ENTREVISTA
Societat 03/04/2014

“El primer que ha d’aprendre el docent és parlar menys i escoltar més els alumnes”

Bartomeu Picornell
4 min
Irene de Puig aquests dies és a Mallorca per parlar del projecte Filosofia 3/18, que s’impulsa des de fa 25 anys.

Un centenar d’escoles de Catalunya i del País Valencià i una dotzena d’escoles de les Illes Balears segueixen el projecte Filosofia 3/18, que des de fa 25 anys impulsa el Grup d’Innovació i Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia. La seva directora, Irene de Puig, és aquests dies a Mallorca.

No és una mica xocant això de fer filosofia per a infants de tres anys?

Quan parlam de 3 o de 7 o de 12 anys, evidentment no parlam d’autors, sinó que intentam posar-nos en la pell del que són els filòsofs, és a dir, fer de filòsofs.

Què vol dir fer de filòsofs?

Vol dir fer-se les preguntes que es feien els filòsofs, des dels més antics, que es preguntaven, com els nostres nins de tres anys, què és el temps, on va la gent quan es mor, per què som aquí, com és l’espai, qui som jo... Filòsofs, ho som tots, ho sapiguem o no. És com aquella història de Monsieur Jourdain, de Molière, que no sabia que parlava en prosa. Buscam causes, pretenem efectes. Aquest tipus de qüestionament, que ens porta a la reflexió i a ser més humans, es pot estimular.

El vostre esquema de treball no deu ser que l’infant fa una pregunta i el mestre la hi contesta. Com es funciona dins l’aula?

Un grup d’infants reflexiona conjuntament i crea allò que nosaltres en deim una comunitat de recerca. La idea és crear un ambient propici per a la reflexió. Les preguntes poden venir dels infants, però poden tenir altres motivacions, com aleshores contes, l’art, que és un estímul pontentíssim. Es tracta de crear en ells una inquietud per preguntar-se més enllà de la superfície de les coses, de crear un hàbit de reflexió que els conduirà a desenvolupar moltes altres habilitats que l’escola ja utilitza, però que en ocasions no ho fa de manera singular. A matemàtiques fan hipòtesis o problemes; a llengua fan oracions i conceptes, però tot això en el marc de la filosofia té un sentit que permet que els infants practiquin habilitats de raonament, d’argumentació, de relació, d’imaginació, que creen també uns hàbits en les altres matèries. Són unes sessions que no s’acaben en si mateixes, sinó que destil·len possibilitats reals de donar eines als infants que després podran usar en altres matèries.

Fer això requereix una formació per part del docent? Què ha d’aprendre el mestre?

Una de les primeres coses que ha d’aprendre el docent és a parlar menys i escoltar més els alumnes. És a dir, a parlar menys i, quan parla, més qüestionar que donar resposta. No és una matèria o unes sessions en les quals hi ha resposta, sinó en què es generen preguntes, inquietuds i en què el dubte és el rei. No es tracta d’arribar a grans veritats, sinó de crear un marc de reflexió permanent, que no s’acabi amb una resposta tancada a l’escola, sinó que emergeixi una possibilitat de continuar avançant.

Un escèptic us diria que tot això està molt bé, però que hi ha uns currículums que s’han de complir, un temari que s’ha d’impartir.

Estam parlant d’espais molt delimitats a un temps setmanal de mitja hora o una hora, que és la que genera la possibilitat que les aules deixin de ser mecàniques i esdevinguin realment qüestionants. S’ha d’oferir als infants la possibilitat que preguntin. Una mestra de matemàtiques que feia Filosofia 3/18 va dir un dia als nins que farien una cosa que en matemàtiques es deia problema. I els va demanar què era un problema. Finalment, un d’ells digué que un problema era quelcom que es podia resoldre; contràriament no era un problema, sinó una catàstrofe. Això, dit a 7 anys, vol dir que aquest nin, quan fa un problema de matemàtiques, sap que està davant una qüestió que té una resolució numèrica, però que, en un altre cas, quan tingui un problema moral, tindrà un altre tipus de resolució. El concepte de problema es va plantejar a matemàtiques perquè al darrere hi havia una classe de filosofia. És això el que el projecte genera amb unes sessions molt petitones per estimular aquest tipus de pensament creatiu, crític i, fonamentalment, reflexiu. També fa una enorme aportació a la llengua, perquè exigeix argumentació. A vegades ens acusen que això és molt seriós, però els nins s’ho passen molt bé. Els nins saben que la millor joguina és el seu cap. A més, sempre es treballa en grup, es tracta que entre ells construeixin coneixement i s’autocorregeixin. Això els permet adquirir una certa seguretat en l’expressió, els permet ser més autònoms, expressar realment el que pensen, valorar allò que diuen els altres. Hi ha una xarxa constant de relacions personals que passen per l’intel·lecte, però que passen també pels estats anímics clàssics d’una conversa.

Els nins es fan moltes preguntes. Passa com amb la capacitat d’aprendre llengües, que a una determinada edat això es perd?

Una mica sí. Hi ha una edat estel·lar entre els 4 i els 6 anys, quan els infants s’obren al món i, com que tenen llenguatge suficient, es qüestionen i qüestionen el món. Després això es va apaivagant i, de vegades, quan arribam a la universitat, “ja ho sabem tot”. Al cap i a la fi, anam a les arrels de la filosofia occidental, a allò que feien els primers filòsofs. Aquest és un projecte profundament socràtic de no sempre arribar a solucions o arribar a certes solucions que sabem que poden ser parcials. Una vacuna contra el fanatisme i els prejudicis.

stats