ENTREVISTA
Misc 15/10/2016

"Ens hem de preparar per a una ciutat gairebé sense nens i amb molts vells"

L'urbanista Josep Anton Acebillo és el disc dur del model Barcelona, artífex d’una manera d’entendre l’urbanisme que ha creat escola i que ha rebut, es queixa, més reconeixements fora que dintre

i
Catalina Serra
14 min
L'urbanista Josep Anton Acebillo

BarcelonaVa ser el cervell de Barcelona durant dècades. És el disc dur del model Barcelona, artífex d’una manera d’entendre l’urbanisme que ha creat escola i que ha rebut, es queixa, més reconeixements fora que dintre. Josep Anton Acebillo va entrar a l’Ajuntament de Barcelona el 1980 de la mà d’Oriol Bohigas, quan era alcalde Narcís Serra, i va ser el responsable d’urbanisme i arquitectura, en diferents càrrecs, fins al 2006, quan amb la marxa de Joan Clos a Madrid va decidir deixar una feina que va tenir el seu moment més àlgid durant els anys de Pasqual Maragall. L’agost passat es va jubilar de la càtedra de Cultura del Territori que ha exercit els últims 12 anys a l’Acadèmia d’Arquitectura de Lugano, a Suïssa, i al setembre va començar una nova etapa com a codirector internacional d’investigació sobre urbanisme a la Universitat Tongji de Xangai. La conversa es va fer aquest estiu, abans que se n’anés a la Xina, i va quedar clar que tot i l’interès i els coneixements que té sobre l’evolució global de les ciutats, el que realment li dol és Barcelona, una ciutat que coneix perquè, en gran part en el tombant de segle, se l’ha inventada ell.

Com ha canviat la perspectiva de la ciutat vista des de fora?

Han sigut uns anys molts fèrtils. Ja quan estava a Barcelona dedicava un semestre a l’any a donar classes com a professor visitant a Lugano, a Yale, a Harvard. Després, quan em vaig instal·lar a Suïssa a temps complet, només venia a Barcelona els caps de setmana, i va ser llavors quan vaig poder visualitzar tota la immensa feina que havíem fet durant aquests 25 anys. Vaig tenir ocasió de posar això en relació amb les noves tesis de com s’havia de transformar la ciutat moderna-industrial, que diem els urbanistes, i potenciar tècnicament una ciutat de societat neoterciària i global. Ja vam començar a fer-ho amb Pasqual Maragall i arriba fins ara. Aquests anys he pogut contrastar la teoria amb la pràctica que vaig fer, una cosa que pocs poden fer.

Ciutat postindustrial terciària... ¿Ha canviat gaire el model de ciutat en aquests anys?

En l’evolució de la disciplina urbanística internacional, el canvi entre una societat industrial i una neoterciària i globalitzada és dràstic. Això ha sigut un canvi radical en l’economia. I la reacció des de l’antropologia, la sociologia o la filosofia també ha sigut dràstica. Des del camp de l’urbanisme i de l’arquitectura internacional, en canvi, no es reacciona. Simplement el que es fa és temperar-se i dir: “Mira, tu, si aquesta gent en lloc de fer fàbriques de xoriço volen fer casinos, mentre me’ls encarreguin a mi jo els faré”. El canvi de concepte de ciutat es produeix sense la crítica necessària des de la disciplina teòrica. Encara més, entre el 2000 i el 2008, en la formació urbana postfordista es feia servir el paradigma FIRE (finantial, insurance, real estate, enterprise ). Cap d’aquestes paraules té a veure amb l’arquitectura i l’urbanisme. Tenen a veure amb les finances, les assegurances, les companyies immobiliàries, i l’ enterprise amb la creativitat i la imaginació que vénen com a conseqüència de les noves tecnologies. I fins al 2008 la ciutat subsisteix amb aquest paradigma. Llavors es produeix un cataclisme, provocat perquè els financers i capitalistes, en lloc de fer de banquers, es dediquen a fer de promotors immobiliaris. Els substitueixen, i quan donen els diners diuen també el que s’ha de fer, que és construir allò que farà més hipoteques. I ve la crisi, sobretot a l’Amèrica del Nord, de les hipoteques porqueria i de tot el que ho envolta, que causa la debacle del sistema econòmic transnacional. Es parla de l’especulació, però el model està erosionat en l’origen, que és aquesta intromissió del món financer en la producció urbana. I això passa més als Estats Units que a Europa.

Doncs aquí va passar amb molta força. El boom de construcció que hi va haver entre el 2000 i el 2010 va ser espectacular.

