Mercè Managuerra: “No combrego gens amb un ‘star system’ que exclou i es retroalimenta”

Un punt de trobada per a la professió, un espai on la feina i la formació van de bracet. Aquest és l’esperit del barceloní Teatre Akadèmia, que dirigeix Mercè Managuerra, un projecte que sota la bandera de l’activisme artístic vol oferir un model teatral diferent en temps de crisi.

Parla del seu teatre amb passió, com si fos la concreció de la seva carrera.

Aquest espai està molt concebut. Abans de remodelar-lo per poder oferir una temporada sencera, ja va funcionar durant anys com un punt de trobada professional i com a sala d’assaig on també s’oferien cursets. Vam aprofitar a fons aquell període per pensar i definir el projecte, no només ideològicament. Des del començament tenia clar que necessitàvem un disseny que facilités la relació de les persones que són aquí dins, no només del públic amb els actors i l’espectacle via la proximitat, sinó també del públic entre el públic. Vam descartar, per exemple, posar-hi butaques i vam optar per una grada mòbil sense seients separats, com el públic dels toros. Crec que hem aconseguit un espai senzill que té àngel.

¿I això canvia l’experiència de l’espectador?

Sembla que estem molt connectats, però en realitat en les societats actuals estem més sols que mai. Vivim envoltats de desconeguts. Aquesta separació de la gent fa que tots necessitem -gairebé d’una manera inconscient- punts de trobada, de comunió amb desconeguts, perquè ja no fem res junts. Per això triomfa tant el futbol. De cop, apareix un líder com el Guardiola que crea un equip, que realment juga com un equip, i que fa que el públic comparteixi un sentiment d’unió.

Tenia algun referent al cap?

Com tota la meva generació, sóc en certa manera hereva del Fabià Puigserver, que va ser l’ànima del Teatre Lliure original. Les seves escenografies eren d’un gust exquisit, del millor que s’ha vist mai al teatre català. Com a espectadora habitual d’aquella sala, que ha reobert fa uns anys, vaig sentir que la proximitat del públic amb els actors era essencial i màgica. Fins i tot quan un actor estava a escena d’esquena, només amb la seva respiració ja m’explicava alguna cosa. Cada nou espectacle era una sorpresa.

No calen, per tant, sales amb centenars de butaques...

A vegades, sento que alguns parlen de grans infraestructures i no pas de teatres referint-se al Teatre Nacional o al Lliure de Montjuïc. Alguns recintes ja s’han construït malament des de l’inici i et trobes que hi ha butaques en què no es veu bé l’escenari. No entenc com es poden utilitzar micròfons en el teatre... Però si un dels pilars del teatre és la veu nua i els seus matisos! Quan fas servir un micròfon en teatre, només et queda l’argument per enganxar l’espectador. No és nostàlgia, però el Lliure de Montjuïc mai provocarà l’emoció del Lliure original.

Com a professora de l’Institut del Teatre de Barcelona pensa que hi ha feina per a tantes promocions?

Tenim molts actors joves que no són caps de cartell als grans teatres però que són professionals excel·lents. Cada dia veig a l’Institut del Teatre gent amb un talent enorme. Al Teatre Akadèmia, mai hem triat un actor perquè és conegut. Busquem els actors adequats per als papers i punt. No combrego gens amb un star system que exclou i es retroalimenta. Un star system com el nostre representa el model que no volem seguir.

I quin és el model ideal?

M’entusiasmen iniciatives com la ITNC, la Jove Companyia del Teatre Nacional. Reben una beca, formació i fan muntatges professionals. Un dels trets que defineixen el Teatre Akadèmia és precisament intentar unir el vessant artístic i el pedagògic. Una de les propostes que han funcionat millor aquesta temporada ha estat el Romeu i Julieta que va dirigir Dugald Bruce-Lockhart, un dels responsables de la companyia Propeller, especialitzada en Shakespeare. El Dugald va venir al nostre teatre a fer un curset, va veure la qualitat dels actors i el curset es va convertir en un muntatge meravellós. Sempre m’ha interessat molt la figura del director pedagog: hi ha una gran diferència entre el treball d’un director que només dirigeix i d’un director que a més fa classes.

Per feina, sempre ha tingut molta relació amb col·legues de l’estranger.

Vaig començar a fer carrera al Teatre Romea i a la tele, i de seguida vaig tenir por de quedar-me estancada, de fer sempre els mateixos papers. Necessitava descobrir coses noves i això no ho podia fer aquí. Vaig estudiar dos anys a Nova York, perquè vaig rebre una beca Fullbright, i també m’he format a França, a Anglaterra... A més, he participat durant anys en la selecció de professors estrangers per impartir cursos per a actors organitzats per l’AISGE i això sempre m’ha fet buscar els referents internacionals. Des de sempre, però, he pensat que el teatre que fèiem aquí -tant naturalista i poc arriscat- no ens permetia conèixer tot el ventall de possibilitats tècniques d’interpretació que té un actor en un país amb més tradició teatral que nosaltres.

Som, doncs, massa convencionals?

No del tot, també hi ha companyies que han buscat el seu propi llenguatge, com Els Comediants i Els Joglars. Jo vull sentir veus pròpies i per això sempre estem oberts a propostes d’obres de gent que vol dir coses noves a la seva manera. M’agradaria molt que ens fessin propostes així, i no només de directors, sinó també d’actors que volen fer un pas més.