Misc 02/04/2014

Lluís Pastor: “Catalunya és un país amb coses genials, però té un mal relat de cara enfora”

Oberta Publishing és l’editorial que recull els aprenentatges que difon la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Ell n’és el director, a més d’expert en comunicació, i defensa que els continguts han de ser plaents

Oriol March
4 min

Lluís Pastor (Barcelona, 1968) és d’aquells professors que fan seure en cercle els seus alumnes mentre ell es passeja pel mig de l’aula, apujant i abaixant el to de veu per captar l’atenció d’un públic que, al principi, es debat entre apuntar el que diu o bé gaudir de l’espectacle. Quasi sempre els estudiants acaben triant aquesta segona opció. Expert en comunicació, ara dirigeix l’editorial Oberta Publishing, que recull els continguts que difon la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “Sempre faig la broma de dir que el Barça i la UOC són les úniques multinacionals que té Catalunya”, somriu Pastor, habitual dels mitjans de comunicació i ferm partidari que la gent es diverteixi aprenent.

Com s’aconsegueix, això?

La nostra missió és fer continguts apassionants. Fa vint anys que sóc professor i m’horroritza pensar que algun dels meus estudiants no es diverteix quan està aprenent.

Quin és el problema?

L’aprenentatge, si no et ve de gust, és una murga. Recordo que quan era petit em passava el cap de setmana envoltat de maquetes d’avions, i estava apassionat. El gran problema de l’aprenentatge és que intentem formar adults com si fossin nens.

Això passa pels continguts.

El plantejament d’Oberta Publishing és, simplement, que els adults aprenguin com a adults. Els adults estudiem perquè volem avançar, de manera que no pot ser un càstig. La formació ha de ser una cosa plaent, divertida, que no ens costi gaire.

I no té per què passar per l’aula.

Exacte. No cal anar a les nou del matí a classe. Els continguts han de ser prou potents per sortir de l’aula, ens han d’envair a qualsevol lloc. Imagina’t que reps un missatge de text al teu smartphone i resulta que és el primer pas d’un curs.

Doneu importància a l’ storytelling. Què és, exactament?

És la història de la nostra vida. En el cas de la UOC, tenim 20 anys d’experiència i més de 40.000 graduats que ens permeten explicar qui som. En definitiva, l’ storytelling són les bones històries que podem explicar de la nostra família.

És el que en política se’n diu relat. Quines institucions li vénen al cap que en tinguin un de molt bo?

Una institució que té un relat magnífic, i que el podria tenir encara millor si no fos pel caïnisme, seria el Barça. Vaig poder estudiar el seu impacte en trenta diaris d’arreu del món -des de la Xina fins a Xile, passant pel Brasil i l’Argentina, per citar-ne només uns quants- i té un relat que s’assembla a un conte de fades. La Masia és com l’Excalibur del rei Artur, i conté figures com Leo Messi i Pep Guardiola.

I qui té un mal relat?

Catalunya té un relat pèssim de cara enfora, i així ens va tot.

Es pot separar l’ storytelling de Catalunya del relat del procés sobiranista engegat al país?

D’entrada, hauríem de tenir un bon storytelling de Catalunya, perquè el procés sobiranista és una cosa que passa en un moment donat i que pot obrir una porta, tancar-ne una altra o cap de les dues. Si realment creguéssim que les dues coses no es poden separar, estaríem lligant tant l’essència del nostre país a una conjuntura que, si surt malament, ens carreguem el país. Catalunya té coses genials com a país, som especials, però tenim un mal relat.

I què recomanaria?

Algú hauria de començar a tenir una bona història per explicar cap enfora. Tenim més de mil anys d’història, però generem rebuig en molts llocs. Això és, objectivament, un problema. Els francesos, per exemple, tenen un molt bon storytelling : defensa de les llibertats. Van fer la revolució!

Vostè és expert en comunicació i en anàlisi de la retòrica. Qui considera un exemple en aquests dos àmbits a escala mundial?

Nelson Mandela, des del punt de vista dels seus actes i la comunicació, és un exemple. Podria dir Barack Obama, també, però crec que un grandíssim orador era Nicolas Sarkozy. Va pujar tant de to que al final l’odiaven, els francesos.

Analitzem més noms de la política actual: Mariano Rajoy.

És la por a la comunicació. L’anticomunicació, de fet. La por a la comunicació és com la por als gossos: si en tens, et mosseguen. A Rajoy li passa això, que sempre el mosseguen.

Alfredo Pérez Rubalcaba.

És un gat vell sense pila, no té res a explicar. És veterà i té ofici, però quan surt ja saps que no té futur.

Artur Mas.

És el millor a l’hora de comunicar. S’ha ficat en un embolic, però des del punt de vista de la comunicació és el més solvent. Moltes coses de les que fa, si les comuniqués un altre s’hi veurien les costures. Ell ens enganya una estoneta més.

Què pensa quan algun representant polític llegeix un discurs?

El que em ve al cap és que la política és una indústria. Hi ha un speechwriter al darrere que li ha fet el discurs, un assessor en gestualitat, algú que li tria el vestit... Si està ben executat, no és problemàtic. El cas d’Obama n’és un clar exemple.

stats