CuinerLlibres i roses. La setmana que acabam ens deixa la ressaca de les panades, qualque quilet de més i una multitudinària celebració del Sant Jordi pels carrers de Ciutat. L’esclafit festiu i cultural d’aquest passat dimecres suposa un raig de llum resplendent en els dies grisos que ens toca viure; els vents que bufen d’un temps cap aquí presagien avenirs incerts i turmentosos per a la nostra terra. Els que haurien de donar llum només donen fum, menyspreen les veus doctes, autoritzades i amb criteri científic, amb uns arguments propis del tasser d’un cafè de poble, talment fossin ungits per la raó divina; moltes mentides seguides no es converteixen en veritat, i no basta ser els guanyadors per poder reescriure la història. Com deia Abraham Lincoln: “La història no és història llevat que sigui veritat”. La rosa i el llibre -l’amor i el coneixement- són unes poderoses armes, tal vegada les úniques, amb les quals un poble pot lluitar contra la manipulació, la desinformació i el populisme interessat.
Enaltiment de la cuina
La nostra gastronomia té molts motius per ser valorada i estimada, ja sigui per raons dietètiques, emocionals o simplement hedonistes. Els professionals que la practicam la podem enaltir des del purisme més clàssic o amb un prisma més evolucionat i modern, tant se val, tot són maneres de matar puces. El que no es pot permetre és que alguns pretenguin apropiar-se grollerament de les tradicions culinàries, enfitant-les de rància aroma rústica, mentre reneguen de l’herència del poble que les ha gestades. Cuina és menjar, però també és història, antropologia, llengua, cultura i, sobretot, País. La part està continguda dins el tot d’una manera indissoluble; negar-ho és esquizofrènia intel·lectual, curtor o, el pitjor de tot, dolentia.
L’antropologia alimentària defensa allò de “digues-me el que menges i et diré com penses”, mentre que la sociolingüística afirma “digues-me com parles i et diré qui ets”. Si algú pretén empobrir la llengua d’un poble, negant-li usos i registres i al mateix temps intenta erigir-se en summe abanderat d’una gastronomia enclixetada i paupèrrima, no crec que faci falta un conscienciós estudi interdisciplinari per poder discernir qui ets i com penses.
Si una cosa bona té la cuina mallorquina és el seu equilibri, es podria resumir en un poc de molt però no gaire de res. Les verdures, omnipresents en el receptari, aporten la salubritat i la lleugeresa; la carn, la gustosa càrrega proteica; el pa afavoreix la sacietat i l’oli afegeix untuositat i energia; tot hi ha de ser en la justa mesura. Ja només manca vigilar la saó i, com sabeu, salar massa no és bo; per tant, salau, però només quan pertoqui.
