Misc 13/08/2017

Balladors: vitalitat al carrer

Els efectes terapèutics del ball estan descrits des dels orígens dels temps. Expressar-se a través del cos té beneficis físics i psicològics i reforça el sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Ho saben la legió de balladors que des de fa uns anys omplen els carrers i places de Barcelona i altres ciutats en populars ballades a l’aire lliure. L’entusiasme dels participants i el bon clima, que permet la pràctica tot l’any, han convertit la ciutat en “capital europea” d’estils com el swing, el country o el tap (claqué). Mentrestant, els irreductibles dels balls de sempre esperen les festes majors per marcar-se un bolero o un txa-txa-txa.

Mar Cortés
11 min
Ballarins de swing

Swing

Un fenomen que no s'atura

El 1997, Lluís Vila, professor universitari i ballador de tota la vida, va viatjar a Califòrnia per motius professionals. Allà va conèixer el lindy hop, el ball més popular del swing, que no feia gaire que s’havia recuperat als Estats Units. “Just davant d’on vivia es feia un festival de swing en una sala espectacular. Vaig quedar fascinat. I més tard, a San Francisco, vaig descobrir les ballades al carrer”, recorda amb esperit de pioner.

Quan va tornar a Barcelona va muntar el primer curs de swing al Casinet d’Hostafrancs i va impulsar les primeres ballades a la glorieta del Parc de la Ciutadella, que ràpidament es van estendre a altres racons de la ciutat. Vint anys després, conviuen a Barcelona set escoles de swing de diferent envergadura que aglutinen al voltant de 3.000 balladors i un saludable circuit de ballades que permet tres o quatre opcions per practicar cada dia de l’any. “Un somni fet realitat”, diu el Lluís, que observa com a Barcelona el boom s’estabilitza mentre esclata amb força a les altres tres capitals catalanes i en ciutats com Terrassa, Sabadell, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat i la Garriga.

Vila atribueix la connexió del swing amb Barcelona (només equiparable a Europa a Londres i a la resta del món a Seül) a la tossuderia dels impulsors i a la cultura del jazz que existeix a Catalunya. La qualitat dels músics que hi ha al nostre país ha afavorit també que ara s’estigui posant de moda el blues, “un ball tan lliure i creatiu com els del swing però molt diferent tècnicament”. Altres modalitats del swing, com el balboa i el shag, també estan sumant adeptes.

Des de l’associació Ballaswing, el Lluís continua formant i organitzant esdeveniments com el Festival de Swing de Barcelona, que es fa per Setmana Santa. Mentrestant, una altra associació, BCN Swing, que també va fundar ell i ara presideix David de la Fuente, promou i difon el swing i organitza ballades populars, com les que es fan cada dilluns, dimecres i divendres d’estiu davant de l’escultura dels cubs de la Barceloneta a partir de les vuit del vespre.

A les ballades s’hi veuen faldilles curtes al vent i alguns tirants i barrets, tot i que la indumentària de gala es reserva per a les festes. El que sí que és imprescindible és dur sabates que llisquin. Sonen estàndards americans enllaunats que transporten a l’edat d’or de les big bands i afegeixen atractiu a la proposta. Poden haver-hi desviacions cap al rock o el pop, però amb ritme swing i ballats en estricte lindy hop. Tothom balla amb tothom. La norma no escrita és “que ruli”. I tothom somriu: només cal deixar-se caure per una d’aquestes ballades a l’aire lliure per comprovar-ho.

BALLADORS Vitalitat al carrer

Marta Bartra

Molta gent parla dels beneficis psicològics del swing, però el testimoni de la Marta resulta particularment eloqüent. “Vaig començar a ballar lindy hop en un dels moments més difícils de la meva vida. M’havia separat, va morir la meva mare i el meu pare estava fotut. Vaig pensar què podia fer per tirar endavant”, explica. Com que ballar li agrada des de sempre i el swing era una música que l’atreia es va decidir a provar-ho. “Em vaig apuntar a una escola i de seguida vaig començar a anar a ballar. L’ambient em va enganxar molt i em va ajudar a sortir del forat. El swing és alegria pura, una teràpia immensa”, assegura.

La Marta aconsella a tothom que s’atreveixi a ballar com més aviat millor, si bé és cert que es disfruta més quan ja se’n sap una mica, quan fa mig any o un any que es practica: “És llavors quan t’agafa una fal·lera impressionant. Pots passar-te el cap de setmana ballant quatre o cinc hores diàries. No en tens mai prou”.

