Francisca Sureda Barceló, de can Gustí (s’Hospitalet, Manacor, 1922), va fer de pagesa fins que es va casar. A partir de llavors, va dur Can Gustí, un cafè situat a foravila on també hi havia botiga, barberia, fonda...Tot i fer les funcions de quarter de la Guàrdia Civil, s’hi emmagatzemava i distribuïa producte de contraban a balquena.
On sou nascuda?
Vaig néixer a s’Hospitalet, hi vaig combregar i m’hi vaig casar. La terra no era nostra, just hi estàvem de roters (1). Hi teníem porcs, ovelles i cabres per a nosaltres. Les bísties per conrar, les gallines i els ous eren nostres i fèiem un redol de ciurons i llenties per a la casa. El sembrat sí que anava a parts amb l’amo.
Quina feina fèieu de nina?
Collia herba de dins el sembrat, en fèiem un caramull, l’esteníem al sol i la donàvem als conills, a les cabres i als muls. També guardava els porcs quan pasturaven enmig de les garbes. Teníem un porcell que estava pujat de biberó i no creia mai. Un dia que anava de garba en garba, li vaig arriar pedrada i el vaig ferir tan bé que el vaig matar. Vaig anar a cercar mon pare: “Duis el trinxet, que en Ramell tira les coces!”, i ens l’haguérem de menjar. Les truges només feien bonda amb ma mare.
Què us demanaven els senyors a canvi de conrar?
Els senyors un temps no es cuidaven de res, se’n cuidava el majoral primer (2). Quan havien segat i tenien les garbes fetes, miraven quants de cavallons (3) hi havia i el majoral en senyava tres de cada cinc amb un brot de mata. Aquests eren per als senyors, tant si eren faves com blat, ordi o civada. La senyora venia els dijous amb una panera a cercar ous també. Venia el pareller major (4), avisava ma mare i se n’anaven plegades a cercar-ne.
Hi havia altres roters fent-hi feina?
En venien de Manacor i de s’Espinagar. També venien ‘es marinons’, que eren de s’Horta, i hi estaven tota la setmana. Era molt pedregós, allò; els sementers se sembraven a eixams i les formigues s’enduien molta llavor, de vegades. ‘Es marinons’ estaven en una caseta senzilla, hi tenien les coses justes per viure, un fogó per cuinar i una màrfega (5) per jeure.
Com es repartien les feines en una possessió?
Hi havia els senyors, l’amo, el pagès, el pareller major, el pareller segon, el porquer, l’egüer, el pastor i jornalers quan els havien de menester. Nosaltres just érem roters, hi estàvem i hi fèiem feina, però res era nostre. Si volíem fer saber res als senyors o ells a nosaltres, ho dèiem al pagès, que era l’amo perquè es cuidava de tot. Sempre tinguérem un bon tracte i un bon record.
Quins cultius recordau que s’hagin perdut?
Record que tenien uns quants avellaners; jo en collia de jove. El que sí que teníem a moltes cases de s’Espinagar era safrà, però ja no en té ningú. Quan floria n’agafaven els brinets i llavors el deixaven assecar a l’ombra i el guardaven dins potets. Si feien arròs, burballes o fideus, treien uns quants brinets i els torraven dins una cullera a posta amb dos calius. Llavors, picadet i a dins l’olla, era bo. Surt en temps d’esclatasangs, com el safrà bord (6), que surt per la marina.
Quines plantes usàveu com a remei?
Les faves seques de vegades fan molta de picor i mon pare hi estenia rotaboc a damunt. Ma mare també collia floravies (7), les feia bocins, les mesclava amb altres herbes i adesiara ens donava a cadascú un tassonet d’aquella bullidura. A mon pare li sortien llúpies (8) a l’esquena i ma mare l’hi posava coques d’ortigues i llevamans. El romaní mascle va bé per a la tensió alta i la flor de figa de moro hi va per llevar les arenes.
Hi havia cap animal que servís per curar?
Una cosa et puc dir: ma mare tenia un bony gros al coll i els metges no l’hi trobaven remei. Mon pare va anar a veure en Moreió vell, un curandero. Aquell home la va mirar i va dir a mon pare: “La feina és per a vós. Heu d’anar amb un paner a un hort i, abans que el sol surti, heu d’agafar un calàpet. Llavors l’heu de xapar per la meitat i la dona se l’ha de posar damunt el bony fins que l’animal sigui fred. Això ho heu de fer tres dies seguits i en desset dies em veniu a veure”. Abans de desset dies, el bony havia minvat a la meitat i just li quedà un bonyet que no li feia lleig ni mal.