Sí, però no hauria sigut tan greu si no hagués estat en la salsa del boom de les hipoteques. Les clàusules terra, les hipoteques porqueria, les preferents... Encara cuegen, aquestes històries. La conseqüència no és que la ciutat sigui més pobra, és que per primera vegada des del model modern industrial els fills són més pobres que els pares. La meva filla, per exemple, amb el seu marit i el seu fill, amb carreres universitàries i més de 40 anys, encara no tenen el futur assegurat.

És un problema global.

Sí i, paradoxalment, l’únic model de transformació solvent que conec del model industrial a neoterciari es produeix a Barcelona. Jo l’explico a fora com el nostre model. Una mica abans del 92 estàvem parlant i deia l’alcalde Maragall que si teníem èxit i venia molta gent, en quins hotels s’estarien? Explico això perquè és paradigmàtic. Els hotelers d’aquí deien que no es podien fer hotels, que miréssim les estadístiques perquè la gent venia un dia a veure Montserrat i la Sagrada Família i després se’n tornava. No venia ningú, no hi havia hotels. I els que hi havia estaven quasi sempre a plena ocupació i no en van voler saber res. Com a conseqüència d’això nosaltres vam proposar fer un pla d’hotels en terrenys públics. Els privats s’hi van negar, ens van dir que érem d’ultradreta i ens van posar a parir. Avui en dia ningú vol recordar aquest episodi, però vam fer aquell projecte i va ser l’inici d’una política turística que ara és molt fàcil qualificar d’obsoleta -si ho està, que la canviïn-, però que tinguin en compte que en depèn l’economia de Barcelona. Que mirin de triar quin turisme tindrem, però que no diguin que tindrem economia del coneixement perquè, que jo sàpiga, una universitat no dóna fruits en menys de 50 anys.

Tanmateix, aquest és l’objectiu.

Parlar d’intangibles és molt fàcil. Substituir una economia industrial per una altra no tant. Després de nosaltres hi ha hagut altres passos de l’economia industrial a la del coneixement o, com diuen els americans, cap a la societat bohèmia; com a Seattle, que han fet de la música i la indústria puntera el seu eix, però allà tenen Microsoft i Boeing. A Barcelona vam fer la transformació del 92 i encara que tant jo com Maragall coneixíem molt bé Amèrica, aquí vam fer coses que allà no se sabien. Per exemple, la política d’espais públics, el que anomenàvem acupuntura urbana, que va suposar, entre altres coses, 150 nous espais públics fins al 1987. Els americans van trigar uns anys a aplicar-ho en algunes ciutats, i els europeus encara més. I això explica l’èxit de la gran transformació de la ciutat, reconegut arreu excepte a Barcelona, on està manipulada i tergiversada, i és dramàticament criticada per molts o per gairebé tothom. Al món no és així.

Què hi va a fer a la Xina?

Tinc 70 anys i m’han fet jubilar, però em trobo bé i volia seguir. Tenia dues possibilitats: o els Estats Units o la Xina. Als Estats Units ja havia ensenyat molt i fa anys que em decep molt la seva política. Llavors vaig parlar amb un amic a la Xina perquè em digués quines possibilitats tenia allà i em va dir que no calia que busqués, que hi anés. Em va explicar una cosa bastant simptomàtica: “Nosaltres hem traslladat 450 milions de persones en menys de 15 anys des del centre de la Xina fins a la costa. I no ho hem fet en 400 ciutats d’un milió, sinó en 20 o 30 ciutats de 20 milions. Aquesta construcció gegant de ciutats i trasllat de població l’hem feta seguint models occidentals, però en aquest moment en què l’economia xinesa és adulta i ja investiguem a nivells que a Occident pràcticament no es poden seguir, ara ens correspon analitzar el que hem fet i proposar models urbans nous”. Per fer això no tenen gent preparada, em va dir, i van considerar que per la meva experiència teòrica i la pràctica a Barcelona era la persona adequada. I han creat un espai internacional d’investigació del qual sóc codirector amb un arquitecte local. Estaré a la Xina des d’ara fins al setembre del 2018. I no sé gaires coses més perquè tot encara és nou.

Allà investigarà projectes urbans nous?

Una cosa curiosa és que quan els vaig demanar quina línia volien no em van deixar acabar la frase. Van dir: “Això és el que volem que decideixis”.

I quina és la línia argumental més important en aquest moment?

