Publicitat
Publicitat

Veïnadejar és d’allò més sa

Els veïns veïnadegen. L’actual manera de viure, individualista i deslligada, dificulta la percepció de la importància social i cultural, que fins no fa gaire tenien les relacions de veïnatge en la nostra civilització. La gent repartia el que li sobrava amb els seus familiars i coneguts d’una manera esporàdica i natural, fossin bledes, ous, carxofes negres o salpes. Es feien vetllades per triar bessó, esbajocar pèsols i faves o per fer una cortina nova. Quan a uns nuvis els entrava la frisor per casar-se, les amigues de la mare feien l’espès per tenir el nuviatge a punt, llavors solia venir un setmesó amb uns colors ben sans i quatre quilos tres-cents. Al camp, els petits pagesos ajuntaven braços per a algunes feines feixugues com tondre, la matança del porc o ajudar una brava novella a fer el vedell.

Beneficis col·lectius

No voldria en cap moment fer una radiografia estantissa i bucòlica d’un temps passat, això ja tenim qui ho fa per interès i fora cap mena de sensibilitat ni respecte per la història i la tradició. No hauríem de perdre de vista que una societat només es pot considerar tal quan els beneficis col·lectius estan per sobre dels interessos particulars. La regla del que no vols per a tu, no ho vulguis per a ningú, es pot aplicar en positiu, és a dir, fer pels altres allò que t’agradaria que ells obrassin envers teu, que no és més que el que feien els nostres padrins per mantenir un vertader teixit social, començant pels qui tenies més a prop de casa teva.

Bona part dels records de la meva infància es conformen d’un seguit de fotos fixes en què la gent del barri on em vaig criar, el de l’antiga estació de tren de Campos, són sempre imprescindibles per entendre la imatge global d’aquell moment. De fet, alguna de les vertaderes amistats de les quals encara gaudesc avui dia es forjaren a pilotades, al bell mig del carrer Ferrocarril. Aquí és quan aniria bé plantejar-nos quin tipus de relació tenim nosaltres i els nostres fills amb la gent amb qui compartim carrer, escala i fins i tot replà. El model de convivència actual, de portes cap endins, segueix molt més la tradició anglosaxona que no la mediterrània, molt més càlida i afectuosa.

La meva padrina Antònia, que acaba de complir noranta-quatre anys, seria incapaç de fer una coca, un escabetx o una palangana de cocarrois si no els pogués repartir després entre la família i els veïns. Hi ha moltes coses del nostre passat més recent que avorresc i gairebé totes elles pareix que volen ressorgir; en les nostres mans està impedir-ho. També en les nostres mans i en el nostre exemple recau la responsabilitat d’inculcar en els nostres fills els costums i el tarannà que ens han definit com a poble; veïnadegem, idò.