Claudio Mirasso: “Si basam l’aprenentatge en la memòria, els robots ens guanyaran”

PalmaQuan contesta, pregunta i es pregunta. Coses de l’ofici. Claudio Mirasso és investigador de l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC) i catedràtic de física de la UIB. Com a investigador, treballa al camp de la neurociència, concretament en els models matemàtics del cervell i en la sincronització dels ritmes cerebrals, a més de tractar els aspectes de la intel·ligència artificial aplicats a senyals biomèdics. No debades afirma, sense dubtar, que el segle XXI avançarà substancialment en el coneixement del cervell, el gran misteri del cos humà. Tot i així, aquesta conversa ve motivada per una petició que Mirasso, juntament amb el catedràtic de física de la Universitat de València Walter Furlan, han iniciat a Change.org per exigir al govern espanyol una llei d’educació consensuada amb experts, que es prolongui en el temps i que respongui a les necessitats reals de nins i joves.

Una petició a un govern sorgeix de la preocupació. Quina és?

Hem parlat molt d’aquest tema amb Walter Furlan. Tots dos, com molts professors universitaris, estam preocupats per les grans mancances dels joves en arribar a la universitat. Es cometen grans errors a Primària i Secundària, i no percebem que hi hagi interès de l’Estat per afrontar un canvi estructural que és urgent. Els governs se centren en qüestions superficials: revàlida sí o no, religió sí o no, estudis de quatre o de cinc anys... No s’analitzen els canvis profunds que requereix el sistema. Demanam una taula de negociació formada per experts en educació i que s’assoleixi un gran pacte i una llei que, almenys, tingui una durada de 12 anys i, sobretot, que estigui en consonància amb la societat actual, amb els grans canvis que es viuen.

El fracàs del sistema educatiu a Espanya es demostra cada vegada que es donen els resultats dels estudis en aquest àmbit. Com creieu que es podria sortir d’aquest fracàs?

Per sortir-ne, ens hauríem de fer preguntes que gairebé ningú no es planteja. El problema no és substituir la selectivitat per una revàlida. No és important que l’alumne es prepari per a un examen, sinó que es prepari per al seu futur, per pensar, entendre, desenvolupar-se, viure i trobar una feina que pugui fer bé i que el faci feliç. Com volem que estiguin formats els joves? Quin tipus de societat volem? És necessari que memoritzin com abans o és millor que aprenguin a analitzar i a relacionar conceptes? Aquestes són només algunes de les preguntes que cal fer-se. I si bé és cert que algunes escoles ja treballen així, tot el sistema està descoordinat i mal enfocat. No pot ser que diguem que la ciència és important si després no hi invertim i diem, fins i tot, als alumnes de Secundària que no agafin física perquè podria abaixar-los la mitjana per accedir a la universitat. És un despropòsit.

La UIB està ben posicionada en investigació. Vós fèieu un article a El País, fa mesos, de to esperançador.

En aquell moment semblava que s’obririen noves places, però ha quedat en no-res. En tot cas, si ens demanam quina universitat volem, la resposta de tothom serà “la millor possible”. Idò bé, si és així, no es pot afavorir l’endogàmia com es fa aquí i a la majoria de les universitats espanyoles. Jo he sentit dir als universitaris que acaben amb bons resultats que, si se’n van d’aquí, potser no tindran lloc quan vulguin tornar.

Acaonsellau formar-se a fora?

El que vull dir és que, per ser capaç de fer ciència, com per d’altres àmbits, el primer és demostrar-te que pots. No és gens bo quedar protegit sota la bata del catedràtic. Jo aconsell anar a l’estranger, amb beca o el que sigui, i treballar amb els millors equips als quals puguis accedir. Després, si vols tornar, ho fas ple d’idees i d’experiències. Si tens un bon expedient universitari, ho podràs fer. És contraproduent que a la universitat hi quedi tothom, això no pot ser una ONG. Si volem una bona universitat, hem de tenir bon professorat, bons investigadors i recursos suficients. Si és així, atreurem bons alumnes.

Impartiu física a Medicina. ¿Era necessària la nova facultat?

Depèn del que fem a partir d’ara. S’ha de contractar bon professorat. El que no pot ser és contractar set associats per anatomia. A Son Espases hi ha grans metges, però si no estan acreditats per donar classes, s’han d’acreditar. I si no, s’han de contractar professors de fora. S’hauria de fer un comité de selecció independent. No és la UIB qui ha de seleccionar, perquè continuam amb l’endogàmia en comptes de prioritzar la qualitat.

Investigau el cervell i creis que exercitar la memòria no és cabdal?

No dic que aquest aspecte no sigui important, però és evident que la tecnologia ens posa al nostre abast, i a la butxaca, molt més del que abans memoritzàvem. Si basam l’aprenentatge en la memòria, els robots ens guanyaran per golejada. Qualsevol robot deixarà un jove al carrer, perquè pot fer la feina i fer-la millor. Els robots també van aprenent a fer una tasca mitjançant l’experiència, aprenen d’exemples. L’única cosa que ens pot distingir de les màquines, de moment, és la capacitat de raonament. S’ha de treballar aquesta capacitat molt més que no pas amb el fet de memoritzar.

Vós aplicau el sistema de classes invertides. Quins resultats n’obté?

És evident que impartir classes magistrals té avui molt poc sentit, els alumnes s’adormen. Jo els don els apunts i els deman que preparin prèviament la classe, que pensin els exercicis que farem; que, entre tots, puguem discutir el plantejament d’un problema, que surtin a explicar-lo, que opinin. No puc dir si amb aquest sistema n’aprendran més o no, però afirm que les classes són millors i l’alumnat està més estimulat.

No hi ha una certa contradicció entre voler potenciar el raonament i alhora treballar en el desenvolupament de la intel·ligència artificial?

No volem reemplaçar el cervell, volem ajudar en allò que no arribam com a persones. Ara treballam per a una empresa valenciana amb una camiseta que monitoritza el cor, amb un programari que detecta les arítmies cardíaques. Un metge no pot mirar els 100.000 batecs que un cor fa en un dia. La màquina alerta d’on ha de mirar. Des de les matemàtiques i la física aplicada a la neurociència ens centram a entendre com processa la informació el cervell, i hem trobat que a l’hipocamp les diferents regions es comuniquen per canals diferents. Entendre això podria ajudar a tractar malalties neurològiques. La biotecnologia és la matèria del segle XXI, perquè podrem saber molt més del funcionament del cervell.