El boom demogràfic és la punta de llança de la nova ciutat i la nova urbanitat. A Europa, a Espanya i a Barcelona, per descomptat. Les exagerades manifestacions de l’equip de l’alcadessa sobre el tema de la bicicleta són com a mínim arriscades. El que s’ha de fer és llegir que a Barcelona en 30 anys el 50% de la població tindrà més de 70 anys. I no podran anar en bicicleta, o no seran gaires els que ho facin. Per tant, es poden preparar per tenir això que no els agrada: patinets especials per als vells, cadires de rodes... Tot això és el que s’acosta i ja s’està produint. Perquè aquí combinem dues coses explosives: una esperança de vida llarguíssima, les dones al Mediterrani ja arribeu als 85 anys, amb una natalitat baixíssima. I això combinat fa una ciutat gairebé sense nens o amb pocs nens i molts vells. La perspectiva demogràfica és bàsica. L’altra línia que porto anys investigant té a veure amb el metabolisme urbà.

I què vol dir metabolisme urbà?

La ciutat és un sistema obert i complex, i des d’un punt de vista termodinàmic tot el que hi entra després ha de sortir. Ara bé, si és un sistema obert, això vol dir que els que el formen interactuen. I, a més, és complex, així que interactuen molt. El que entra a la ciutat es processa -massa, energia i informació- i en surt un producte. Com entra la pell i en surten sabates. Però per fer-ho fa falta informació, energia, coneixement... Aquest procés és el típic del món animal i el mateix passa en una ciutat. Al llibre que vaig escriure, Urban metabolism, analitzo l’eficiència metabòlica d’una ciutat i Barcelona, per exemple, és la desena d’Europa. Que està molt bé, perquè en el rànquing de les 30 ciutats que hem estudiat les primeres són petites i del nord: Copenhaguen, Oslo…

Copenhaguen s’està convertint en un referent.

Hi vaig estar l’any passat a l’estiu i no és que s’estiguin convertint en un referent, és que ja ho són. Tot això que surt ara a la premsa que dia sí dia també s’espatlla un tren no és admissible al segle XXI. Passa perquè l’administració central responsable no fa el que ha de fer, i el que hauríem de fer els catalans és plantar-nos molt més fermament davant d’aquest desastre diari, i que ens portin al Constitucional o allà on vulguin. Això no passa a Copenhaguen, i no és que tinguin trens de levitació magnètica sinó que els trens convencionals funcionen i arriben a l’hora. Es tracta de millorar contínuament la quotidianitat abans d’emprendre noves accions de gran volada.

Noves accions? Com quines?

El que es fa pel món no és posar tramvies sinó nous sistemes disruptius de transport subterranis i aeris. Som en un moment en què un avió fa la volta al món sense combustible, en què a la Xina hi ha trens a l’àrea metropolitana que van a 500 quilòmetres per hora, en què ja parlem de tracció electromagnètica. Això és el futur. No és dir que a Barcelona s’han de treure els cotxes. El futur és dir que a Barcelona han d’existir els cotxes perquè si no no ens podrem moure, ni existirà l’economia ni un sistema social complex i progressiu. S’ha d’evitar l’excés incontrolat del trànsit de cotxes però sobretot s’ha d’aconseguir que els cotxes no contaminin. Com a conseqüència de les investigacions de la Universitat de Haifa, a Israel, estan a punt de comercialitzar un nou sistema d’“asfalt elèctric” que permet que quan els cotxes roden produeixin electricitat per fregament elèctric i se la quedin. Ja no diem si seran híbrids, de gas o elèctrics, probablement s’autoabastiran entre aquest sistema i l’energia solar. El tema del transport està avançadíssim. ¿Aquest és el model de Copenhaguen? Bé, almenys procuren que sigui aquest. Molt diferent és fer propostes de posar un trasto a la Diagonal perquè no puguin passar els cotxes, un tramvia que és un disbarat que arruïnarà el trànsit del carrer Mallorca i el carrer València. A més, el Tram ha sigut sempre un depredador de l’espai públic. Aquesta és la diferència.

Vostè va firmar una carta oberta a l’alcaldessa en defensa de Ramon Garcia-Bragado un cop l’havien exculpat del cas de l’hotel del Palau de la Música. Exigien a Colau una disculpa i un elogi públic de la feina urbanística anterior.

