Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Montserrat Carulla: "Quan em diuen que sóc 'la gran dama del teatre' em molesta"

L'actriu abandona els escenaris teatrals amb 'Iaia!' i ho fa a la sala on va debutar fa 50 anys, el Romea. Estima la professió que la va alliberar però no es veu amb cor d'assumir el pes d'un personatge protagonista

Montserrat Carulla (Barcelona, 1930) és una de les nostres grans actrius. És l'àvia oficial de Catalunya, gràcies a les sèries de TV3, i és la matriarca d'un clan familiar dedicat a les arts escèniques. Amb la declaració "Sóc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista", que va proclamar en rebre el premi Gaudí d'Honor, es va guanyar galons en la reivindicació nacional. Per Sant Esteve estrena a Barcelona Iaia, dirigida pel seu fill, Roger Peña, i interpretada amb el seu nét, Aleix Peña Miralles, i Vicky Luengo. Ens rep a casa seva, a l'Eixample Esquerre, en una galeria on la cuina, el menjador i el despatx estan banyats per una càlida llum de migdia.

Als seus 83 anys i en plena forma diu que deixa el teatre.

De jove deia que no em retiraria mai, que m'haurien de fer fora a empentes. Però ara, abans que el meu cervell no doni tot el que ha de donar, millor que surti amb certa dignitat, no per la porta del darrere. Faré televisió o alguna cosa puntual. I després... rectificar és de savis!

El teatre és el que té més risc.

Molt. És una tensió a la qual no em vull sotmetre. El teatre m'ha fet feliç, m'ha donat estabilitat, confiança, m'ha fet créixer, entendre la gent... Sempre dic que va ser com obrir una finestra, va fer entrar aire fresc a la meva vida. I vull tenir-li el respecte de no perjudicar-lo.

Va estudiar dos anys a l'Institut del Teatre, però no va actuar fins que gairebé va fer trenta anys.

Al tercer curs ens van apujar molt la matrícula i els alumnes vam amenaçar que, si no l'abaixaven, plegaríem. No ho van fer, i només dues vam penjar el curs. Va ser una lluita que vaig perdre, perquè després ja em vaig casar i vaig tenir les criatures. Fins que un dia, a casa, fent ganxet, vaig pensar: "Què hi faig aquí? Aquests nens marxaran i tu et quedaràs". I vaig tornar a treballar. Primer en uns Pastorets i després el noi Sagarra em va triar per fer d'adolescent a Soparem a casa.

A les seves memòries diu que el teatre la va salvar del frenopàtic.

Vivia amb tensió, a casa, amb una sogra insuportable, mesquina i egoista. No era gaire feliç, malgrat que tenia un bon home, però no coincidíem en moltes coses. Els 16 anys de casada van ser una època difícil.

I encara abans va viure les estretors de postguerra.

Quan va acabar la guerra tenia 9 anys i va venir una fam tremenda. A casa ho patíem. Jo tenia una barreta de pa al dia, perquè el racionaven, i quan tornava d'escola em trobava que algú se me n'havia menjat. Mai vaig saber qui era. Jo no vaig menjar carn fins que em vaig casar.

Tot això l'ha vacunat contra l'ego?

Em fa l'efecte que no hauria sigut diferent. No em considero excepcional. Quan em diuen que sóc la gran dama del teatre em molesta. Sóc una dona que treballa per guanyar-se la vida en el que li agrada, que és el millor que et pot passar.

Ja sé que no vol que li diguin vella...

Perquè una cosa vella és una cosa que es refusa, que es llença, perquè no serveix de res. Però la gent gran sí que servim! Avui, més que mai, són la salvació de moltes famílies.

Ho deia per si li ha preocupat fer anys. L'estètica, en la seva feina...

No m'ha preocupat gaire. Vaig arreglar-me les potes de galli va ser fatal perquè em va canviar la fisonomia. Però va ser tan lleu que immediatament em van tornar a sortir! Ara potser la cirurgia es fa millor.

El cinema ha sigut la seva assignatura pendent.

Vaig ser castigada pel cinema espanyol. Per una circumstància absurda, un empresari cinematogràfic que era un cretí em va posar una nota al sindicat vertical perquè no pogués treballar més al cinema. Vaig estar 40 anys sense fer res a Espanya, els millors de la meva vida, fins que la Pilar Miró em va contractar.

Com va viure l'esclat de popularitat que li va donar la televisió?

Bé, perquè jo m'estimo la gent. Jo he triat estar en un aparador. Si t'exhibeixes, i després passa la gent i et veu, és natural que tinguin curiositat i se t'apropin.

Com veu la professió, avui?

Veig gent molt preparada, em meravella el nivell que hi ha. Abans només es feien actors la gent de classe humil. Per nosaltres, era un camí per guanyar-nos la vida, tot i que amb dificultats. Però també és cert que ara hi ha poca feina.

Vostè, que detesta la falsa modèstia, està satisfeta?

Sí, sí. Estic contenta, en general. I això que el que faig no ho penso gaire, eh?, em surt. Però no tinc grans retrets a fer-me. Em dec haver equivocat, i algunes vegades he rectificat i les altres he procurat oblidar-les. La vida m'ha donat més del que jo li he donat a ella.

Què li ve de gust fer ara?

Vull ser activa. Tenir temps per llegir, escoltar música, veure les amigues per parlar, viatjar, perdre el temps. Una paraula que trobo meravellosa és badar. Vull badar.

No puc evitar no parlar de política

Continuo dient que veuré la independència, i mira que tinc anys! Hem lluitat molt i darrere nostre hi ha tota la gent que s'hi ha deixat la pell. Sóc una catalana esperançada.