Juan Carlos Ortega: "Faig paròdia de la ràdio des de l'amor absolut"

Senyor Ortega, moltes felicitats pel premi.

Gràcies, Bassas, fa molta il·lusió. A vegades, parlant amb companys que han rebut un Ondas, hi ha una espècie d’escepticisme impostat. “L’Ondas està molt bé, però no n’hi ha per tant”. Jo dic que l’Ondas és una passada i crec que s’ha de ser agraït. He experimentat un canvi personal: estic més content. I em passen coses com que tu em truquis per venir aquí. La Júlia Otero em va enviar un missatge per agrair-me que parlés bé d’ella a la cerimònia dels premis, perquè en aquest ofici els companys no acostumen a parlar bé els uns dels altres. I em va fer llàstima que fos veritat.

¿Tu eres un nen que escoltava la ràdio?

Absolutament. No recordo cap època de la meva vida en què la ràdio no fos present. La meva mare escoltava Luis del Olmo, que era el rei absolut. Jo havia anat al passeig de Gràcia núm. 1, quan feia el programa amb públic, i li demanava autògrafs. I jugava a fer de locutor, em gravava en cassets. I la primera cosa emesa que vaig fer va ser a Ràdio Gràcia, un programa d’humor que espero que ningú recordi, que es deia El cementerio, on hi havia la gènesi del que faig ara.

I per què l’humor?

Perquè quan vaig començar a provar-me jo volia fer ràdio convencional però em sortien paròdies. Hi havia alguna cosa dins meu que m’impedia prendre’m seriosament allò que sempre havia admirat. I em vaig dir que no podia fer un programa seriós. De manera que tot l’humor que faig no és més que una paròdia de la ràdio, des de l’amor absolut. Crec que les paròdies només es poden fer des de la passió i l’amor.

Parodies a partir d’expressions com ara “la gran família de la ràdio” o “gràcies per trucar a aquest programa, que és el seu programa”.

Són frases que donem per fetes i que en el fons són frases buides.

Un clàssic radiofònic són les trucades confessió, de matinada, a locutors que intenten ser amics de la persona que truca. Si hi ha una paròdia teva que s’ha fet molt cèlebre és aquesta, que aquí està resumida. Una dona gran truca de matinada i explica com voldria que fos l’home en qui somia:

[M’agradaria que fos un cavaller, honrat, treballador, que estigui lliure de càrregues familiars, que li agradi passejar, que sigui sincer, detallista...

Senyora, potser són massa coses. Li costarà de trobar.

Sí? Doncs tregui que li agradi passejar.

Trec que li agradi passejar, però igualment és molt, senyora.

Doncs tregui també que li agradi la música clàssica. I tregui també que sigui sincer... Si a vegades em diu alguna mentida tampoc no passa res. Escolti, tregui-ho tot.

Ho trec tot.

Tregui-ho tot, però que sigui un home que m’encasti contra la paret i em cavalqui com un animal!]

[Bassas] Aquest gag em va arribar per WhatsApp.

És curiós, perquè quan el vaig fer no era un esquetx que valorés especialment. Té un mínim de dignitat humorística, però al cap de dos dies va començar a circular. Jo crec que la raó és que la gent no sap si és real o no. Això és una sort, perquè vol dir que sé acostar-me a la realitat. I és un desavantatge, perquè molta gent no s’adona que és broma i es pensen que jo sóc el locutor!

Com ho fas això? M’han explicat que treballes casa, que no vas a la ràdio.

Tinc una habitació petita, a casa, que he forrat amb espuma perquè no hi hagi eco, i tinc un ordinador amb un micròfon decent. I allà gravo. Per a un programa que dura mitja hora puc tenir 20 pàgines escrites o només una. En el gag que hem sentit vaig escriure les frases de la senyora sola i les vaig gravar amb una veu que faig, i vaig deixar espais en blanc perquè després jo en directe posés la veu. És el que faig sempre. Un petit truc artesanal i bàsic.

Una vegada li van preguntar a Groucho Marx què era l’humor i va dir: “L’humor és una paraula”. I certament, perquè quan s’intenta explicar què fa gràcia, perd tota la gràcia. Però, malgrat tot, deixa’m que t’ho pregunti. Per què creus que ha triomfat tant aquest gag?

Deu ser portar a l’extrem el que podria passar. A partir d’allà ja seria surrealisme. I fins allà seria realisme. Aquella línia divisòria. És possible que una senyora hagués trucat a la ràdio demanant un home amb totes aquelles característiques. És improbable, però és possible, i crec que al cervell de l’oient hi ha una part que s’ho creu. L’humor surrealista està molt bé, però no m’acaba de fer gràcia. El 90% del que explicava Miguel Gila podia passar (excepte allò de néixer sol sense la seva mare). És l’humor que m’interessa. Gila, sense cap mena de dubte, ha sigut una gran influència, i Faemino y Cansado. Woody Allen m’ha agradat sempre. Els acudits d’Eugenio m’han semblat extraordinaris. Els monòlegs de Capri eren brutals. La Rosa Maria Sardà m’ha fet riure sempre.

Hi un altre gag teu que es va fer viral: “Éssers estranys en la nit”.

[ ¿Ens pot explicar el moment exacte de la connexió?

Doncs jo era, com li deia, en una esplanada, quan de cop vaig veure unes llums.

Unes llums? Com eren?

Eren dues llums blanques, i algunes que també parpellejaven.

I llavors aquests éssers van baixar? I va estar amb ells?

