KNOCK OUT
Misc 02/07/2017

Anònims mediàtics

És una llàstima descobrir qui s'amaga darrere l'artista genial

i
Mònica Planas
2 min
Anònims mediàtics

Aquesta setmana ha transcendit la possible identitat d’un dels artistes contemporanis més ben valorats: Banksy. Si fins ara tot eren llegendes i sospites, la ficada de pota d’un amic, el cantant britànic Goldie, ha donat una pista clau en una entrevista i confirma una de les teories. Banksy és, molt probablement, Robert del Naja, fundador del grup de trip-hop Massive Attack. El mànager del grup no ha desmentit ni confirmat la notícia, però el lapsus de Goldie desfà, en gran part, el misteri.

Banksy ha pogut mantenir el seu anonimat durant uns vint anys. En tot aquest temps la seva obra s’ha fet cèlebre a escala mundial, sobretot per la manera com ha utilitzat l’art urbà per transmetre missatges contundents i poètics sobre qüestions polítiques, socials i econòmiques. Banksy ha democratitzat l’art i n’ha sacsejat els plantejaments tradicionals d’exhibició i consum, ha publicat llibres rellevants i ha fet un documental boníssim: Exit through the gift shop. El seu anonimat ha contribuït a dotar d’una aura de misteri les seves creacions, però també ha servit per posar en valor la seva obra sense prejudicis.

És una llàstima descobrir qui s’amaga darrere l’artista enigmàtic i genial, perquè la incògnita contribuïa al missatge de les seves propostes. L’obsessió mediàtica per revelar el que Banksy no volia té un punt de tràgic: la falta de respecte pel procés creatiu i l’artista. Descobrir-ho, encara que sigui sense voler, esberla una part de la transcendència i del seu significat.

A la sèrie The young pope, de la HBO, el flamant Sant Pare interpretat per Jude Law intenta també mantenir la seva imatge en l’anonimat, desitjós de retornar l’Església a la seva època obscurantista. Quan la responsable de comunicació del Vaticà, una talentosa llicenciada a Harvard, li presenta les peces de porcellana blanca on estamparan la seva imatge, el Papa s’indigna. Demana que acomiadin el fotògraf oficial perquè ell es vol convertir en el Papa invisible i no pensa cedir el seu rostre amb finalitats comercials ni per popularitzar l’Església. “Jo no soc ningú!” exclama. Reivindica la necessitat de potenciar l’enigma en els devots i que l’autèntic poder recaigui en l’obra de Déu.

L’experta en màrqueting s’escandalitza davant la seva decisió: “És un suïcidi mediàtic”. I Pius XIII la contradiu: “Qui és l’autor més important dels últims vint anys? Salinger! I el director de cine més important? Kubrik! I l’artista contemporani més important? Banksy! I el grup de música electrònica? Daft Punk! ¿Ja ha vist què connecta totes aquestes figures tan importants? Cap d’ells s’ha deixat veure. Cap d’ells s’ha deixat fotografiar. Per sobreviure t’has de fer inaccessible com una estrella del rock”.

L’anonimat artístic prioritza la creació a l’autor. Atorga al missatge una màgia que li dona una dimensió més transcendent, més lliure i més autèntica. El desig de la societat de consum actual d’etiquetar, posar nom i preu a l’obra desfà el misteri i la il·lusió simbòlica. És com l’imbècil que es neguiteja observant un truc de màgia perquè l’únic que vol és endevinar-ne el truc en comptes de gaudir del joc.

stats