Publicitat
Publicitat

Els criminals i els covards (*)

"I la cosina Maria va fugir, sense gosar girar el cap enrere mentre escoltava els crits de na Biela, que li demanava per favor que anàs a demanar auxili al rector Rafalino, a qui li havia fet dinar tantes vegades"

-Ara vendràs amb jo fins allà -i, sense abaixar l'escopeta, en Perot mogué el cap i li assenyalà a na Biela una barraca de roter.

- Jo no vaig enlloc. Si m'has de matar, em mates aquí mateix -va respondre na Biela.

Van ser les darreres paraules que algú que no fos en Perot va escoltar de boca de na Biela. Qui les va sentir va ser una cosina de la mateixa Biela, na Maria Roig: les dues dones tornaven de collir figues de la finca de Son Mas, al camí de Sant Llorenç. Era més o manco per aquest temps: primers de setembre, però de l'any 1936. Feia poc més d'un mes i mig que havia començat la Guerra Civil, i que Mallorca s'havia convertit en el primer territori a declarar-se partidari de la insurrecció falangista. Però na Biela, que era una madona de gairebé seixanta anys que ja en feia uns quants que havia enterrat el marit, era perfectament aliena a tot aquell daltabaix. També ho era en Perot, que era un cap esflorat que ja havia doblegat la trentena sense haver trobat objectius ni al·licients en aquesta vida. La millor cosa que li havia succeït havia estat en aquell darrer mes i mig: convertir-se en llepaculs del nou batlle de Manacor, el capità Jaume, convertit en primera vara de la vila per obra, gràcia i força de Falange. En Perot no havia servit mai per a res i tota la seva existència havia de ser la d'un tros de carn batiada, però havia trobat aixopluc en aquell nou ordre que preferia els homes amb poques llums i que tot just els exigia incondicionalitat. I d'això, com que no costava res, en Perot en podia donar tanta com n'hi demanassin, si el deixaven campar al seu gust.

No com na Biela, que li havia fet la punyeta mig any enrere. La finca d'en Perot feia partió amb Son Mas, és a dir a ca na Biela, i, pastor xerec com era, en Perot no havia sabut ni volgut evitar que les seves ovelles botassin a veïnat per pasturar. Na Biela se li havia queixat d'aquella circumstància en diverses ocasions, amb paciència digna de millor causa, però en Perot sempre havia fet com qui sentir ploure. Li era ben igual, on pasturassin les ovelles, mentre el deixassin tranquil per fer les seves tímboles de conyac (el solia dur dins una petaca, i li agradava beure-se'l davall d'una figuera) o per anar al poble a fer una visita a ca na Tinya, que per pocs diners li alegrava els baixos. En Perot, a Manacor, tenia fama de viciós, però a ell això tant se li'n fotia. Que el deixassin tranquil, aquest era el primer i únic manament del seu vegetatiu pas per aquest món.

Fins que na Biela, cansada de queixar-se debades de les incursions de les ovelles d'en Perot dins ca seva, i aconsellada per la cosina Maria, va decidir posar l'assumpte en mans de les autoritats. Va presentar una demanda davant de l'ajuntament, encara comandat per forces republicanes, i, quan un guàrdia civil va aixecar acta del fet que, efectivament, les ovelles d'en Perot pasturaven per dins ca na Biela sense comport ni mesura, en Perot va rebre una multa de quinze pessetes, que li va caure com una potada allà on fa més mal.

D'això en feia, com dèiem, mig any. En aquells sis mesos havien passat moltes coses; entre d'altres, que les autoritats que havien imposat la multa a en Perot ja no exercien com a tals. No per res, sinó perquè havien estat destituïdes, represaliades i, en alguns casos, salvatgement executades pels sicaris de la Falange. I aquests eren els d'en Perot. O, si es volia dir així, en Perot era un dels seus. I en Perot, a pesar de la seva curtor de mires, va ser capaç d'observar que "els seus" es prenien la llibertat d'eliminar tots aquells i aquelles que els feien nosa, amb envejable impunitat. I va decidir que ell no havia de ser menys.

De manera que, a començaments d'aquell mes de setembre, va sortir a camí na Biela i la seva cosina Maria quan tornaven de collir figues a Son Mas. Empunyava l'escopeta i anava acompanyat d'un ca bord. En veure'l comparèixer d'aquella guisa, na Biela li va retreure la seva actitud:

- On et penses que vas, Perot?

Ell no va vacil·lar:

- Vos vénc a matar, madona.

La cosina Maria es va acovardir:

- Jo no vos he fet res...

En Perot, petulant:

- Vós no, però ella sí. Fugiu d'aquí si no voleu rebre, també.

I la cosina Maria va fugir, sense gosar girar el cap enrere mentre escoltava els crits de na Biela, que li demanava per favor que anàs a demanar auxili al rector Rafalino, a qui li havia fet dinar tantes vegades. Només va girar el cap en una ocasió, i va ser quan va veure la seva cosina de genolls a terra, però aixecant la cara cap al seu imminent executor, i encara el vent li va dur les darreres paraules que sentiria de boca seva:

- Jo no vaig enlloc. Si m'has de matar, em mates aquí mateix.

Ni la cosina Maria ni el rector Rafalino van mostrar ni una desena part d'aquesta fermesa. Ningú mai més va tornar a veure na Biela, però ningú va gosar dir res. En Perot es va passejar tranquil·lament per Manacor la resta dels dies de la seva trista vida, sense que ningú s'atrevís a assenyalar-lo amb el dit. Ell vivia ben tranquil, convençut que havia fet el que havia de fer. Era una multa de quinze pessetes. I na Biela, la víctima d'un dels incomptables crims en què es va concretar a Mallorca el fenomen inacabable, sord, sòrdid i encara avui perfectament perceptible que, per abreujar i per no dir-ne onada de brutalitat, en diem encara Guerra Civil. Que en pau descansin els innocents i que els criminals siguin maleïts per sempre.

(*) Basat en un fet real del qual em va informar l'escriptor Toni Tugores.