La Marta Bartra dansant

Fins i tot va arribar a lesionar-se… per excés de swing. “Em devia passar durant una ballada a la plaça de la Virreina: em vaig fer una fasciïtis plantar i he de fer una mica de rehabilitació”, explica. Desitjava molt tornar a ballar i ara que ja ho ha fet exclama: “Ja no em fa mal res. És com si m’hagués punxat”. I torna a buscar amb els ulls un home amb qui ballar. Perquè com que hi ha més dones que homes són elles les que han de demanar per ballar, superant tabús i vergonyes. “És que si no t’espaviles no balles!”, diu la Marta, contundent. Més enllà de l’habilitat com a ballador de la parella, el que valora per damunt de tot és que l’home “sàpiga portar”. I és que habitualment ells fan de “líders” i elles de “ followers ”, tot i que cada vegada hi ha més dones que assumeixen la iniciativa en el ball.

Ha quedat clar que ballar a ritme de swing és bo per a la ment i l’esperit, però també és un exercici físic d’intensitat: “Cremem toxines perquè suem una barbaritat. Acostumem a dur mudes i ens ho canviem tot perquè la roba queda xopa”. També és una plataforma per socialitzar, sobretot a l’estiu en aquestes ballades al costat del mar: “Moltes vegades després ens banyem, ens mengem l’entrepà i cap a casa. He fet molt bons amics gràcies al swing”.

Un grup de ballarins de 'country'

Country

De Coyote Dax al 'Catalan Style'

Sí, l’inici del fenomen va ser la cançó No rompas más de Coyote Dax. Però el country ha arrelat tant al nostre país que fins i tot existeix una variant anomenada catalan style que consisteix a marcar una línia més dinàmica introduint més treball aeròbic i moviments ràpids sense arribar a l’acrobàcia o la pirueta exhibicionista, cosa que ja s’allunyaria de l’essència del ball.

A Itàlia i França es balla força, però Catalunya és el lloc d’Europa on més es practica el country. Un munt d’escoles i balladors ho testimonien. El perfil de practicant són dones d’entre 45 i 60 anys que asseguren que el country els aporta “felicitat, flexibilitat, energia, desinhibició, amistat, satisfacció personal, reptes i capacitat de superació”. Reconeixen que sovint se’ls carreguen els genolls però assumeixen aquest possible efecte secundari perquè els beneficis psicològics són infinitament superiors: “Deixar de ballar no és una opció. És com un alliberament”.

Texans, botes i barrets sota el sol de l’estiu. I és que l’estètica country també tira molt.

Anna Palà

Anna Palà

No viu a Nashville, sinó a Sant Andreu, on fa de professora de country quan acaba la seva jornada de vuit hores com a secretària de direcció. “Hi ha una diferència entre la gent que ho fa per diners i els que ho fem per vocació”, adverteix ja d’entrada. I és que la moda del country, segons Palà, ha portat a “una certa mercantilització que pot pervertir-ne l’esperit”.

Ella va començar a ballar-lo fa setze anys quan la seva mare va tenir problemes de mobilitat i el seu pare va haver de buscar una alternativa per poder ballar sense parella. Ara el balla tota la família (marit i dos fills) i els seus alumnes de Forever Twisters, amb els quals organitza trobades solidàries al carrer, l’última al port de Barcelona a benefici dels mariners necessitats.

“Des de les primeres classes em va entrar per la vena. Jo era la típica alumna repel·lent que s’ho mira tot abans de ballar”, confessa. La passió no va parar de créixer fins a integrar-lo del tot a la seva vida: “Em produeix molta satisfacció poder unir un munt de gent de tota edat i condició al voltant del country”. L’Anna dirigeix les ballades al carrer amb un micròfon sense fil i intenta combinar els diferents nivells, des del bàsic fins a l’avançat, sense superar mai el límit que el ball no sigui assequible per a practicants amateurs. “Baixar la mitjana d’edat de 60 a 40 estaria bé, però no a risc de desvirtuar-lo. Hi ha coses que no toquen i que perverteixen l’essència del country”, considera.

