"La gent un temps era senzilla però anava ben vestida"

Antònia Mesquida Barceló Xeta (Felanitx, 1920) és cosidora. Es fa impossible trobar-la tota sola a ca seva, sempre hi ha gent que hi du roba esquinçada, calçons per escurçar, o simplement s’hi atura a conversar-hi. Caramullets de roba damunt les cadires, rodets, fil de color d’ala de mosca, la Singer dels anys 20, la taula braser… és l’ecosistema domèstic on pega puntades fa 80 anys. A Portocolom coneix tothom i tothom la coneix.

Com era la casa on nasquéreu?

Can Xet tenia cinc quarterades; sembràvem i batíem, teníem dues cabres i fèiem dos porcs: un per a la casa i un per vendre. Mon pare era pagès, però sobretot feia de carreter, teníem un cavall mallorquí negre preciós, que va costar 25 pessetes en aquell temps.

On anàveu a escola?

A l’escola del Puig d’Alanar (7 km anar i tornar) fins a 12 anys. En aquell temps érem 48 al·lots. Tot es feia en castellà; no és que hi hagués ningú castellà, però volien que hi conversàssim. Però vaja, jo sempre he sabut llegir en mallorquí, pel teu compte n’aprens si vols.

Encara cosiu, però a quina edat començàreu?

Vaig començar a 13 anys, anava a una casa a aprendre’n i aviat me’n vaig desfer. Si un és bon aprenent i hi duu interès, n’aprèn. L’any que va esclatar la guerra, jo tenia 16 anys, i és l’any que m’hi vaig posar tota sola. Dic tota sola i no és vera, perquè sempre he tengut gent amb mi: veïnats, coneguts...

Sempre heu tengut màquina de cosir?

Sí, aquesta Singer d’aquí, la va comprar ma mare quan jo era nina. Quan es va morir, va passar a la meva germana i llavors a mi. Marxa beníssim i aviat tendrà 100 anys, no com ara que en dos dies tot s’espenya, bon Jesús! Ho fan a posta, si una cosa s’espenya l’has de tornar a comprar; això és el negoci. Un temps no hi havia màquines, i tothom podia fer feina.

Quins materials s’usaven abans dels teixits sintètics?

Quasi tot era cotó, però més antic hi havia fil, els senyors feien els llençols de fil. Els homes a l’hivern duien roba de vellut, per aturar el fred. La llana també era cara un temps. Ara el que no hi ha són brodadores. Un temps tothom senyava (1) la roba: llençols, coixineres…

Les dones com anaven vestides un temps?

La gent un temps era senzilla però anava ben vestida. Les dones duien una trunyella llarga, i no se la tallaven mai. Ma mare la dugué tota sa vida. El dematí se la feia, i mai vaig veure que se la tallàs. Els homes duien els cabells curts, a mon pare jo els hi vaig tallar sempre.

Quin any venguèreu a viure a Portocolom?

Devers el 1960. Venguérem amb el porc i l’endemà férem matances a dins la portassa. En aquell temps just hi havia mariners i guàrdies. Saps que n’he vistes fer, de cases! De ca nostra veia Sant Salvador i es Castell, ara no veim res. Mira si hi havia poca gent que a missa érem 5 o 6 persones. La missa no ha canviat gaire, just que un temps homes i dones sèiem a bancs separats.

Quins bars hi havia?

En primer hi havia casino (2) a Can Dego i Can Morei, i de telèfon no n’hi hagué fins que varen fer Can Bassa. El poble no tenia corrent, em record de quan la posaren. N’hi havia un dia sí i un dia no, perquè un dia la donaven a s’Horta i l’endemà a Portocolom.

Heu sentit a parlar del llopvolant?

I sí. Deien que era un llum que corria a la nit. I el meu padrí, que era pagès, diuen que va quedar fora cabells per culpa del llopvolant, perquè anant de Cas Concos al Carritxó de nit, el llopvolant li corria darrere darrere fent fues, i va agafar un retgiró (3) molt gros.

Hi ha niguls que tenguin nom?

Els fadrins de Santanyí són boires tendres que surten a ponent, duen aigua, tot estar clar i assuixí surten aquells caparrots (4). També duen aigua els encreuats: ennigulat en creu, aigua veureu! També hi ha la ciutat de Troia (6). No l’he arribada a veure, però és que l’han vista diuen que és com un poble que surt al cel.

Com era Nadal? Fèieu festa?

Pensa tu! Fèiem quatre panades, davallàvem a peu a matines i escoltàvem la Sibil·la. Ara esquincen poc les sabates et dic, un temps anàvem per tot a peu. Dinàvem en família, això sí. Bé, també feien el Rei Herodes, una comèdia que es feia pels Reis. Ara encenen tots aquests llums, i allò gasta una brutor. Tota aquesta lluminària de l’autopista, no treu cap enlloc aquest gastarré, amb la necessitat que hi ha.

Qui manejava més els doblers a les cases?

Les dones, sobretot si els homes eren bevedors o homes de nit. Quan jo era jove, el Banc de Crèdit va quebrar; no és just ara que fan ull! Poc abans a mon pare li digueren: “Es Crèdit s’engronsa”. Pots pensar!, va dir ell. Ma mare, que era molt coratjuda i deixondida, quan se’n va témer, va treure els doblers. L’endemà va fer ull, mira tu! Els homes eren molt jugadors, anaven a Felanitx a peu (12 km). Mon pare hi anava, i de vegades tornava que el sol ja sortia, just a temps per anar a missa.