Misc 17/04/2014

Dani ‘El Rojo’: “Escapar-te d’un atracament sense que t’enxampin és quasi orgàsmic”

Nova vida Amb 13 anys va començar a robar en estancs i farmàcies i amb 15 atracava bancs. Dani ‘El Rojo’, exdelinqüent i expolitoxicòman, fa anys que explica la seva història per demostrar que, amb ànims i ganes, es pot sortir de qualsevol infern

Laura Díaz-roig
4 min

Després d’anys entre reixes, Dani El Rojo (Barcelona, 1962) va decidir deixar enrere el seu passat i tornar a començar. Va explicar la seva història en tres novel·les i ara publica, amb Yolanda Foix, La venganza de Tiburón (Timunmas), el primer volum d’una trilogia sobre un gàngster que acaba de sortir de la presó, inspirat també en les seves vivències.

¿Tot i no ser la teva història, hi ha part de la teva experiència personal a la novel·la?

Hi ha una mica de mi en el protagonista, perquè l’he creat, però no sóc ell. La diferència de la meva narrativa és que jo he sigut 35 anys delinqüent i no m’haig d’inventar res, perquè són coses que he vist i viscut. No és una novel·la negra clàssica: la majoria estan explicades des del punt de vista d’un periodista judicial, un detectiu o un policia, i en aquesta el protagonista és el delinqüent.

L’Hugo, el protagonista, es converteix en delinqüent perquè té problemes. Com vas començar, tu?

Volia que el lector veiés per què alguns joves comencen a atracar. Tot passa l’any 1975, després de la mort de Franco. Són joves normals, però la situació econòmica i la malaltia de la germana d’un d’ells els porta a delinquir. En el meu cas va ser diferent, tot i que era la mateixa època. La literatura i la música et feien creure que els triomfadors prenien drogues i als 13 anys jo ja consumia cocaïna i heroïna: m’estava formant com a persona i creia que per ser com els meus ídols havia de consumir. Venia d’una família de classe mitjana, li prenia diners al meu pare. Em vaig acostumar a tenir diners i em pensava que era algú.

I van començar els atracaments...

Als 15 anys el meu pare em va fer fora de casa i vaig fer el meu primer atracament. Era l’antítesi del Vaquilla i companyia, a mi estirar un bolso o robar una cartera no em deia res. Vaig començar pels estancs i les farmàcies: en aquella època als estancs es venia molt tabac i segells, i a la farmàcia hi tenia les drogues.

Però no en vas tenir prou.

Vivia en uns apartaments que em costaven 6.000 pessetes diàries i m’agradava viure i vestir bé. Havia de fer uns quatre o cinc atracaments al dia per tenir unes 100.000 pessetes. Als 16 vaig pensar que em sortia molt més a compte robar bancs.

¿Els teus atracaments s’assemblen als de la novel·la?

Hi ha moltes similituds perquè jo tenia una manera especial d’atracar. Els últims anys em van dir “el milionari”, perquè tenia un modus operandi clar: treballava sol i a primera hora del matí. A més, sóc una persona físicament reconeixible, per molt que intentés disfressar-me.

Quin és el teu millor atracament?

He disfrutat en tots perquè hi ha molta segregació d’adrenalina, també en la preparació. Quan estàs atracant saps que estàs triomfant però que, tot just sortir, et pots trobar la policia. És un moment brutal. Poder-te escapar sense que la policia t’enxampi és quasi orgàsmic. Els atracaments enganxen. Em considerava un delinqüent professional i, com a tal, vaig anar aprenent i millorant.

Has estat molts anys pres. ¿Com va ser la vida a la presó?

Hi vaig entrar per primer cop el 81 i en total hi he estat 14 anys. Quan ets delinqüent professional la presó mai et ve de sorpresa. Nosaltres la paguem, però qui la pateix són els familiars. Als 80 la presó era una merda, totes eren presons polítiques i no estaven preparades per a presos comuns. Una cosa és que ens privessin de llibertat i l’altra que no tinguéssim ni certs drets.

A la presó vas començar a tractar la teva addicció...

Es van adonar que el 95% de la població reclusa era toxicòmana i a mitjans dels 80 van començar a entrar a les presons els terapeutes. L’any 93 vaig deixar la droga i vaig estar 18 mesos sense prendre res, però com que em quedaven molts anys hi vaig tornar.

A la novel·la hi ha policies corruptes. ¿T’has trobat molta corrupció policial?

He viscut en la meva pell la corrupció policial i he conegut alguns inspectors i comissaris que eren corruptes. Hi havia un grup especial dins del grup antiatracaments que no ens buscava per detenir-nos, sinó per prendre’ns els botins i matar-nos.

Quan va sorgir la idea d’explicar la teva història?

Fa 17 anys que vaig sortir definitivament de la presó i em vaig plantejar fer una vida socialment correcta. Vaig tenir sort de trobar una dona i em vaig casar, això va ser fonamental. No tenia por de les drogues però sí de si sabria viure amb un sou. Volia treballar del que fos, no pensava a escriure llibres ni explicar la meva història. Em van donar feina en una empresa de seguretat, però un dia a l’aeroport em vaig trobar el Loquillo, i com que havíem estat amics d’infància em va contractar. Em va facilitar l’entrada al món musical i després vaig treballar per a artistes com Bunbury o Calamaro.

¿Creus que explicant la teva història pots ajudar gent?

És la meva base, explicar les coses tal com van passar i donar un missatge positiu: es pot sortir de qualsevol infern en què estiguis ficat, perquè jo he estat en tots: cocaïna, heroïna, atracaments, alcohol. Amb ànims i ganes se’n surt. Les drogues són allà i no deixaran de ser-hi.

stats