Yayo Herrero: “L’ecofeminisme és un moviment social, a la vegada que un corrent de pensament”

BALLESTERY ayo Herrero és antropòloga, educadora social i enginyera agrònoma. Des de gener de 2012 dirigeix FUHEM (fundació sense ànim de lucre que treballa dins els àmbits educatiu i ecosocial). Anteriorment Herrero va ser coordinadora d’Ecologistes en Acció, organització ecologista d’àmbit estatal amb la qual continua encara vinculada. Els seus treballs s’han centrat a estudiar els vincles entre ecologia social i feminisme. Precisament d’ecofeminisme parlàrem en aquesta entrevista.

Ens podríeu donar una definició integradora d’ecofeminisme?

Per a mi l’ecofeminisme és un moviment social, a la vegada que un corrent de pensament. L’ecofeminisme pretén explorar les sinergies que pot haver-hi en el diàleg en plànol d’igualtat entre dos moviments socials com són l’ecologisme i el feminisme, els quals comparteixen una crítica al model de desenvolupament capitalista i tracten igualment de visibilitzar i donar valor a aspectes que són invisibles dins la nostra societat occidental. Em referesc a la naturalesa i al marc relacional que permet sostenir quotidianament la vida. I no només tracten de visibilitzar-ho sinó que miren de posar-ho en el centre, és a dir, plantegen que les relacions d’ecodependència i d’interdependència són centrals per poder construir una vida bona per a homes i dones i també per a la resta del món viu.

Per tant, l’ecofeminisme és antipatriarcal i anticapitalista?

Sí, per a mi això està molt clar, bàsicament perquè en la lògica capitalista no és possible la conservació de la vida, i no ho és perquè l’organització econòmica se sosté en contra de les bases materials que sostenen la vida, és a dir, en un creixement il·limitat de l’extracció i generació de residus que menysprea la condició limitada del planeta Terra. El capitalisme es fonamenta també en la usurpació i en l’acaparament d’una quantitat ingent d’hores de feina, aportades majoritàriament per dones, en un espai invisible per a l’economia com són les llars, i que són posades a disposició del mercat. Dit d’una altra manera, en el capitalisme les dones són matèria primera essencial en el procés productiu, sense les quals no hi hauria creació de mà d’obra.

Quines són les arrels filosòfiques de les desigualtats de gènere?

Pens que les desigualtats de gènere no es poden atribuir exclusivament a la modernitat, sinó que ja eren presents en el pensament clàssic. Allò que fa la modernitat és donar legitimitat científica a representacions patriarcals del món, és a dir, la modernitat, sobretot a través dels seus primers pensadors -Descartes, Bacon, Newton- estableix dicotomies profundes entre persona i naturalesa, ment i cos, raó i emoció, i assigna un valor diferent a cadascun d’aquests parells dicotòmics. Així la persona, la ment o la raó són considerades jeràrquicament i qualitativament més valuoses que la naturalesa, el cos o les emocions. I quines conseqüències té aquest ordenament en un món patriarcal? Doncs que les dones queden del costat del cos, les emocions i de la pròpia naturalesa; mentre que els homes queden en l’altre costat. La passa següent és fer desaparèixer el costat que té menys valor. La modernitat, en definitiva, aconsegueix consolidar la mirada patriarcal que ja existia prèviament.

Els humans, en tant que cossos, som vulnerables, necessitam de la cura dels altres, però vivim la major part de la vida d’esquenes a aquest fet, només ens adonam de la nostra dependència quan envellim o estam malalts... Fins a quin punt aquesta desatenció i oblit esdevé un problema?

És un drama. Diguem que els éssers humans som radicalment ecodependents, és a dir, som terra, com deia Hanna Arendt. Però també som cos, i aquest cos és vulnerable i finit; com tu molt bé dius, és un cos que neix en unes condicions molt precàries i que reclama una gran necessitat de temps de cura i energia material. El cos quan envelleix torna a reclamar l’atenció i el treball material d’altres persones. Tots els éssers humans al llarg de la vida, però sobretot en alguns moments del nostre cicle vital, necessitam que ens cuidin. Clar, les economies capitalistes i les societats patriarcals el que fan és viure d’esquena a aquestes necessitats, el que fan és atorgar valor només a allò que pot ser expressat en termes monetaris, i per tant fan desaparèixer tot allò que no és possible mesurar a través dels doblers.

En un món globalitzat, com s’exerceix el domini sobre la dona i sobre la naturalesa?

En la meva opinió, el domini sobre la naturalesa s’exerceix a través del mateix model econòmic, el capitalisme, i també a través de la tecnociència. Al final és la tecnociència la que permet intervenir sobre el territori de manera tan brutal que ha aconseguit canviar els cicles biogeofísics. L’ésser humà a través de la tecnociència s’ha convertit en el major agent modelador sobre l’escorça terrestre, com sol dir José Manuel Naredo. I jo crec que això és cert. El domini sobre les dones és compartit també per un capitalisme heteropatriarcal, però hi pot haver també societats que no són capitalistes que també exerceixin un domini sobre les dones.