Sí. Em va saber molt greu el que van fer a aquests senyors perquè els conec personalment. He signat poques cartes a la vida sense coneixement de causa. Ramon Garcia-Bragado era un advocat joveníssim que treballava amb el Síndic de Greuges quan hi havia Frederic Rahola. I vaig demanar-li al síndic si el podia deixar marxar perquè necessitava una persona absolutament rigorosa des del punt de vista legal i ètic per controlar tots els contractes d’obres del 92. I aquest era Ramon Garcia-Bragado. Poso la mà al foc que no ha fet res dolent. Una altra cosa és que algú pensi que no està bé el projecte de l’hotel del Palau, que de cap manera allà hi pot haver un hotel. No obstant això, jo puc argumentar el contrari perquè crec que, al món, és normal que aquest tipus d’equipaments tan importants tinguin un hotel annex. Això és una trampa que va posar Convergència per desviar l’atenció i, en lloc de fer el judici sobre el saqueig del Palau, van fer un judici sobre l’hotel. Aquesta és la punyetera realitat d’aquest país. Jo a Ada Colau no la coneixia. I quan vaig veure que guanyava vaig reaccionar de manera expectant i optimista. Després sembla que tot és una mica decebedor. Però a l’inici em va intrigar perquè volia resoldre els problemes de la ciutat des d’una perspectiva diferent de la urbanística, que és el que vam fer nosaltres en el període Serra-Maragall-Clos, que és el que m’interessa, perquè després ha sigut tot un fiasco.

Inclosa l’etapa de Jordi Hereu?

Aquella va ser una etapa irrellevant.

I com veu la situació ara?

Al principi em va agradar que la nova alcaldessa parlés del dret a la ciutat, de la sensibilitat de tothom, d’una nova política d’immigració, d’un repartiment més equitatiu i d’una lluita contra la pobresa. Això m’interessava. Per a una persona que ha utilitzat el maquinari i el programari d’una manera endimoniadament dirigista com jo, pensava que resoldre els problemes d’una ciutat a partir dels intangibles era una incògnita que obria grans expectatives. ¿Serà capaç aquesta alcaldessa de gestionar així una ciutat com Barcelona, amb tota la seva complexitat? Però, encara que estigués a Suïssa, cada cap de setmana venia, llegeixo els diaris i parlo amb els amics quan puc. I veig contradiccions flagrants. A l’inici pensava que eren entre ideologia i acció. Entre el que penses i el que fas. Al principi pensava que era això, però després veig que no, que és per un desconeixement considerable del seu equip de treball. I així veig la patinada del congrés de telefonia mòbil, la patinada dels creuers, posar en contradicció les terrasses i l’espai públic... En general la incomprensió contra un fenomen turístic de gran dimensió. Som els tercers d’Europa en turisme. A París estaven preocupats perquè havien perdut un milió de turistes amb els atemptats. Aquí sembla que estarien encantats. Em quedava perplex.

Ara es torna a parlar molt de microurbanisme: la idea és que no és el moment de fer grans projectes sinó de centrar-se en intervencions puntuals.

Això és el que havíem fet des dels anys 80 fins al 2005. La idea compartida pels tres primers alcaldes socialistes, i especialment per l’alcalde Maragall, era donar continuïtat a la política d’espais públics, que molts han anomenat acupuntura urbanística, encaixant noves escales i, sobretot, nous programes funcionals.

Però sembla que Colau està reivindicant Maragall en aquest moment.

Sí, jo crec que això és molt positiu. Encara que penso que només reivindiquen parcialment el Maragall que vivia temporalment als barris, i el que defensava políticament el concepte de subsidiarietat. No crec que reivindiquin tant el Maragall de polítiques urbanes contundents com els Jocs o la rambla del Raval.

Dels Jocs encara, però on hi ha el gran trencament amb grans sectors és al Fòrum.

Doncs és el projecte més important en millora del metabolisme urbà que s’ha fet. El problema és que els barcelonins no ho saben. No saben el balanç energètic positiu de l’àrea del Fòrum ni la quantitat d’edificis que es nodreixen d’aigua freda i calenta elaborada sense costos addicionals al Fòrum. Ni la manera com s’ha tractat tot el litoral. A mi constantment el que em demanen al món són conferències sobre la transformació del riu Besòs. Treure les torres d’alta tensió, posar-les a les galeries de servei, la depuradora... I aquí es critica.

Em comenten que està implicat en el procés?

Com molta gent, penso que és l’únic camí possible. Pensa que el retir a Suïssa d’un professor universitari treballant 12 anys és un 50% superior al que reps a Espanya treballant 35 anys. A més, els trens funcionen a l’hora i no hi ha problemes lingüístics. Per a un català que va anar a viure a Suïssa, això ho diu tot. Diguem que estic emocionalment implicat en el procés però no en la pràctica perquè quasi no visc a Barcelona.

Però ara creu que l’únic camí és la independència?

