Quan l'oli bull tot esquitxa. Pel que vaig entendre de les declaracions del conseller de Justícia de la Generalitat, Germà Gordó, el que plantejava era la possibilitat d'oferir als illencs i als valencians la nacionalitat catalana, en Catalunya ser estat independent. La ment duu a interpretar que l'oferiment anava adreçat als qui ho volguessin. Les vísceres poden fer pensar qualsevol altra cosa, com ha quedat demostrat. Oferir facilitats per a l'adquisició d'una nacionalitat que, per naixement administratiu, no tens, sembla més que res un acte de generositat de qui les ofereix. Els argentins, per exemple, tenen enormes facilitats per a adquirir la nacionalitat italiana, la qual cosa molts aprofiten. Aquest fet s'evidencia en les dades demogràfiques de les Balears: hi podem veure que hi ha molts més residents de nacionalitat italiana que residents nascuts a Itàlia; la diferència la produeixen els nascuts a l'Argentina que consten com a italians. Si, un dia d'aquests, Alemanya oferís facilitats perquè els mallorquins que vulguin adquireixin la nacionalitat alemanya molts agrairien el gest, sens dubte.
Però en el cas de l'oferta de Gordó les reaccions irades han estat moltes. Fins i tot persones habitualment amigues de la raó s'han estimat més acceptar-ne la interpretació mal intencionada que aclarir-la.
Les Noves Generacions del PP han fet un vídeo per a respondre-hi. En aquest vídeo, SomBalear, després de mostrar declaracions de membres d'altres partits favorables als lligams entre catalans i illencs, mostren gent "normal" que declaren ser mallorquins/menorquins/eivissencs/formenterencs, espanyols, europeus, balears... mentre que neguen ser catalans. I tenen raó, tot això és possible. Bé, quasi tot. Jo també ho podria dir: som mallorquí (he nascut a Mallorca, hi visc...), som espanyol (som ciutadà de l'Estat espanyol), som europeu (Mallorca s'inclou en el continent europeu), som balear (administrativament som de la CA de les Illes Balears i de la província del mateix nom) i no som català (si català vol dir nascut o resident a Catalunya). Podem ser moltes coses alhora. De totes aquestes pertinences, però, n'hi ha una que és més feble que les altres; tan feble que pot trencar-se d'un dia per l'altre. Si un dia, per voluntat o per força, Mallorca passa a ser un ‘land’ alemany, continuaré essent mallorquí, europeu (balear, sobretot si ens continuen agrupant en una mateixa unitat administrativa), però deixaré de ser espanyol, com per exemple Ramon Llull, que tampoc no ho era.
El que sorprèn un poc (o no) del vídeo de les NG és la insistència a afirmar "som balear", que és molt més artificial, des de l'òptica interna, que qualsevol altre terme d'identificació. Ningú, tret d'ells, no s'autodefineix com a balear. Qui ens hi defineix mai no sol ser d'aquí, sinó que ho fa des d'una mirada externa. Ja ho he escrit qualque altra vegada. És igual que parlar de "sopes mallorquines" en comptes de "sopes". És l'assumpció de la visió dels altres com a visió pròpia: si els altres ens diuen "balears", ens direm "balears"; si els altres en diuen "sopes mallorquines", així ho direm. Recordau però que, abans, un dels sopars més habituals eren les sopes, sense adjectiu o amb un adjectiu gens geogràfic (seques, escaldades...). Com tampoc ningú no hi afegeix "mallorquines" en expressions com "del teu pa faràs sopes" o "qui menja sopes, se les pensa totes"; o quan "demanam sopes" perquè no sabem la resposta d'una pregunta o la solució d'un joc.
El mal de les NG del PP, amb el seu "balear", és que mostren que ja han assumit com a pròpia la mirada externa, des de la perspectiva madrilenya (en sentit ideològic), com l'expresident.
El procés català haurà servit, com a mínim, perquè surti a la superfície l'essència de l'espanyolitat (hi deu haver altres idees d'Espanya, però, desgraciadament, aquesta és la que marca les principals actituds de l'Estat). Fins i tot, ja comença a treure el cap en les intervencions de Pablo Iglesias, que el perfilen com una espècie de Lerroux del XXI. Un poal d'aigua freda per als qui el vèiem, en aquest camp, com una esperança. Tot junt haurà servit per a demostrar que aquesta Espanya serà demòcrata només si guanya a les urnes que els arguments en contra de la independència de Catalunya són l'amenaça de qui té la força, la calúmnia, la falsedat, l'anunci de l'apocalipsi... ¿Qualcú ha sentit cap argument que vagi a favor de la permanència de Catalunya dins l'Estat espanyol que no sigui cap d'aquests? ¿Un raonament que exposi els beneficis de ser-hi i no les catàstrofes que esdevindran en sortir-ne?