Com ha influït la crisi econòmica en els treballs de cura?

Abans de la crisi econòmica ja existia una crisi dels treballs relacionats amb la cura de les persones, ja es produïa una tensió entre les necessitats de dedicar tot el temps al mercat i tenir temps per ocupar-se de la reproducció quotidiana de la vida. Aquesta crisi de la cura s’havia anat resolent principalment a través de dues vies: del mercat i de mecanismes familiars. L’adopció de la via del mercat implicava que dones migrants provinents dels mateixos llocs que les matèries primeres que sostenen el metabolisme econòmic dels països rics, es cuidaven de les nostres persones més vulnerables, en llargues cadenes transnacionals de cura. D’alta banda, implicar la família suposava esclavitzar les padrines que pal·liaven els temps que les seves filles no podien dedicar a la cura de la família. La crisi econòmica el que ha fet és accentuar encara més la crisi del treballs de cura, perquè en el moment en què es comencen a produir retallades i s’apliquen programes d’austericidi, et trobes que no hi ha beques de menjador, ni doblers per a serveis públics, i que es deixa d’atendre la dependència i llavors tota aquesta precarització vital recau en el si de les famílies, on són les dones una vegada més les que es carreguen amb la major part d’aquesta feina.

Com es pot superar la divisió sexual del treball?

És un poc fort dir el que diré, però pens que s’ha d’obligar els homes a cuidar. En qualsevol cas superar la divisió sexual del treball ens obliga a repensar el conjunt de l’organització econòmica, del metabolisme econòmic, i de fer-ho segons tres preguntes: hem de pensar quines necessitats hem de satisfer, hem de demanar-nos també què fa falta produir per satisfer aquestes necessitats i, finalment, ens hauríem de plantejar quins són els sectors o camps de treball que hauríem d’estimular col·lectivament.

Com encaixa, en la pràctica, el feminisme amb el moviment ecologista espanyol?

Totes les organitzacions socials i polítiques mixtes, és a dir, on conviuen persones amb diferents identitats sexuals, estan travessades també per la lògica del patriarcat i emergeixen micromasclismes i a vegades també masclismes que no són tan micros. En el cas concret d’Ecologistes en Acció i del grup local de Madrid on practic el meu activisme quotidià, puc dir que hem trobat una gran receptivitat per part dels activistes d’obrir el debat i d’incorporar dinàmiques i temes propis de la perspectiva ecofeminista. Però és complicat, perquè fins i tot nosaltres mateixes, les dones feministes, moltes vegades ens sorprenem seguint lògiques masclistes.

Quin és l’estat de salut de l’ecologisme a Espanya?

L’ecologisme espanyol té llums i ombres. D’una banda, la crisi econòmica i política derivada dels processos de corrupció que hem viscut, ha fet visible la feina de denúncia desenvolupada per l’ecologisme social que no havia tengut gaire ressò en els anys anteriors. Ens trobam ara amb l’evidència que moltes de les denúncies que vàrem posar en el seu dia són les que han permès mostrar empíricament que vivíem en un sistema corrupte que creixia, creixia i creixia a costa del deteriorament dels ecosistemes. En aquest sentit pens que el moviment s’ha legitimat i que podem dir que teníem raó i que ho veníem dient des de fa molt de temps. També crec que en determinats àmbits cada vegada està més acceptat que el planeta té límits físics i que és impossible seguir apostant pels mateixos models de creixement. Però, d’una altra banda, quan hom veu les propostes o línies d’acció polítiques, s’adona que el discurs ecologista no està assumit en la pràctica i que, a més, hi ha por de desenvolupar-lo, sigui perquè no és popular, sigui perquè no proporciona vots o bé perquè la por fa por.

Pensau que sortir de la crisi econòmica recuperant el creixement és una mala notícia?

Sí, encara que per a mi més que una mala notícia és una cosa impossible... i sobretot serà un drama perquè suposarà que les línies de sortida feixistes hauran triomfat; i dic feixistes perquè aquest creixement serà a costa de l’apropiament de l’espai vital i de l’exclusió de molta de gent. M’explicaré: pens que podem recuperar el creixement econòmic, que podem tenir increments en les taxes de producte interior brut, això sí, no molts grans ni durant molt de temps, perquè no només la crisi d’energia sinó també la crisi de materials bloquejarà moltes de les possibilitats productives. D’aquest creixement econòmic que es pugui donar només se’n beneficiaran unes petites minories.

Però existeix un horitzó alternatiu? Com hauria de ser una vida que mereixi ser viscuda?

La vida no pot ser una altra cosa que no sigui ecodependent i interdependent. El que passa és que es nega i s’invisibilitza la naturalesa i el treball d’interdependència. Jo em qued amb la idea de Ramon Fernández Durán que una vida que realment mereix ser viscuda l’haurem de construir a partir d’estratègies anticapitalistes, antipatriarcals, de justícia i amb alegria, si és possible.