Publicitat
Publicitat

“Arriba un punt que, si pots, prefereixes seguir al carrer”

Germán Martín va viure al carrer durant més de 15 anys, i va aconseguir sortir-ne ara fa cinc anys gràcies al suport de la Fundació Arrels. “Vaig acabar en molt males condicions, i sort que em van recollir, perquè si no ara no seria aquí parlant amb tu”, explica amb un posat molt seriós. En aquell moment, afegeix, tenia problemes de salut molt greus, i està convençut que sense l’ajuda de la Fundació Arrels avui ja no seria viu.

La seva vida es va començar a torçar amb la crisi econòmica que va castigar Espanya durant la dècada dels noranta. Martín, que treballava en el sector de la construcció, es va quedar a l’atur i va entrar en una espiral negativa que el va acabar portant al carrer. “Em vaig casar, em vaig separar, es va morir la meva dona, i llavors van venir els problemes de nervis i depressió i els problemes amb la beguda”, recorda, sense amagar que era alcohòlic.

Quan va arribar a la Fundació Arrels, fa cinc anys, Martín va començar un llarg procés en què va superar els problemes de salut, l’addicció a l’alcohol i també la falta d’habitatge. El punt culminant del camí va arribar fa poc més d’un any, quan va accedir a un pis individual. “Estic jo sol, amb la meva dutxa, la meva rentadora i la meva habitació, per a mi sol”, explica satisfet, subratllant que és el seu primer habitatge individual en tot aquest temps.

Els inconvenients del sistema

Martín dóna la raó al director d’Arrels pel que fa als inconvenients de l’actual sistema d’atenció a les persones sense llar. “Als albergs i pisos compartits sempre hi ha discussions, perquè hi ha fins a nou persones juntes, i cadascú és d’una manera”, explica. Aquest és un dels motius que fan que les persones sense llar siguin reticents al sistema: “Potser n’hi ha un que no et cau bé, veus que et posaran amb ell, i decideixes que passes d’anar-hi. Arriba un punt que, si pots, prefereixes viure al carrer. És així”.

El problema més greu, però, no és la convivència, sinó la inestabilitat. “De tots els llocs que he vist, l’únic que és una mica fix és aquest”, diu en referència a Arrels. Abans d’arribar a aquesta entitat, Martín havia estat “entrant i sortint d’albergs i pensions”. Assegura que, moltes vegades, “quan veuen que t’has recuperat una mica t’envien altre cop al carrer perquè hi entri algú altre”. I això, afegeix, “fa que tinguis menys ganes d’anar-hi”. “Jo necessitava més temps”, lamenta.

Necessitat de suport constant

Martín té clar que poder accedir a un pis individual sense haver de seguir el procés gradual que ha viscut durant diversos anys “hauria estat molt millor”. Tot i això, també és conscient que, en situacions extremes com la que passava ell quan va arribar a la Fundació Arrels, és imprescindible tenir suport constant. “Necessites saber que tens gent al teu costat que t’està donant suport i que t’ajuden”, explica agraït amb la tasca de l’entitat. “Si t’ajuden a recuperar-te, pots estar sol en un pis, però si no, no”, sentencia.

En el seu cas, de fet, reconeix que haver tingut un pis propi des del primer dia potser no hauria estat una bona idea. Tal com expliquen els responsables d’Arrels i l’Ajuntament de Barcelona, el housing first no serveix per a tothom en qualsevol moment. “Jo en aquell moment tenia el cap en un altre lloc, i, si hagués estat sol, no hauria anat al metge quan tocava, ja et dic jo que no ho hauria fet”, explica sense embuts Martín. Ara, en canvi, no li fa por assumir responsabilitats. Sap que, amb gairebé 64 anys, ja no trobarà una feina abans de la jubilació. Com a voluntari d’Arrels, però, ell és l’encarregat de repartir el correu intern de l’entitat.