Publicitat
Publicitat

TRASTORNS

El joc, una aposta que es paga cara

Entitats i professionals mèdics alerten que un accés fàcil als casinos augmenta el risc de patir una addicció

Comença com una diversió, de manera ocasional i entre amics. Primer es guanyen diners, creix l'eufòria i, amb ella, les quantitats que s'aposten a cada jugada. A poc a poc, però, es comença a perdre. Aquí és on molts ja no poden aturar-se: el joc deixa de ser un entreteniment per convertir-se en una necessitat. "Té una afectació global. La persona presenta inestabilitat emocional, quadres depressius i ansietat derivats de la preocupació, i acaba aïllada", explica la psiquiatra Susana Jiménez-Murcia, cap de la unitat de joc patològic de l'Hospital de Bellvitge.

L'addicció al joc, o joc patològic, afecta aproximadament entre un 1% i un 3% de la població a Catalunya, tot i que no n'hi ha estudis recents. "El joc es converteix en el centre del pensament i de la vida i la persona perd l'autocontrol. Si no pot jugar s'irrita i se sent malament", detalla la psicòloga clínica Vega González, directora del Centre d'Atenció i Investigació de Socioaddiccions. El perfil de les persones que demanen ajuda és clar: homes d'uns 35 anys, amb estudis primaris o secundaris. "Abans eren persones actives laboralment, però ara ha canviat", explica Jiménez-Murcia, que subratlla que principalment són jugadors de màquines escurabutxaques. "En general, els jocs actius són els que generen més potencial addictiu. Les màquines escurabutxaques són les més habituals perquè és un joc molt ràpid i accedir-hi és fàcil", diu. "Espanya és l'únic país que té tantes màquines escurabutxaques [unes 36.000] i que no estan tancades en sales sinó en qualsevol bar", lamenta Francesc Perendreu, president de l'Associació Centre Català d'Addiccions Socials (Acencas), que treballa amb addictes al joc i fa anys que batalla perquè hi hagi més prevenció en aquest àmbit. La psicòloga clínica González afegeix que "n'hi ha en molts llocs" i que la música, els llums i el soroll "generen una excitació molt gran i conviden el jugador a seguir jugant".

Tot i que en el desenvolupament d'una conducta de joc patològic hi intervenen molts aspectes, tenir-hi un accés social fàcil és, segons els experts, un factor de risc. "Com més oferta hi hagi, més risc de joc. El model del complex d'oci i joc de BCN Word facilitarà l'addicció, especialment a Tarragona i també a Lleida, on no hi ha casino", alerta Perendreu. Per la seva banda, la psiquiatra Jiménez-Murcia explica que els estudis demostren que l'accés i la disponibilitat són factors de risc importants, que s'han d'afegir a d'altres. "L'àmplia oferta de jocs que pot oferir aquest complex i la facilitat i proximitat poden ser factors de risc per a una persona addicta", reconeix González.

Política del joc

"A Acencas ens preocupa especialment el model d'aquest macrocomplex, per la facilitat d'accés i la proximitat entre hotels i casino, però també la política global del joc", diu Perendreu, que critica que la publicitat ofereix una visió del joc com una il·lusió i una manera de sortir de la crisi i no es fa cap política de prevenció. Acencas ja s'estan reunint amb els partits polítics per tractar els problemes que pot provocar el macrocomplex: "Batallarem perquè amb BCN World es compleixin les garanties que hem aconseguit durant molts anys".

L'addició al joc té un altre vessant que, segons els metges i les entitats, és encara més perillós, i que no deixa de créixer: l'addicció al joc online . "Encara no n'hi ha cap estudi, però sabem que ens mourem en percentatges molt més importants", assegura Perendreu. En aquest cas, els jugadors són més joves, amb estudis universitaris i un nivell adquisitiu més elevat. Tant Jiménez-Murcia com Perendreu coincideixen a afirmar que, mentre que en el joc presencial es triga uns cinc anys a perdre el control, en el joc online pot ser qüestió "d'un o dos anys". A més a més, destaquen, les apostes són molt més significatives i, per tant, les pèrdues, molt més elevades.

Malgrat el mite que el joc és un trastorn crònic, els resultats assenyalen que els pacients responen amb èxit als tractaments. "Entre el 70% i 75% dels pacients que tractem a la unitat de joc patològic de l'Hospital de Bellvitge es rehabiliten, i només entre un 25% i un 30% tenen recaigudes o abandonen", diu Jiménez-Murcia. Tant ella com Perendreu destaquen la importància de la família i l'entorn tant en el moment de detectar el trastorn -molts pacients van als centres "arrossegats" per la família- com durant tot el procés de rehabilitació.

En els últims anys hi ha hagut, segons els experts, un canvi significatiu i la gent té molta més informació sobre aquesta addicció. L'evolució és molt gradual. En una primera fase la persona juga de manera ocasional, per costum social, però la freqüència de joc va augmentant i també la quantitat de l'aposta per obtenir premis més alts, fins que entren en la fase de pèrdues.

Problemes a tots els àmbits

"Les persones que no tenen altres factors de risc, quan el joc comença a tenir conseqüències negatives, l'aturen. Però els més vulnerables seguiran jugant per recuperar les pèrdues", destaca Jimenéz-Murcia. El jugador comença a acumular deutes i demana diners a la família i els amics, fins que arriba a la fase de desesperació, en què traeix els familiars o els amics que li han deixat diners i torna a jugar repetidament. "Aquesta addicció genera problemes de tipus econòmic (per les pèrdues), laborals (absentisme), legals i de relació amb familiars i amics", diu González.