys a l’Àfrica, m’explicava la distorsió social i política que pot provocar la solidaritat, l’ajuda, feta des de les institucions privades, sense un control i una planificació públiques. “Hi ha grans fundacions -deia Cavalli-, per exemple la de Bill Gates, que s’especialitzen en temes molt precisos. Jo m’ocupo, diuen, de la malària, o de tal malaltia. Els resultats són fàcils de comptabilitzar. Sovint impressionants. Però quan viatges a un d’aquests països, t’adones que aquests recursos buiden i afebleixen la salut pública. En nombrosos hospitals africans es pot donar el cas que els pacients que estan sota un programa d’una fundació, sobre la sida o la malària, per exemple, estiguin més ben atesos que altres que pateixen infeccions respiratòries agudes o diarrees que són, precisament, la principal causa de mortalitat dels nens menors de cinc anys. I que els bons metges deixin la salut pública per passar a la medicina especialitzada i ben pagada de les fundacions”.
Aquesta setmana dinava amb un periodista que acaba d’arribar d’un país africà. El viatge l’ha pagat una fundació. Ho aprofitarà per fer articles per a la premsa, que li pagarà entre 100 i 180 euros per reportatge, 50 per la foto. Amb aquests preus només pot escriure a la premsa si el viatge el paga una fundació o una ONG. S’ha convertit en la norma. La funció pública del periodisme depèn avui de la voluntat de la caritat privada que, evidentment, el que demana és publicitar els seus projectes. Però això no ha de substituir necessàriament l’observació política, independent i compromesa del món d’avui.