Molta gent opinem així. Fins i tot alguns bancs estrangers expliquen que no seria un problema el finançament dels primers anys d’independència. No entenc per què no s’exhibeix més el model polític suís. Si a mi em donessin a triar entre la independència i un model confederal (no federal) m’ho pensaria, encara que reconec la dificultat per discutir els límits de la confederació. Però és evident que tal com estem ara no podem seguir. El model estat nació del segle XIX no té una llarga vida amb la globalització. Crec que a Europa els estats formats per l’aglomeració de petits estats i territoris autònoms s’anirà dissolent a poc a poc. Tant Catalunya com Escòcia són només a l’inici d’aquest procés. Caldria redoblar els esforços en la revisió profunda de l’actual Unió Europea, que avui està en una situació tan insuportable com el mateix estat espanyol.

I quin paper hi jugarà Barcelona?

No hi ha procés sense la capital, i aquí és on ens ho juguem tot amb l’Ajuntament de Barcelona. És crucial per al procés. El problema ara ve per l’acord amb el PSC, perquè al partit mana el Baix Llobregat i això no és indiferent. És més antiindependentista que Ciutadans. I s’està creant un metropolitanisme imperfecte en relació a les tesis modernes de ciutat regió. Eduard Soja, un gran expert en aquests temes, em deia que la distància entre Portbou i la frontera amb València és si fa no fa la mateixa que entre San Bernardino i Malibu a Los Angeles. El que passa és que en aquesta distància a Catalunya hi viuen set milions i mig de persones i a la conurbació regional de Los Angeles n’hi viuen 20. Imagina el marge de maniobra que encara hi ha! Ha canviat el concepte d’espai i temps. El metropolitanisme que s’està fent ara és demencial des del punt de vista teòric.

No està d’acord amb la gestió de l’AMB?

Una cosa és que l’AMB hagi actuat eficientment d’acord amb els mitjans disponibles, en relació als seus components locals, i una altra és que ha actuat sempre d’esquena a la ciutat de Barcelona, només intentant esgarrapar pressupost i competències. Per això a mi em preocupa tant la relació entre la ciutat de Barcelona i el seu context regional. No és que pugui ser una pedra a la sabata del procés del nou estat de Catalunya, és que pot resultar una autèntica massa devastadora si no s’integra sense ambigüitats en el procés. La ciutat de Barcelona en un nou context regional adequat està en condicions perfectes per ser la capital de Catalunya i estructurar el procés des del punt de vista territorial.

Què creu que caldria fer?

Aquí hi ha dues coses diferents. Barcelona ciutat i Barcelona conurbació. L’ordre no és indiferent. Sense establir un model clar regional no funcionarà el futur estat. Si veus un mapa nocturn de la NASA, o els mapes de fluxos, no ets capaç de distingir les ciutats ni els estats. Ara bé, sobre la riba del Mediterrani tens clar que on hi ha més llum hi ha Barcelona. Contràriament al que diu Mariano Rajoy, la realitat és que la globalització menysprea l’estat nació, perquè no el necessita per a res. Però, d’altra banda, la ciutat resulta petita i tothom busca la ciutat regió. Aquesta és la conurbació sobre la qual podem parlar en sentit sistèmic. Hem de parlar de sistemes, pràcticament poc d’infraestructures i gens d’arquitectura. Però després hi ha la Barcelona ciutat. El concepte de sostenibilitat crec que s’està plantejant incorrectament, perquè s’hi hauria de contraposar el concepte de disruptivitat. Només ha de ser sostenible allò que funciona bé. D’altra banda, està fatal en temes d’educació, amb un grau de penetració d’idiomes estrangers que és increïblement baix. Aquestes són les funcions que el nou estat podria fer amb més facilitat que l’estat espanyol. En realitat, tots aquests problemes són qüestions intangibles, cosa que implica que en el present i futur immediats els programaris urbans han de prevaler sobre el maquinari, però això significa aportar capacitat d’anàlisi i intel·ligència i, evidentment, no s’aconsegueix amb el populisme demagògic. 

***

Nascut a Osca el 1946, va estudiar arquitectura i història de l’art a Barcelona i entre el 1975 i el 1981 va col·laborar a l’estudi MBM, d’Oriol Bohigas, amb qui va entrar a l’Ajuntament de Barcelona el 1980 a l’àrea d’urbanisme. Des de llavors, la seva carrera ha estat lligada sempre a la ciutat. Ha sigut director de programes urbans, director del Holding Olímpic i de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística, conseller delegat de Barcelona Regional, arquitecte en cap de la ciutat i responsable de l’àrea d’arquitectura i infraestructures del Fòrum. Paral·lelament ha donat classes en diverses universitats internacionals i entre el 2004 i el 2016 ha sigut catedràtic a l’Acadèmia d’Arquitectura de Lugano, de la qual va ser degà. Ara és codirector internacional d’investigació sobre urbanisme a la universitat de Tongjin, a Xangai. És soci del despatx suís Architectural Systems Office.

stats