Misc 27/11/2014

José Sanclemente: “Les editores que facin mal periodisme tendiran a desaparèixer”

S’estima els mitjans i això traspua en totes les seves activitats professionals (i són unes quantes): consultor, novel·lista, president d’Eldiario.es... José Sanclemente ha vist des d’una privilegiada primera fila els canvis al sector de les últimes dècades.

i
àlex Gutiérrez
4 min

En un reality peruà, una noia acabava revelant que es prostituïa. Al cap de quinze dies, el seu exnòvio la va matar. La cadena -tot s’aprofita- va acabar entrevistant l’assassí en un altre programa, perquè expliqués amb tot luxe de detalls i focus per què ho havia fet. Aquest cas va inspirar José Sanclemente per a la seva tercera novel·la, Ésta es tu vida, on parteix d’una trama criminal per picar la cresta al món de la televisió.

Ambienta les seves novel·les negres en mitjans de comunicació. ¿Tan criminal veu el món del periodisme?

Home, té alguna cosa de negre... Però sobretot són les empreses: cal separar una cosa de l’altra. Ja ho deia Graham Greene: algun dia els mitjans de comunicació acabaran amb el periodisme. Ho deia per aquesta puresa i honestedat que hauria de tenir. Avui dia el periodisme s’exerceix dins d’unes empreses que pateixen una situació molt complicada i sembla que intentin acabar amb el que és el motor de la seva activitat. A les meves novel·les hi ha una certa denúncia d’això.

La protagonista és, clarament, una heroïna.

Kapuscinski deia que per ser periodista has de ser una bona persona. És a dir, que has de saber entendre els problemes i les inquietuds dels altres. I vaig escriure la Leire com una bona persona, amb aquestes arestes d’ingenuïtat i una gran passió per la seva feina. És també una periodista de carrer. Estem adonant-nos que el periodisme ha estat massa temps a palau i massa poc al carrer, últimament.

Després d’un diari i una ràdio, l’escenari del tercer llibre és una televisió. Què li cridava l’atenció sobre el mitjà?

Em va interessar el fenomen dels realities. Ho vaig passar malament, mirant-los mentre preparava la novel·la. Ara bé, no són pas teleporqueria: al darrere hi ha un munt de gent que ja els agradaria als serveis informatius d’una cadena tenir-los.

Però no és realitat. Aquí el nom no fa la cosa.

Efectivament. És hiperrealitat i hiperficció: barreja. I és això el que em va interessar. I també que em semblava que alguns ingredients de la telerealitat estan saltant a altres formats periodístics com ara la informació i les tertúlies. En una tertúlia ja no val el que aportes, sinó com ho dius i com el teu personatge acaba interactuant, o insultant, els altres. El mateix passa amb informacions de telenotícies, que entren en la intimitat, com hem vist amb la crisi espanyola de l’Ebola.

A banda de novel·lista, és també el president d’Eldiario.es, controlat accionarialment per periodistes. És aquesta la fórmula del futur?

Tal com estan les coses, sens dubte és la millor manera. Nosaltres estem en condicions de publicar tot allò que interessa al lector i que és veritat.

Amb tot, els grans mitjans tenen més recursos.

Però els que estan dominats pels bancs pateixen el mal de l’autocensura. El periodista sap què desagradarà a l’empresa, i aleshores és fàcil que no vulgui problemes i ell mateix abandoni un tema. Nosaltres hem tret exclusives que ho eren, senzillament, perquè altres mitjans no volien publicar-les.

Els gurus anuncien cíclicament la mort del paper. Però no arriba.

No crec en la mort del paper. El problema és que a Espanya hi ha saturació de diaris: és el segon país d’Europa, amb 170, i això vol dir que moltes empreses són petites. D’aquí uns anys, potser en quedaran la meitat: les editores que facin mal periodisme tendiran a desaparèixer.

Com a expresident de l’Asociación de Editores de Diarios Españoles, ¿què li sembla el pols que actualment manté l’entitat amb Google?

Discrepo dels meus companys. Google és un aliat, no un enemic. I una taxa Google no suposaria cap solució econòmica per als diaris. Els diaris ens vam equivocar: sent més veterans i tenint els usuaris, no hem tingut la seva capacitat per donar al lector el que volia. Els editors acabaran rectificant.

Quin és el moment més amarg de la seva carrera?

El vaig viure amb el meu editor, Antonio Asensio, quan Aznar va decidir que nosaltres no podíem continuar amb Antena 3 i va moure Telefónica, el seu braç econòmic en aquell moment, per fer-nos fora. Va ser una intervenció brutal del govern. Miguel Ángel Rodríguez va amenaçar Asensio i vam acabar perdent una televisió que havíem comprat a Godó i l’havíem aixecat en audiència. Recordo com l’operació va acabar cap a les cinc de la matinada i als despatxos de Telefónica hi havia Pedrojota, esperant que s’acabés de tancar, perquè s’havia fet il·lusions de dirigir la televisió.

I el més dolç?

Quan vam treure El Periódico en català. Ho vam fer amb una normalitat enorme. Recordo, per cert, que nosaltres teníem moltes enganxades amb Jordi Pujol. Érem més combatius amb CiU que La Vanguardia. I vam anar-li a presentar el projecte, per deferència, quan faltava poc per sortir. Quan li vam deixar veure les proves ens va dir: “Està molt bé, per a la normalitat... però no és aquest el diari que jo hauria fet en català!”

stats