Publicitat
Publicitat

Phil Paterson Smith: “A Anglaterra es va jugar a criquet abans que a futbol”

Vitalitat Jugador de rugbi, entrenador de diversos equips -com ara el Barça-, professor d’idiomes, comptable, periodista... La vida de Phil Paterson Smith dóna per molt. Fa 57 anys que va arribar a Barcelona, però tot i això encara conserva el seu accent britànic

A finals de l’any 2010 Phil Paterson Smith (Dovercourt, Anglaterra, 18 de juny del 1935) va patir dos infarts i un procés d’amnèsia total. Després de recuperar la memòria, va decidir escriure en un llibre -El inmigrante inglés - la seva vida des que l’any 1957 va arribar a Barcelona al volant d’un cotxe d’època per comprar plomes d’au. Introductor del criquet a Espanya i amant del rugbi, l’esport que va practicar, aquest refinat anglès va ser investit el 1998 membre de l’Excel·lentíssim Orde de l’Imperi Britànic per la reina Elisabet II.

Després de tants anys aquí, ¿encara es considera un immigrant?

La idea de titular el llibre així me la va donar la pel·lícula El pacient anglès. Quan vaig escriure el llibre se’m va acudir i quan el vaig ensenyar als meus amics els va agradar, per això es va quedar així.

L’hi pregunto perquè l’expresident Jordi Pujol va dir un dia que és català tothom que viu i treballa a Catalunya i que ho vol ser.

Jo em sento català i entenc el català però no el parlo. Quan vaig arribar l’any 57 el català estava prohibit i en públic tothom parlava castellà. Només quan vaig començar a jugar a rugbi, els companys parlaven català i vaig començar a aprendre’n algunes paraules. Collons va ser la primera que vaig aprendre [riu].

Vostè va arribar a Barcelona en ple franquisme. Què és el que més el va impactar de la societat que va conèixer llavors?

Vaig trobar una societat molt interessant: cal recordar que venia d’un país lliure! En aquella època hi havia poca gent que parlés anglès, per no dir ningú, perquè el règim estava en contra de l’anglès, i això ho vaig aprofitar per fer classes i per fer de corresponsal per a diaris i per a la BBC.

I des de llavors, què és el que més li ha cridat l’atenció?

La Transició. Era molt difícil després de tants anys de dictadura! Gent com Jordi Pujol va haver de córrer molt... I jo també! Quan hi havia actes reivindicatius sempre hi anava a donar un cop d’ull i quan arribaven els grisos a cavall tocava córrer!

Al llibre explica que quan va arribar a Barcelona va trobar feina amb molta facilitat!

[Riu.] Sí, vaig deixar una nota sota la porta d’una acadèmia d’idiomes i a la tarda el director, que era madrileny, em va enviar un missatge perquè anés a parlar amb ell. Hi vaig anar i la mateixa tarda ja tenia feina com a professor d’anglès.

Pot presumir d’haver portat un club català, el CNPN Rugby - Enginyers del Poblenou, a jugar la lliga d’Anglaterra.

Vam ser el primer club estranger que va disputar una lliga anglesa, i a més vam guanyar-la! Però a ells els agradava, ja que la tornada era a Barcelona i els ensenyàvem la ciutat de nit [riu].

I també pot presumir d’haver introduït el criquet a Espanya. Expliqui’m: com va anar?

Va ser a Madrid, durant una estada per feina. Vaig fer amistat amb un enginyer indi, Jit Mehta, que havia jugat a criquet a Hollywood, i parlant vam decidir començar a buscar equips i jugadors per fer un equip i una lliga. Al principi vam haver de jugar entre nosaltres, perquè no érem gaires, però de mica en mica vam anar creixent i ens vam organitzar. A Anglaterra es va jugar a criquet abans que a futbol. Com que els anglesos van conquerir territoris, allà on anaven exportaven el criquet. Aquí ells no hi van arribar, però jo sí! [Riu.]

L’apassionen el rugbi i el criquet, dos esports molt britànics però que aquí no tenen gaire seguiment.

El rubgi ara sí que té seguiment, el criquet no tant. Tal com fa l’Enginyers, a Anglaterra els clubs de rugbi comencen amb la formació de nens, i de mica en mica van pujant, tot i que al principi a les mares els feia una mica de por.

No em negarà que és un esport de contacte. Vostè, que hi va jugar, quants cops es va lesionar?

[Riu.] Em vaig trencar la clavícula dos cops... Però els jugadors de futbol també es lesionen! No és que en el rugbi hi hagi més lesions, sembla un esport més dur, però mira’m a mi, jo sóc petit i aguantava! El meu avantatge era que era petit i ràpid.

Però tot i els cops, després hi ha el moment genial del tercer temps.

L’aperitiu després d’un partit de rugbi és sagrat. Quan jo vaig arribar aquí et donaven una cervesa i unes patates, i jo vaig introduir el tercer temps de veritat: amb carn! Quan ho vam començar a fer amb l’Enginyers del Poblenou, l’Ajuntament ens ho va prohibir perquè deien que no es podia fer foc.

¿Es podria exportar aquest tercer temps a algun altre esport?

Al criquet també es fa, ja que a Anglaterra juguem a l’hivern a rugbi i a l’estiu a criquet. Al futbol? No és una tradició, mai s’ha fet!

Com s’explica que els equips de rugbi de Barcelona i rodalia no despertin interès i quan la USAP ve a jugar a Barcelona ompli l’estadi?

La gent de Catalunya entén que Perpinyà també és Catalunya, per això s’estimen la USAP. També és cert que dels equips d’aquí cap juga en un nivell tan alt com la USAP. Fa anys encara tenia més seguiment, hi havia gent que pujava a veure’ls.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF