Societat 18/08/2013

L'espellador de sa Ràpita

"Tothom sabia que, per viure en un dels racons més tranquils de la costa mallorquina, com era sa Ràpita, calia conviure a canvi amb l'espectre de l'Espellador"

Sebastià Alzamora
4 min

Dormia al costat de la seva mare. En Xeringa dormia al costat de la seva mare, dins el mateix llit. Ella devia tenir prop de seixanta anys; ell, prop de trenta. La mare dormia procel·losament, oceànicament, ajaguda damunt la seva dreta, mirant cap a l'armari encastat a l'interior de l'habitació. En Xeringa jeia just de costat, mirant cap al gran finestral que comunicava visualment el dormitori amb el jardí. Dormien al xalet de sa Ràpita, que en Xeringa havia vist construir quan tot just era un infant (pins, arena i mates de llentriscle era tot el que hi havia aleshores en aquell solar). Sempre li havia agradat passar els estius al xalet de sa Ràpita; però aquella nit, ajocat al costat de la seva mare, en Xeringa no aconseguia adormir-se de cap manera.

Per què en Xeringa vell havia fet posar, dins el dormitori nupcial, un finestral que mirava cap a aquell jardí de gespa més o menys artificial? La resposta era fàcil: per estufera; per ganes de mostrar als visitants que en aquella casa no anaven de bromes. Molt bé. Però en Xeringa vell havia deixat al descobert un flanc massa feble. És clar que, quan el vell va fer aixecar el xalet, anys abans que un atac de cor se l'endugués a l'infern dels contrabandistes i dels especuladors immobiliaris, no hauria pogut imaginar que es trobaria en la situació que es trobava ara el seu fill, en Xeringa jove: ajagut al costat de la mare, que dormia, llunyana a tot, girada cap a l'armari encastat mentre ell contemplava pel finestral la pluja d'estiu que queia impietosa, torrencial, damunt el finestral que li permetia veure la rocosa vorera de mar que es debatia en gran onades tot just a trenta metres del seu llit. Una tempesta d'estiu; una d'aquelles tempestes que, d'ençà que era menut, li havien agradat tant, perquè el feien sentir petit però també el feien sentir a recer de qualsevol intempèrie. Al xalet de sa Ràpita, en Xeringa jove, des que era infant, s'havia sentit protegit de qualsevol tempesta. I aquella nit, justament aquella nit que jeia al costat de la seva mare, no hauria hagut de ser una excepció. Però no per la tempesta, i encara menys pel fet que dormia més a prop de la seva mare del que ho havia fet en els darrers vint-i-set anys.

No; allò que destorbava en Xeringa jove no era el rugit dels trons, ni la proximitat del mar, ni la profunda dormició de la seva mare. Tampoc la claredat dels llamps a través del finestral del dormitori.

Allò que el destorbava era el cotxe que acabava d'aparcar al jardí de gespa artificial. I, sobretot, el seu conductor, que feia una estona que restava davant del volant, esperant el moment de sortir del cotxe. Era l'Espellador.

Tothom sabia que, per viure en un dels racons més tranquils de la costa mallorquina, com era sa Ràpita, calia conviure a canvi amb l'espectre de l'Espellador. Ningú l'havia vist mai, ningú sabia quina era la seva fesomia; molt menys ningú sabia quin era el seu origen. Però tothom que estiuejava en aquell indret privilegiat equivalia a exposar-se a la ira de l'Espellador. Ningú sabia com, ni quan ni molt menys per què, però qualsevol dia, o qualsevol nit, es podia presentar l'Espellador a casa de qui fes falta per practicar el seu ofici: treure la pell de viu en viu a la víctima que escollís. Es podia viure tranquil a sa Ràpita, fent capficos, pescant pops i desencrostant pegellides de les roques, però calia estar disposats a la visita aleatòria de l'Espellador. I l'Espellador, que feia molts d'ays que practicava el seu ofici, s'havia modernitzat: ara es movia en cotxe, d'una punta a l'altra de la costa de sa Ràpita.

I, a través del finestral, en Xeringa jove veia un cotxe aparcat al seu jardí. Un cotxe ocupat per un home del qual no aconseguia endevinar-ne el rostre, malgrat els feixos de llum que de tant en tant oferien els llamps de la tempesta. Tampoc no entenia el son tan profund de la seva mare, que dormia d'esquena a ell, fent veure que no el tenia al seu costat. Com podia una mare desentendre's d'aquella manera del seu propi fill?

La pluja i el vent fuetejaven el finestral del dormitori, i a en Xeringa jove li costava cada vegada més fer-se a la idea de la situació en què es trobava. Per què no hi era son pare, en Xeringa vell? Per què la seva mare li feia el buit d'aquella manera, adormida com si res no tingués relació amb ella? I sobretot, per què hi havia aquell cotxe aparcat al jardí de gespa artificial, amb els llums encesos i amb un conductor del qual no hi havia manera d'endevinar-ne el rostre? L'Espellador era una rondalla, una llegenda, una fal·làcia: tothom sabia que no existia. Però l'embat de les ràfegues de pluja, les il·luminacions ocasionals de les llampegades damunt el mar, i les tronades que ho removien tot, el treien de la temptació d'adormir-se.

Fins que en Xeringa jove es va adonar d'on era. No podia sortir per cap banda, perquè el finestral que va demanar son pare era d'un vidre massa gruixat, i la porta del dormitori era tancada en clau. El cos que dormia mirant cap a l'armari encastat no era el de sa mare, però tal vegada sí que podia ser el de son pare, abans de la discussió. La seva mare era morta des del dia del seu naixement.

Un llamp va precedir un tro; la tempesta creixia. En Xeringa jove va mirar el cos dins el llit, que no es movia.

L'Espellador va sortir del cotxe amb un ganxo de pescador a la mà. Tronava, i feia vent. L'endemà, tothom n'hauria de parlar un altre pic.

stats