Va curar ningú més de la casa, aquest Moreió?
Quan jo era nina estava magra com una caramutxa, mai tenia talent. Anàrem a veure en Moreió amb mon pare, que passava pena per mi, i aquell home li va dir: “Agafau una manta, anau fins a la mar i cercau un lloc que hi hagi qualque pedra. De damunt la pedra heu de tirar la nina dins l’aigua. En sortir, però, no s’ha d’eixugar a la manta; que s’hi emboliqui en estar eixuta”. Això ho anàrem a fer cinc dies seguits a cala Bota. I va anar bé, perquè després vaig cobrar gana, vaig créixer i engreixar com toca.
Heu sentit a dir si les serps tenen cap virtut?
Un temps, quan en trobaven una, la posaven dins un pot amb oli i feien oli de serp, que era bo per curar cremades. L’aigua de neu també les cura; si feia neu, en guardàvem. Les serps allò que tenen és que si mamen d’una cabra o una ovella, li fan perdre la llet.
Varen fer malbocí (9) a algú per aquí?
A ma mare i a la seva germana. Van començar a estar malaltes; una no estava bé, idò l’endemà l’altra tenia el mateix i així sempre seguit. Aquells primers dies, a ca ma mare va faltar una greixonera de l’adreç (10) d’olles. A son pare allò no li agradava gens i començà a sospitar d’una dona, i se n’anà a veure un curandero de Felanitx a veure si tindria remei.
I què li va dir?
Que tenien el mateix mal i per curar-se ell hauria de ser un home de coratge: “Heu d’anar a la finca de la vostra dona, tot sol i fora rampa, i heu d’anar-hi entre les 3 i les 5 de l’horabaixa. Duis un bastó que pugueu assegurar un toc mortal vostre. En ser allà, anau a un corral de figueres de moro que hi ha, amb una paret molt ampla. Cercau una estona dins la paret i hi trobareu l’olla de test que falta a la casa. Aquesta cosa que heu de matar d’un cop és dins l’olla”.
...i què va ser?
Quan va trobar l’olla, a dins hi va haver una serp i bocins de cabells de ma mare i la germana. Quan la va veure, li va pegar un toc, plam! I la va matar. Ja no estigueren més malaltes de llavors ençà i aquella dona no els va tornar a fer res mai. Mon pare sempre contava que allò és el que més el va regirar en la vida.
Hi ha cap manera de protegir-se de la gent dolenta?
Un home molt sabut d’aquestes coses va dir a mon pare que si sospitava de qualque persona dolenta que li volgués mal, que pensàs en ella en divendres, perquè el divendres és un mal dia per als qui volen mal, topen malament si hi penses.
Quina virtut tenen els paus (11)?
Curen amb la saliva tota casta de picades. Si un pau compixava una garba, les formigues no se n’enduien el gra. Un dia feien una sitja i varen trobar una serp. En Toni Sitger, que és pau, va fer un rotlo amb saliva voltant voltant la serp, i aquesta es va enrevoltillar i no va gosar sortir del rotlo. Els paus, però, en tenen poca, de saliva.
Heu sentit dir de qualque ocell que pugui ser un mal presagi?
Les òlibes. Jo, quan en sent una que xita, no em fa gaire gràcia. Un temps deien que si una es posava damunt una casa, l’endemà es moria qualcú de prop. A les esglésies sempre n’hi ha; un temps contaven que es bevien l’oli de dins els quinqués.
Can Gustí com va començar?
Era de la mare del meu sogre, que va començar a comprar i vendre caragols i ous. Llavors va partir a vendre carbur i vi del Sindicat. Els carabiners romanien aquí. Més endavant feren botiga i casino. Feien els cafès en un fogó de la xemeneia. També hi posaren una barberia i venia gent de pertot a jugar a cartes, n’hi havia que arribaven a posta de sol i se n’anaven quan sortia.
Passà molt de contraban per aquí?
Sí, punyeta. Per aquí se’n movia molt: tabac, sucs, foguers, cafè, transistors... La primera pinya tropical que jo vaig veure era pinya enllaunada que duien de contraban. Els guàrdies civils estaven instal·lats aquí, a l’aiguavés de darrere, però la majoria estaven comprats i no deien res. Quan hi havia superiors que venien per aquí o canvis de guàrdies, havíem d’anar més vius. Més d’un pic vaig haver de sortir a peu del bar a donar avís a gent que feia viatges d’un secret a un altre.