Sí, ells eren dos i vaig estar-m’hi unes sis hores.

Recordem als nostres oients que estem parlant amb la Rosaura, una dona que l’altre dia, en una esplanada, va tenir contacte amb dos catalans. I com eren?

Eren normals, com tothom.]

[Bassas] Què volies dir, amb això?

Això va ser insòlit. A veure, jo visc a Catalunya i sóc català. Si això tenia algun missatge és que som normals. Se’m va acudir el gag en una època en què a totes les tertúlies es parlava dels catalans com d’éssers estranys. El més curiós és que moltes persones que anomenaríem fatxes, gent que consideren que els catalans són estranys en el mal sentit, em van aplaudir l’esquetx. ¿Algú es pot pensar que jo, sent català, diria que som extraterrestres? Doncs sí, hi havia gent que s’ho pensava. A vegades fas un gag i se t’enfada tothom, però aquí tothom se’l va fer seu. Recordo que Pilar Rahola el va aplaudir al seu Facebook.

¿Ets el prototip d’humorista que va trist per la vida?

A mi m’agrada l’alegria. Crec que per crear alguna cosa, com l’humor, s’ha d’estar content. I com millor surten les coses és des de l’alegria. I si tinc alguna tendència, més que a la tristor és a menjar-me el coco. I pot portar a estar una mica trist.

En què et menges el coco?

Si un esquetx m’ha quedat malament estic trist. La mort la tinc present d’una manera brutal, des de sempre. La certesa que acabarem morint i que deixarem de veure Barcelona, el cel, la ràdio, em fa molta ràbia, i hi penso més enllà del que seria aconsellable. I tinc un fill de 8 anys i hi penso d’una manera obsessiva, com els enamorats pensen en la persona estimada. M’agradaria relaxar-me una mica a la vida, en general. Com que estic a gust m’estàs fent de psiquiatre, ara. T’estic explicant la meva vida!

Has treballat amb els gran noms.

Amb el Sardà, amb l’Otero, el Jordi González, la Pepa Fernández... En general tinc cert pudor de parlar bé dels meus caps perquè no sembli que els faig la pilota, però si estic amb ells és perquè els aprecio. Són els meus caps perquè els he buscat.

I el Toni Clapés?

És el millor director d’orquestra que hi ha a la ràdio. Cal veure’l mentre fa el programa, dirigint amb les mans la noia que fa la veu de la Rahola o el noi que fa de Parada. I amb mi s’ha portat molt bé.

Podries fer-ho en català?

Tinc un problema gairebé psicològic amb el català. A casa meva sempre he parlat en castellà i els meus pares són de fora. Si faig la veu d’un senyor gran o d’una senyora, parlo català de manera perfecta i amb un accent impecable. O si m’he preparat la cosa. Però si em tiro al buit em sento tan insegur que pateixo. És una assignatura pendent que tinc i em fa molta ràbia.

Un últim fragment:

[En el Dia del Pare m’acompanya també la seva dona, la mare dels seus 16 fills. Rafaela, bon dia.

Hola, he escrit una poesia per al meu marit: “Pare exemplar, / company ideal, / amic i amant fidel que no té igual, / et felicito en el dia d’avui”. I aprofito per dir-te que cap dels 16 fills és teu.

Com? Què ha dit?

Que cap dels fills és seu. Són fruit de l’adulteri.

Però què està dient, Rafaela?

I va ser un adulteri porc, disfrutant de l’adulteri. Me enzorré. Alguns fills són del teu germà... N’hi ha que són del senyor Ramos, el de la tintoreria. Però no sabria dir-te de qui són la majoria.]

[Ortega] Un senyor Ramos de la tintoreria em torna boig. Dedico molt de temps, així que el gag està escrit, a pensar les pinzellades que donen realisme a la narració i fan que quan arriba l’esquetx la caiguda sigui més bèstia. I a vegades són més difícils les pinzellades de realisme que les de surrealisme.

Què et diu a tu la victòria de Donald Trump?

Me l’imagino reunit amb tot de gent que mana moltíssim i es deu sentir un ninot, dient “Hòstia, no m’imaginava que el poder de veritat fos això”. Trump és la valentia de la inconsciència. És un home tan inconscient que li ha provocat valentia, i això li ha provocat ser president. Però a part d’això em quedo que no sé què pensar en molts temes. Només tinc clares dues o tres coses.

Quines són?

Que el meu fill és molt guapo i que l’humor ha de ser molt treballat. La resta em sembla complicat.

¿Rajoy té una veu com de persona que podria trucar a la ràdio de matinada, no?

Sí, però li faltaria realisme.

I els discursos tuit de Rufián?

Em fan molta por. A mi la mala llet no m’agrada, i en l’humor està molt valorada. Si el to no és el que considero acceptable, ja no puc escoltar-ho, em poso nerviós. M’agrada el bon rotllo. Vivim només una vegada, portem-nos bé. I crec que és més intel·ligent i eficaç dir les coses amb bona llet.

Premi a la trajectòria. ¿La trajectòria per on continua, Juan Carlos?

Sempre tinc el dubte i la por que es pot acabar tot de cop. No en el sentit de mort, sinó quedar-me a l’atur. Però m’agradaria escriure llibres de divulgació científica. I tenir un sol programa a la setmana, i no 700 seccions en tants llocs. N’hi ha que em diuen que em dec estar forrant i no, al revés, he d’estar en molts llocs perquè, avui en dia, es cobra molt poc.