Les coreografies del country poden ser senzilles però també d’una gran complexitat: “Per a cada cançó tens un ball i mil i un passos que es van reinventant”. És per això que és una pràctica excel·lent per exercitar la memòria. L’Anna creu que seria una disciplina molt adequada per a persones amb Alzheimer, perquè uneix tres elements importants: “Exercici mental, l’alegria de la música i una mica d’activitat física”. Ja n’han experimentat els beneficis en asils i amb persones deficients: “És preciós. S’hi afegeixen i ballen tant com poden”.

El practiquen més dones que homes, però fins i tot homes que no ballen absolutament gens s’hi tiren perquè se senten més còmodes que ballant salsa, per exemple. I no cal tenir oïda, ni tan sols ritme. “Hi ha gent negada, amb dos peus drets, que ha aconseguit ballar i hi són fidels fins a la medul·la”, assegura l’Anna.

Teresa Pérez i Francesc Mulet fan ball de saló

Festa Major

Nostàlgia d'envelat

Després d’uns anys d’eclosió, els balls de saló viuen un període d’estancament pel que fa a alumnes apuntats a classe, però mantenen el vigor a les places durant les festes majors que esquitxen el país, especialment durant aquests dies. Les orquestres han variat força, així com els repertoris, però sempre hi ha una franja reservada per a aquells que gaudeixen dels balls de tota la vida, i encara queden parelles de gent gran que ballen amb gran perícia sense que ningú els n’hagi ensenyat mai.

A les places dels barris i els pobles els balls de sempre mantenen i transmeten l’esperit lúdic i de convivència de la comunitat. Un patrimoni que es reivindica i que ha donat una figura arquitectònica efímera d’arrel genuïnament catalana: l’envelat, una sala de ball desmuntable, protegida per un tendal, sense columnes i amb una estructura que s’aguanta per la tensió de nusos mariners.

Teresa Pérez i Francesc Mulet

El professor de ball de la Teresa Pérez li va aconsellar que no deixés escapar el Francesc Mulet, però no calia: ella ja havia vist com es bellugava. Ell buscava nova parella de ball amb urgència i va valorar que la Teresa se sabés els passos i els programes. Són parella de ball des del 2000, parella sentimental a partir del ball i professors de ball, tasca que combinen amb les seves feines respectives.

Amb una llarga i premiada trajectòria en el ball de competició, mai han deixat d’anar a ballar per plaer. Són, per tant, assidus a les festes majors, com aquesta del Poble-sec on hem anat a trobar-los. “Jo vaig començar en el ball social. Per això m’agrada dur-hi els meus alumnes: t’ho passes molt bé sense la tensió de la competició. Avui en concret hem vingut per retre homenatge a una alumna que va morir fa poc en un accident”, diu la Teresa, emocionada.

Expliquen que alguns ballarins de competició no volen fer ball social “perquè tenen por de perdre tècnica” o senzillament “perquè no saben ballar per passar-s’ho bé”. Tots dos són conscients que no poden ballar de la mateixa manera en una plaça que en un saló de ball. “No podem posar les mans i fer figures com es fa en competició: seria desproporcionat i ridícul. Has de saber on estàs ballant”, afirma la Teresa. Però també saben que és difícil passar desapercebuts. “Vulguis que no, es nota: estem molt acostumats a treballar des del terra. I ballar malament seria perjudicial per al meu ego”, admet el Francesc. Ballar bé demana esforç i una gran preparació cardiovascular que reverteix en grans beneficis: “Equilibri, control del cos i, per sobre de tot, una gran sensació de llibertat”.

“La música està cada vegada més manipulada, més orientada a fer que els joves consumeixin alcohol que no pas a fer-los ballar”, lamenta el Francesc. Per això és cada cop més difícil que sonin els balls de sempre, els que els estimulen com a balladors. “Ens agraden tots: samba, salsa, bolero, rock… El pas doble ben fet té unes línies meravelloses”, diu el Francesc. “A mi m’encanta el txa-txa-txa”, diu la Teresa. I avisa que si en sona un, sortiran corrents a ballar-lo.

Una noia ballant rodejada dels seus companys

'Tap'

Deu anys de 'jams' a la Ciutadella

Els seus practicants prefereixen anomenar tap (colpejar, en anglès) al que tothom coneix per claqué i associa a les pel·lícules de Fred Astaire i Ginger Rogers. Però el tap és molt més que això: és percudir amb el cos i convertir-lo en un instrument més, compatible amb músiques diverses, com l’africana, la rumba, la contemporània, l’electrònica o el funk. Perquè el tap-dance va néixer al carrer, quan ballarins afroamericans i altres de procedència irlandesa es van trobar i van començar a combinar les seves danses respectives.

No és un ball majoritari però té una salut excel·lent a Barcelona, per la quantitat d’escoles, el talent dels professors, la visita habitual de mestres de renom mundial i el nombre de practicants. La glorieta del Parc de la Ciutadella acull sessions de tap cada diumenge a dos quarts de quatre de la tarda des de fa deu anys. No hi ha cap altra tap-jam a Europa que hagi durat tant a l’aire lliure.

Per celebrar-ho va haver-hi festa grossa aquest 30 de juliol, organitzada per Ivan Bouchain, pare de la iniciativa juntament amb Ludovico Hombravella (mort el 2015 de càncer de pulmó als 35 anys). Amb la glorieta al límit de la seva capacitat (unes 50 persones ballant i una vintena d’espectadors), un Bouchain especialment motivat va convertir la jam en un espectacle, interpel·lant balladors i músics en una estimulant espiral energètica. En aquella ocasió la música la posaven un saxo, un contrabaix i una bateria, però a vegades n’hi ha prou amb una harmònica i un caixó. I a vegades només hi ha 20, 10 o 8 persones, un nombre que Bouchain considera “ideal”.

Els participants, majoritàriament joves, ballen en cercle intercanviant-se els torns. Tothom s’encoratja i s’aplaudeix en un ambient de gran cordialitat. La base és la improvisació, però de tant en tant es marquen unes coreografies que tallen l’alè. Tots duen sabates amb reforç a la puntera i el taló, l’únic requisit imprescindible per ballar claqué. A part de les ganes, esclar.

Ivan Bouchain

Ivan Bouchain

Ivan Bouchain és un dels ballarins de claqué més prestigiosos del món i un dels impulsors de les trobades. Aquest mexicà de 38 anys, professor de l’escola Luthier, va començar a ballar tap a la Rambla quan estudiava i no tenia lloc per anar a assajar. Ell i el seu amic íntim Ludovico Hombravella, també ballarí, van descobrir la glorieta per casualitat. “Ens va atrapar. Es una combinació perfecta: lloc màgic, bon clima, autogestió i terra de fusta!”, assenyala. Bregat internacionalment, Bouchain considera que no hi ha cap lloc al món que s’hi pugui comparar: “Després de viatjar molt he vist les mancances que hi ha en altres països i el privilegi que tenim aquí. Aquesta glorieta m’ha ensenyat que tot depèn de mi”.

Les sessions estan obertes a tothom: de 8 a 80 anys i amb experiència de 6 mesos o 30 anys. “Tant els professionals com els amateurs ballem pel mateix: per passió”, diu Bouchain. Les seves paraules traspuen amor pel tap i reflexions d’altura: “La percussió està connectada al cor, l’òrgan més important que tenim. No és un espectacle assajat, és una jam que parteix d’una energia bàsica. M’encanta que del no res es generi tant”. Aquestes sessions a l’aire lliure permeten que els balladors aprenguin a improvisar i allunyin dimonis interiors, però a l’Ivan li agrada més veure-ho com un joc: “Ens retem de manera sana. Jo soc un mediador i intento que tots tinguin la seva oportunitat, el seu espai… músics inclosos. Vull que flueixi, que tothom se senti integrat i important. Sense egos. Hi ha dies que funcionen millor i altres no tant… som humans”. I és que el tap és tècnicament molt més difícil del que pot semblar: “Se sent tot: es notarà si vas a ritme o no. Fins i tot reflecteix els estats d’ànim: es nota si estàs tímid o eufòric. No es pot fingir. És un ball molt honest, per això m’agrada tant”.

L’assistència a les trobades va per tongades: “Abans volia controlar-la. Ara ja no. Això no és una escola: veniu quan vulgueu! Només demano que quan vinguin estiguin presents. Vull mantenir un bon esperit”. El ball en cercle facilita l’intercanvi d’energies i ritmes.

La continuïtat de les tap-jams a la glorieta del Parc de la Ciutadella està garantida. “Vaig estar temptat de parar després del desè aniversari però ara veig que no es pot deixar enrere tanta història, és un motiu per seguir lluitant. És el granet de sorra que aporto a la societat”, declara Bouchain. Omnipresent és el record del Ludo, les cendres del qual reposen a prop.

stats